 |
| Una dona ensenya un espai comú als Caputxins |
El periodista Just Manuel Casero hi va viure part de la seva infància amb la família.
Als Caputxins de Figueres l’eradicació del passat humà ha estat total.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 11/03/2017
Figueres (Alt Empordà).-
El portal empordanès
LA FISSURA publica un reportatge de gran interès històric i social sobre
el barraquisme que va acollir fins el març de 1963 l’edifici a Figueres
(Alt Empordà) de l’antic Convent dels Caputxins, a la banda nord-est de
la ciutat.
LA
FISSURA informa que fa poques setmanes va culminar la darrera fase de
les obres de rehabilitació de l’antic Convent dels Caputxins de
Figueres, un edifici del qual se’n ha parlat molt. Quan s’hi ha fet
alguna actuació, ha estat inevitable fer alguna al·lusió als diferents
usos que el recinte ha tingut al llarg de la seva llarga història: del
convent originari, del jutjat, del quarter de la Guàrdia Civil, del
dipòsit municipal o l’escola taller. LA FISSURA senyala que hi ha un
episodi d’ocupació de l’espai que normalment es passa per alt, i que,
per altra banda, és segurament el més desconegut: la relació de l’antic
Convent dels Caputxins amb la pobresa. No és una qüestió menor, ja que
aquesta travessa de manera ininterrompuda la història de l’edifici
durant més de mig segle, concretament des de 1909 fins a 1963.
El
mes de març de 1963, l’Ajuntament de Figueres reallotjava als darrers
barraquistes que vivien, des de feia vint anys, als Caputxins. Darrere
seu, es tancava amb clau l’edifici i s’hi destruïa qualsevol rastre
d’aquell episodi fosc i vergonyós. Ara, amb la inauguració de la
totalitat de l’equipament cultural, apareix l’oportunitat de parlar
d’aquest i d’altres episodis oblidats dels Caputxins, ja que tornaran a
ser accessibles moltes de les estances que van ser refugi de misèria
durant moltes dècades. LA FISSURA senyala que el reportatge es fa sense
poder oferir més profunditat que la de reproduir algunes dades que
l’autor ha anat recollint al llarg dels últims anys i que aquesta
història dels Caputxins revela la necessitat de revisar la història
recent de Figueres en tota la seva complexitat, posant el focus sobre
aquells a qui sempre s’exclou del relat hegemònic de ciutat.
ALBERG DE POBRES TRANSEÜNTS
 |
| Estadística d’usuaris de l’alberg de pobres als Caputxins durant 1923 |
Aquesta
història comença als voltants de 1908. Figueres vivia una època
d’efervescència social i cultural. Eren els anys de l’auge dels cafès
d’estil parisenc a la Rambla, dels balls als salons recreatius, dels
teatres, del cinema i d’un cert ambient modernista que impregnava la
societat figuerenca de principis de segle. Però per sota, o per darrere,
d’aquesta ciutat se n’amagava una altra de menys visible, totalment
oposada: la d’una verdadera legió de pobres que havia portat el nou
segle i que havia quedat exclosa d’aquesta nova societat que li girava
l’esquena. És a partir de 1908 que sorgeix la idea de crear un alberg
municipal per donar acolliment a tota aquesta quantitat de gent que
recorria els carrers de Figueres i s’aixoplugava a qualsevol racó
arrecerat. El problema era greu: l’any 1909 es donava compte de
l’existència d’almenys set “cases de dormir” il·legals que estaven
recollint pobres a la ciutat.
L’alberg
municipal per a pobres del Convent dels Caputxins es va inaugurar el
març de 1909. Per a fer-se una idea del volum de pobresa del moment a
Figueres, les primeres memòries de la recentment instaurada Junta
municipal de protecció a la infància i repressió de la mendicitat,
oferien aquestes xifres: entre març i desembre de 1909, als Caputxins
s’hi van registrar un total de 1336 pernoctacions. D’aquestes, 1108 eren
d’homes, 165 de dones i 63 de nens, passant-hi una mitjana d’entre 7 i 2
nits, segons el mes de l’any. S’ha de tenir en compte que la xifra de
pobres transeünts havia de ser molt més alta, ja que l’alberg municipal i
les cases de dormir van funcionar en paral·lel fins a 1913, any en què
es van clausurar les darreres. Per tenir més dades, el menjador social
instal·lat a l’Hospital va servir 63.378 racions gratuïtes durant aquell
1909, comptant dinars i sopars.
Tot
i que les fonts al voltant dels Caputxins com a alberg de pobres han
arribat fins als nostres dies de forma parcial, és molt probable que
parlem de xifres d’ocupació molt altes fins ben bé la Guerra Civil. Les
darreres memòries conservades de la Junta municipal, les de 1923,
indiquen un total de 2995 pernoctacions. Altres fonts històriques doten
de més dimensió al fenomen de la pobresa als Caputxins. Pere Teixidor, a
la seva obra ‘Figueres Anecdòtica’, parla d’alguns personatges populars
figuerencs dels anys 10 i 20 com En Carnaval o En Tot. A tots dos els
ubica com a “habitants” dels Caputxins, la qual cosa indica que, com a
mínim, una part d’aquells pobres es van deixar de considerar transeünts i
es van instal·lar definitivament a l’alberg: la pobresa es començava a
cronificar en aquell racó de Figueres.
REFUGI ANTIAERI DURANT LA GUERRA CIVIL
Amb
l’arribada de la Guerra Civil, tota la ciutat va quedar trasbalsada i,
tractant-se d’un període d’excepció, és difícil conèixer el paper que va
tenir els Caputxins com a alberg de pobres. El que sí es coneix, pels
testimonis, és que els seus subterranis --les criptes dels monjos
caputxins-- van servir com a refugi antiaeri durant els ferotges
bombardejos que va sofrir la ciutat durant l’últim any de guerra. Juan
Cepeda, que tenia 11 anys aquell 1938, ho recorda així: “Allà hi havia
un refugi on anàvem a dormir a les nits. Hi havia més misèria… Mare de
Déu! Hi havia almenys trenta persones que dormien al refugi. Molts eren
nets però altres estaven carregats de polls… i que anaven a buscar allò
net! Cada matí ens havíem de dutxar amb aigua calenta i desinfectar-nos.
No hi havia una altra solució, allà era l’únic lloc on podíem dormir
tranquils“.
Cepeda
vivia ni més ni menys que al carrer Barceloneta, un dels més castigats
pels bombardejos. En acabar la guerra, aquest carrer havia perdut
pràcticament la meitat dels seus edificis. Segons els historiadors, a la
banda nord de la ciutat no es van poder construir refugis antiaeris a
causa de les característiques del terreny, rocós i ple de brolladors
subterranis d’aigua, així que moltes famílies van haver de trobar
aixopluc de les bombes allà on van poder. Els Caputxins, doncs, va
esdevenir un dels refugis que més vides va salvar tenint en compte els
danys soferts en aquell barri.
BARRAQUISME I POSTGUERRA
 |
| Els Caputxins durant la postguerra. |
És
precisament com a conseqüència directa dels bombardejos que Figueres va
patir greus episodis de barraquisme un cop acabada la guerra. Segons
els càlculs d’historiadors com Josep Maria Bernils, un 23,4% dels
edificis totals de la ciutat van quedar destruïts. La població en canvi,
no va minvar sinó que va augmentar durant els primers anys de
franquisme. Això es deu a diversos fenòmens poc estudiats: per la
immigració comarcal derivada de la reunificació de famílies
empordaneses, pels primers moviments migratoris de diverses bandes de
l’Estat a la recerca de feina i, també, per la gran quantitat de
famílies atrapades a la ciutat durant la Retirada de febrer de 1939 que
no van poder tornar als seus pobles originaris per motius econòmics o
polítics.
Davant
aquestes dades, es fa evident que aconseguir un habitatge es va
convertir en tot un problema. El primer fenomen que va aparèixer per
posar fi a l’escassetat va ser la del “relloguer”, que consistia a
compartimentar els pisos per a encabir-hi a diverses famílies,
normalment sota unes condicions molt precàries i uns lloguers abusius.
Però quan amb això no n’hi va haver prou, el barraquisme va començar a
proliferar a la ciutat en una proporció enorme. Entre 1939 i 1963 a
Figueres hi coexistien tres grans focus de barraques: entre les cases
del Garrigal --que era el més nombrós--, a les ruïnes de l’Hospital
destruït per la guerra --a l’actual plaça de la Font Lluminosa-- i al
Convent dels Caputxins.
La
carestia d’habitatge va ser, sens dubte, el problema cabdal de Figueres
durant el primer franquisme. La construcció de blocs de pisos va estar
aturada durant gairebé dues dècades, i ens hem de remuntar a 1958 per
poder parlar de la inauguració dels tres primers conjunts d’habitatges
de promoció pública. El barraquisme, per tant, es va cronificar a la
ciutat i no es va eradicar --almenys en aquelles zones--, fins a 1963,
en què la conjuntura econòmica derivada del Plan de Estabilización va
permetre reactivar la promoció immobiliària privada.
VIURE ALS CAPUTXINS
 |
| La barraca de Joselito Moyano, ex torero mutilat durant la guerra, als Caputxins |
L’edifici
dels Caputxins es repartia en dos grans espais. El principal, que
disposava de sales més àmplies, era ocupat per l’Ajuntament com a
dipòsit municipal. Al darrere, amagada, es trobava la zona destinada a
les famílies i les barraques. Aquestes es distribuïen entre les petites
estances de la part posterior de l’edifici i alguna de les galeries, tot
i que més tard van estendre’s fins als patis. Allà s’hi amuntegava una
amalgama de persones que subsistien en la més absoluta misèria, moltes
d’elles mutilades pels bombardejos, i d’altres que vivien únicament de
la caritat dels veïns del barri i de les racions de l’Auxilio Social.
Una crònica periodística de l’època ho descrivia així: “Las barracas son
pequeñas. He llamado a una y me he metido dentro. Cuatro metros
cuadrados era su superficie aproximadamente. Allí viven, además de los
que están trabajando, dos viejos. La mujer al entrar se levantó, el
hombre permaneció sentado y sus manos estaban temblando; más tarde me
dijo que estaba inválido. La cocina, una mesa, unas sillas, las camas
constituyen todo el hogar“. A la zona de les barraques només s’hi podia
accedir pel carreró que sortia del carrer Tapis, i que l’Ajuntament
s’havia encarregat de tapiar ficant-hi únicament una porta, que mantenia
tot allò encara més ocult a la vista. El periodista Just Manuel Casero,
que hi havia viscut part de la infància amb la seva família, ho
descrivia com “una d’aquelles parcel·les on la societat digna arracona
la pobresa i la ignorància“.
Cada
cop més famílies es van veure obligades a amuntegar-se a l’edifici.
Aviat, els patis comuns van omplir-se de noves barraques i es van crear
verdaders carrers a les antigues zones dels horts dels Caputxins. Dins
els espais interiors de l’immoble, la situació era semblant. Casero
descrivia així el lloc on vivia: “Sales ocupades per quatre, cinc
famílies. Corredors vivenda, a on era difícil delimitar a on començava
l’espai privat i el necessari pas públic. Els forats de ventilació eren
comuns en molts casos. Això privava de tenir envans i parets que
delimitessin una certa intimitat. Impossible. Només hi eren permeses
separacions de fusta, canya, saca… fins a una alçada de dos metres. Cada
fragment de sala podia ser alhora menjador, cuina, dormitori, estar,
infermeria, dipòsit de cadàvers“.
LA REPRESSIÓ AL BARRAQUISME DE L’ALCALDE JUNYER
 |
| Les barraques dels Caputxins a principis dels anys seixanta |
Durant
els anys cinquanta, el barraquisme no havia parat de créixer. L’any
1954 s’havia elaborat el primer cens oficial de barraquistes i, segons
l’Ajuntament, a Figueres n’hi havia un total de 700, dels quals 77
vivien al recinte dels Caputxins. Però si bé durant aquells anys es van
construir els primers blocs socials --que van acollir unes 300 persones,
la majoria d’elles “rellogades” i no barraquistes-- les polítiques del
consistori de Joan Junyer (1953-1960) es van centrar en la repressió del
barraquisme per la via violenta.
Les
primeres ràtzies contra les barraques van anar dirigides cap al
Garrigal i els seus habitants, ja durant aquell mateix 1954, i van
continuar fins a 1959. L’excusa va ser la mala imatge que aquestes
causaven als turistes estrangers que, llavors, començaven a arribar a la
ciutat: l’any 1955 Figueres s’havia convertit oficialment en ciutat
d’interès turístic. Aquelles barraques del Garrigal eren massa
cèntriques i, sobretot, estaven habitades majoritàriament per persones
gitanes que, pels polítics de l’època, donaven mala imatge de cara al
visitant estranger. A pesar dels embats de la Guàrdia Civil, els
barraquistes del Garrigal resistien construint noves barraques més
rudimentàries, tot i que alguns d’ells es van començar a traslladar als
Caputxins.
El
segon cens oficial de barraquistes és de 1958. Llavors, es calculava
que als Caputxins hi vivien un total de 74 persones, que es repartien en
22 famílies. Com a dada important, cal tenir en compte entre aquestes
hi havia 21 infants i joves nascuts a Figueres, molts d’ells dins el
mateix antic convent. Les polítiques repressives de Junyer no es van
limitar al Garrigal i l’any 1959, una junta de govern disposava que es
tallés immediatament el subministrament d’electricitat als Caputxins.
L’excusa utilitzada va ser que la majoria d’habitants de les barraques
utilitzaven una font d’electricitat municipal sense retribuir-la, i que
algun d’ells hi tenia connectada maquinària (tot i que, al cens de 1958,
com a indústria domèstica només s’hi observaven dos parracaires). Les
poques bombetes que il·luminaven els espais comuns van apagar-se.
SATURACIÓ I TANCAMENT
 |
| L’alcalde Guardiola visita els Caputxins l'any 1961 |
Les
ràtzies contra les barraques del Garrigal es van anar intensificant
fins a la darrera, que va tenir lloc l’any 1959. Aquesta va ser sens
dubte la més salvatge, ja que s’hi van derruir, fins i tot, edificis
sencers sense previ avís. És difícil saber de quantes persones afectades
estem parlant, però en tot cas, seria una xifra que podria rondar el
centenar. Aquesta vegada sí que la majoria de desallotjats, cansats de
la persecució, no els va quedar cap més remei que traslladar-se als
Caputxins. Va ser llavors que es va viure un dels períodes de major
saturació al recinte, una situació de col·lapse va durar des de 1959
fins a 1963. Els mateixos barraquistes expulsats del Garrigal van
qualificar “d’espantosa” la seva experiència als Caputxins durant
aquells anys.
Des
de 1960, amb l’alcaldia ja sobre Ramon Guardiola, es va posar fi a la
política repressiva de Junyer. Guardiola va visitar amb freqüència els
Caputxins i als barraquistes per prometre’ls un habitatge digne. La
situació, però, es va agreujar amb els forts aiguats de la tardor de
1962 i la destrucció de moltes barraques per culpa de la pluja. Aquest
fet va accelerar la construcció de seixanta albergs provisionals per
reallotjar a totes aquelles famílies afectades. El mes de març de 1963,
amb la inauguració d’aquests, els últims barraquistes van abandonar els
Caputxins. L’Ajuntament va tancar la part posterior de l’edifici i hi va
destruir qualsevol rastre de les barraques.
Curiosament,
la història “coneguda” -i repetida- dels Caputxins es reprèn a partir
de 1963: com a magatzem on es guardaven els gegants, el parc de bombers,
l’escola taller… En canvi, la història de la pobresa i el barraquisme
ha quedat enmig d’un parèntesi que, fins ara, no s’havia considerat
mereixedora de ser inclosa dins del relat oficial de l’edifici i la
ciutat.
LA
FISSURA recorda que a Barcelona la recuperació de la memòria del
barraquisme ha donat importants fruits per entendre les transformacions
socials i urbanístiques de la ciutat durant el segle XX. A més dels
recents estudis, llibres i exposicions, el projecte arquitectònic del
Turó de la Rovira --que ha preservat l’enrajolat de les barraques que el
rodejaven-- n’és un exemple ben palpable. Als Caputxins, en canvi,
l’eradicació del passat humà ha estat total. Mantenir-lo podia haver
afegit molt de valor al recinte, i no només en sentit arquitectònic:
rescatar i reivindicar la memòria dels Caputxins també significa posar
de manifest la necessitat de revisar la nostra història local recent.
Episodis com el del barraquisme o la misèria de la postguerra i el
franquisme són imprescindibles per entendre la formació de la Figueres
actual. Amb la reforma dels Caputxins, però, s’ha desaprofitat una de
les millors oportunitats per revertir la tendència a l’enderroc, el
soterrament i l’oblit d’aquesta part més humana de la història de la
ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada