El
29 de juliol de 1936 arribà a Barcelona.
D'antuvi fou voluntari en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar, i després, a
demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou com a coordinador dels
ferrocarrils.
Després, nomenat per la Generalitat responsable del Servei
de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de
Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre
d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de
l'aeròdrom militar de Sarinyena.
Participà en nombroses missions aèries i
efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines
enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya,
França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de
Portbou.
En
aquesta època també fou membre del grup anarquista italià «Pisacane» i,
a partir de començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di
Classe.
Renato
Castagnoli:
El 29 de març de 1897 neix a Porreta Terme (Bolonya,
Emília-Romanya) el socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i
finalment comunista, Renato Castagnoli. Els seus pares es deien Rinaldo
Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap
d'estació de primera categoria a Bolonya.
A
partir de 1914 milità en la Secció de Bolonya del Sindicat dels
Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista Italià
(PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de les
vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista
del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL,
Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat
del seu servei als ferrocarrils.
Entre
1923 i 1925 prengué part en el moviment antifeixista clandestí «Italia
Libera». En 1925 el Comitè Central de l'SFI li va informar que s'havia
lliurat una ordre de detenció contra ell per haver detingut un tren de
carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma
(Emília-Romanya) i per fugir de la detenció passà a la frontera francesa
i a París (Illa de França) treballà en la construcció i s'adherí al
moviment anarcosindicalista, afiliant-se a la Confederació General del
Treball Unitari (CGTU) i a la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en totes les vagues i
manifestacions i en la campanya en suport dels militants anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època
col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el
Comitè d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP).
En
1934 va ser expulsat de l’Estat francès i, abans de tornar
clandestinament a París, va ser també expulsat successivament de
Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Yvelines, Illa de
França), que promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi,
Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano
Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del
qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi,
Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
Amb
l'esclat de la Guerra Civil, decidí marxar cap a la Península i el 29
de juliol de 1936 arribà a Barcelona. D'antuvi fou voluntari en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Foia d’Osca,
Aragó), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou (Albera
marítima, Alt Empordà) com a coordinador dels ferrocarrils. Després va
ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de
Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de
Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre
d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de
l'aeròdrom militar de Sarinyena (Monegres, Osca, Aragó). Participà en
nombroses missions aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les
posicions clandestines enemigues i de totes les transmissions cap a
altres països (Alemanya, França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als
serveis fronterers de Portbou. En aquesta època també fou membre del
grup anarquista italià «Pisacane» i, a partir de començaments de 1937,
de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en
diferents publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne
Antifasciste, L'Adunata dei Reffratari i Il Martello.
El
desembre de 1937, a resultes d'una doble otitis, retornà a l’hexàgon
francès, on va ser detingut per violació del decret d'expulsió de 1934;
jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de presó. Un cop lliure, no
retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat, a Marsella
(Boques del Roine, Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en
la llista de «subversius» aixecada per les autoritats feixistes
italianes, l'abril de 1940 va ser detingut a Marsella i tancat, amb
altres antifeixistes, durant vuit dies en un cinema. Posteriorment va
ser internat al camp de concentració de Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu,
Occitània) i més tard al de Remolins (Gard, Llenguadoc, Occitània), on,
el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia.
Jutjat
per la Comissió Provincial de Bolonya (Emília-Romanya), el 29 d'abril
de 1941 va ser condemnat a cinc anys de desterrament i enviat a
Ventotene (illa Pandatària, Latina, Lazio). El mes de juliol, en aquesta
illa de confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia
estat envaïda pels nazis.
Després
de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de concentració de
Renicci (Anghiari, Toscana). El 6 de setembre de 1943 va ser alliberat i
s'integrà en la resistència, participant activament en la reconstrucció
del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou
redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei
Ferrovieri.
Després
de la Segona Guerra Mundial interimperialista s'afilià al Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i ocupà
càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria.
Renato Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada