L'Ajuntament de Girona ha decidit ara recuperar en edició facsímil aquella publicació luxosa de 1946
Iniciativa editorial que s'inscriu dins els actes de commemoració del centenari de Fontse.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 25/04/2017
Girona (Gironès).-
Llegim en la premsa
convencional gironina que en 1919 Joaquim Ruyra (1858-1939) va publicar,
dins el recull de narracions ‘La parada’, un relat apocalíptic inspirat
en la ciutat on havia viscut fins als quinze anys. ‘La fi del món a
Girona’, una conjunció fatal entre un malson infantil i una aurora
boreal, com en diria Rafael Tasis (1906-1966), recreava els records que
l'escriptor guardava d'una ciutat que, a finals del segle XIX, devia
haver estat prou tenebrosa, recòndita i supersticiosa per convertir-la
en l'escenari d'un conte de terror a l'estil d'Edgar Allan Poe
(1809-1849). El punt de partida d'aquesta al·lucinació que sumeix la
ciutat en un estat de penitència catatònica l'hi va proporcionar a Ruyra
un dels nombrosos fullets impresos que circulaven a mitjan segle XIX i
en què místics i visionaris vaticinaven un cataclisme mundial que
purifiqués els pecats de la humanitat. El que va arribar a les mans de
Ruyra és probable que fos el de la beata Anna Maria Taigi (Siena,
1769-Roma, 1837), com ha establert la investigadora Lluïsa Julià, ja que
l'escriptor atribueix l'anunci de la catàstrofe que sumirà la ciutat en
“tres dies de tenebres” a una “venerable beata”. Però la font concreta,
com sol passar en tota recreació literària, té un paper marginal en la
trama, que s'aixeca, al contrari, damunt el poderós artifici verbal que
inventa Ruyra al voltant d'aquesta insignificant pedreta.
Joaquim
Ruyra va morir a Barcelona en 1939, poc després que les tropes
franquistes entressin a Catalunya, però el poder de suggestió del seu
relat seguia sent ben viu el 1946 per a la comunitat catalana exiliada a
París, que en va impulsar una edició de luxe, il·lustrada amb dotze
litografies a tres tintes del cartellista, escenògraf i dibuixant Carles
Fontserè (1916-2007), i amb un prefaci de l'escriptor i editor Rafael
Tasis. El llibre formava part d'un projecte de recuperació de la cultura
catalana a través d'edicions limitades i cares encomanades a destacats
il·lustradors també exiliats, com el mateix Fontserè, Antoni Clavé,
Emili Grau Sala o Martí Bas. Pot semblar una contradicció que, en les
estretors que vivien els exiliats, s'embranquessin en aquesta classe de
refinaments, però el mateix Tasis s'encarregava d'aclarir que al preu
que anava el paper al final de la Segona Guerra Mundial, sortia més a
compte fer tiratges curts però d'alta qualitat artística que no pas
edicions de butxaca de mil exemplars. Aquesta circumstància explica que
els primers llibres que es van editar en català des de finals de 1943
fossin volums luxosos. Aquest va ser el cas de ‘La fi del món a Girona’,
del qual es va fer un tiratge de 75 exemplars que es venien per
subscripció (Josep Carner va adquirir-ne un) i que innovava al lector,
tal com escriuria Tasis, “unes de les pàgines més impressionants que
hagin estat escrites en català”.
L'Ajuntament
de Girona ha decidit ara recuperar en edició facsímil aquella
publicació luxosa a partir de l'exemplar conservat per Jordi Dalmau i
Corominas, que en va fer donació el 2015 a l'arxiu. El llibre, presentat
ahir, incorpora un text introductori de Lluïsa Julià, experta en l'obra
de Ruyra, i un altre del periodista Gerard Bagué, que parla de la seva
relació amb Fontserè. La iniciativa editorial, de fet, s'inscriu dins
els actes de commemoració del centenari de l'artista, que va treballar
simultàniament en les il·lustracions del llibre i en l'escenografia i el
vestuari de ‘La casa de Bernarda Alba’, de García Lorca.
Carles
Fontserè va decidir reproduir en els seus dibuixos la processó dels
penitents que a la novel·la breu de Ruyra recorre els tortuosos carres
de la Girona antiga, fins a desembocar a la grandiosa escalinata de la
Catedral. «Per executar les il·lustracions --va escriure anys més tard
el mateix Fontserè a la ‘Revista de Girona’--, vaig prendre, prèviament,
una sèrie d'apunts del natural aprofitant la meva relació amb les
actrius que llavors interpretaven ‘La Maison de Bernarda’ de García
Lorca, en el Studio des Champs Eysées --obra per a la qual jo havia
dissenyat el vestuari i l'escenografia--, d'aquesta manera, per al grup
de dones que figura en la litografia frontispici del llibre, van fer-me
graciosament de models les artistes Germaine Kergean, de la Comedie
Frangaise, Jeann e Hardeyn, Germaine Michel i Silvia Monfort; i per als
personatges masculins, el jove actor Michel Marsay.
Rafael
Tasis, que provenia d'aquella generació que, als anys vint i trenta,
havia batallat per la creació novel·lística en català, no podia
estar-se'n, al pròleg del llibre, de lamentar que els “escrúpols
religiosos” de Ruyra li haguessin impedit d'alliberar “el gran
novel·lista que hauria pot ser”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada