Manaies, l’herència de 1940

El 20 de març de 1940 la Girona franquista va viure la primera processó del sant enterrament després de la caiguda de la República. 

Més que una cerimònia religiosa, va ser una demostració de força del poder feixista. 

Què en queda, d'aquella processó? Fins a quin punt les tradicions de setmana santa són hereves de la derrota republicana de febrer de 1939? 

Carles Puigdemont, aleshores alcalde de Girona, i Narcís Reixach, president de la Confradia Jesús Crucificat, l'any 2015.

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 13/04/2017 

Girona (Gironès).- 

Llegim a ARIET.CAT que en la presentació enguany de la setmana santa catòlica gironina la regidora Eva Palau va explicar que la celebració religiosa fomenta el valor de la inclusió. «Les activitats de setmana santa són una comunió entre el vessant tradicional i religiós de la història i han de demostrar la cultura oberta i de respecte que caracteritza Girona», va dir la responsable de Dinamització del Territori de l’Ajuntament gironí. Segons ARIET que lluny que queden els anys de postguerra, en el quals la setmana santa era qualsevol cosa menys una mostra de concòrdia. Llavors el nacionalcatolicisme s’imposava a garrotades i les processons no eren un exercici de reconciliació, sinó tot el contrari, una desfilada d’odi i ressentiment. ARIET considera que vuitanta anys després sembla com si tot allò no hagués existit mai, com si les confraries catòliques que organitzen els actes de setmana santa haguessin esborrat les seves petjades i es projectessin cap el futur des de la indefinició temporal. I, tanmateix, convé examinar la història per comprendre les particularitats del present.

LAÏCITAT REPUBLICANA GIRONINA DE 1931 A 1939

Les processons van ser abolides durant la República. Aleshores, no es tolerava que el fervor religiós ocupés la via pública. Es podia resar a casa o a l’església, però en cap cas al mig del carrer. A la ciutat de Girona, els mateixos Manaies havien contribuït al desprestigi de la celebració, ja que tenien el costum de desfilar completament embriacs. Segons ARIET s’entrompaven amb aiguardent a la Vall de Sant Daniel i quan arribaven a la catedral n’hi havia alguns que ja no s’aguantaven drets. Aleshores, els disfressats de soldats romans tenien mala fama entre les classes benestants, perquè amb el seu comportament ridiculitzaven la processó.

Entre 1931 i 1939, doncs, gràcies a l’Ajuntament de Girona la ciutat va oblidar les caputxes, els armats i les imatges religioses. El principi de laïcitat s’imposà cívicament de forma democràtica, amb la força dels arguments.

AMB L’EXÊRCIT FRANQUISTA D’OCUPACIÓ TORNAREN ELS MANAIES  

Amb la victòria feixista de 1939 tornaren els espectacles de devoció catòlica. Les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Girona acompanyades de sacerdots que amb una mà sostenien la creu i amb l’altra l’espasa o la pistola. Per ells, la brutalitat feixista era el mecanisme a través del qual es manifestava la divina providència. Així, la processó del divendres sant va recuperar-se l’any 1940. Entre les autoritats polítiques, militars i religioses hi havia vint-i-sis joves que, per primera vegada des de la caiguda de la República, es van disfressar de soldats romans. En la majoria de casos eren minyons de casa bona que lluïen amb orgull la camisa blava de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS, el partit feixista únic espanyol. També n’hi havia, però, de classe treballadora, nois pobres que feien mèrits per escalar posicions en la jerarquia franquista o que temien la violència de la repressió, que cada dia es cobrava noves vides.

En l’edició del 20 de març del diari falangista gironí El Pirineo --«al servicio de España y del Caudillo»-- s'hi troben les instruccions que van guiar aquella primera desfilada a la ciutat militarment ocupada de Girona. La comissió organitzadora demanava als catòlics de la «Inmortal Gerona» que assistissin a l’acte per demostrar la seva «profunda fe cristiana» i el seu «acendrado patriotismo». Per evitar escenes de disbauxa com les que protagonitzaven antigament els Manaies, la comissió advertia: «Haciendo honor a la rectitud de vuestros religiosos sentimientos, esperamos al mismo tiempo que sabréis conduciros con ejemplar recogimiento durante el curso de la misma, conforme requiere la solemnidad litúrgica del acto». Cadascú havia de trobar el seu lloc i, òbviament, homes i dones no podien barrejar-se: «Para mayor orden se suplica a las mujeres y entidades femeninas que antes de empezar la procesión y al regresar a la Catedral se coloquen al lado del Evangelio y los hombres al lado de la Epístola».

Més que una cerimònia religiosa, aquella processó va ser una marxa militar per atemorir la improbable dissidència. La desfilada estava encapçalada per una guarnició de la Guàrdia Civil que traginava la creu processional. La Secció Femenina de la Falange i les dones d’Acció Catòlica acompanyaven la marededéu dels Dolors. Escortant la figura de Jesús Crucificat avançava la Secció Masculina de la Falange, l’Arxiconfraria de la Passió i Mort de N.S.J. i la Reial Confraria de la Puríssima Sang. A la part final hi havia els sacerdots de la Catedral, dirigits pel bisbe Josep Cartañà, i les autoritats franquistes. La comitiva es tancava amb una banda militar i un piquet de l’exèrcit d’ocupació.

En el mateix número de El Pirineo s’hi pot llegir una crònica terrorífica de la missa del diumenge de Rams, que s’havia celebrat cinc dies abans a l’església de Sant Feliu. El títol és inequívoc: «Cruz y espada». L’autor, desconegut, exposa en un to exaltat els vincles entre l’Església catòlica i el règim franquista: «Aires de grandeza, aires de triunfo, de fe, de esperanza en el porvenir de España perfumaban el ambiente y recordaban que sólo por Dios y España se empezó la Cruzada en Julio de 1936». La crònica acaba amb una exclamació patriòtica espanyolíssima que es va veure silenciada per la litúrgia catòlica: «Ante tanta grandeza solo faltó un grito, que el respeto del templo no permitía, pero que todos tuvieron a flor de boca y que lo dice todo: ¡Todo por la Patria! ¡Arriba España!».

AL CAP DE GAIREBÉ 80 ANYS

Gairebé vuitanta anys després, què en queda de tot allò?, es pregunta ARIET. El passat franquista ha estat definitivament enterrat o en els actes de setmana santa encara s’hi poden trobar rastres de la violenta imposició? Les coses han canviat molt, certament. És absurd acusar les confraries de connivència amb el franquisme. No obstant això, moltes de les costums adquirides immediatament després de la victòria feixista perduren avui en dia.

Tal com succeïa durant la Dictadura, la processó de setmana santa segueix sent un acte organitzat per homes i per al lluïment dels homes. Les dones no poden disfressar-se de soldats romans ni ocupar posicions destacades en la processó. Entre 1940 i 2017, un centenar de persones han passat per la junta directiva de la confraria de Jesús Crucificat - Manaies de Girona, entre les quals únicament cinc dones.

La proximitat amb el poder polític i econòmic és un altre exemple de continuïtat respecte el franquisme. La mort del dictador no va pertorbar gens ni mica el tracte de privilegi que rebien les confraries. El llibre «Manaies de Girona 75 anys», editat per la Diputació, està ple de mostres d’agraïment envers polítics com Jordi Pujol, Joaquim Nadal o Carles Puigdemont, que van fer mans i mànigues per mantenir la tradició, malgrat el seu caràcter religiós i ultraconservador. Puigdemont fins i tot va inaugurar un monument d'aspecte macabre en honor dels Manaies, obra de l'escultor Domènec Fita.

De la mateixa manera, desenes d’empreses gironines patrocinen les processons de setmana santa. Gràcies a les aportacions d'entitats com Hipercor, Grup Darnés o Construccions Fusté, els confrares poden comprar vestuari, restaurar les figures religioses i sortir al carrer amb un aspecte solemne. Les confraries agraeixen la generositat dels empresaris amb gestos simbòlics que tenen molt de valor entre certs sectors socials. A la Cavalcada de Reis, per exemple, les figures de Melcior, Gaspar i Baltasar acostumen a estar representades per prohoms que han fet donatius a la confraria de Jesús Crucificat, l’entitat organitzadora.

Les confraries segueixen sent organitzacions hermètiques que reuneixen el bo i millor de la societat gironina. Per accedir-hi cal l'aval d'algú que en formi part. Els llaços d'amistat que estableixen els confrares en la foscor de la capella cohesionen les classes benestants i són un trampolí cap a càrrecs de responsabilitat. Dels sis alcaldes franquistes que va tenir Girona, quatre van ser pendonistes de la confraria de Jesús Crucificat: Albert Quintana, Antoni Franquet, Joan Maria de Ribot i Pere Ordis. Enguany, el pendonista és Pere Ordis Dalmau, fill del que fou alcalde durant el franquisme i membre d'una nissaga de terratinents.

La processó de setmana santa ha perdut el caràcter festiu d’algunes capes populars que tenia antigament i s'ha convertit en un esdeveniment en el qual els gironins adinerats s'exhibeixen davant la ciutat. Empresaris, metges, advocats de prestigi i, en general, gent molt ben connectada amb el poder local s'encarreguen de mantenir viva la processó. L'orgull que manifesten els Manaies quan desfilen amb les llances i les cuirasses no és altra cosa que l'orgull dels vencedors, que es transmet, endolcit i aplacat pel pas del temps, de generació en generació des de febrer de 1939, exposa ARIET.