Dimecres 1 de març arrenca el judici pel saqueig
del Cas Palau amb el rerefons del finançament il·legal de CDC; i el
dilluns dia 13 començarà a l'Audiència Nacional espanyola la vista per
les presumptes tupinades del cas Pretòria
DIRECTA 28/02/2017
David Fernández
País i paisatge, les dues confessions més sonades
dels darrers anys no són ni sobtats remordiments, fets des del
penediment, ni redempcions sobrevingudes amb afany de reparació. Són a
penes meres estratègies de defensa. Si Fèlix Millet només va confessar
quan ja l’havien enxampat; Jordi Pujol tan sols ho va fer quan ja sabia
que els comptes andorrans estaven a punt de surar.
Entre confessió i confessió, país gris i paisatge
ennegrit, tretze dies de març concentraran a partir de dimecres dos
processos judicials –el cas Palau i el cas Pretòria–, que condensen tres
trets definidors de la corrupció a Catalunya: la cultura de la cobdícia
com a patró de conducta, el finançament il·legal dels partits com a
pràctica silent i la corrupció urbanística com a tèrbol negoci.
Cas Palau: CDC, responsable a títol lucratiu
Dimecres vinent, vuit anys després que esclatés
l’escàndol, arrencarà la vista oral per la peça central del cas Palau,
relativa al saqueig de la institució cultural perpetrat per Millet i
Montull i amb el rerefons del finançament il·legal de CDC. Setze
persones s’asseuran a la banqueta dels acusats: els saquejadors
confessos Fèlix Millet i Jordi Montull –que afronten penes de presó de
27 anys per malversació de cabals públics, falsedat documental,
apropiació indeguda i delictes continuats contra la hisenda pública i
una multa addicional de 22 milions d’euros–, l’extresorer de CDC Daniel
Osàcar –amb petició de set anys i mig de presó per tràfic d’influències i
blanqueig de capitals i una multa sol·licitada de vint milions
d’euros–, l’exdirectora financera del Palau Gemma Montull –26 anys de
presó sol·licitats– i l’exdirectora del Palau Rosa Garicano –a qui es
demanen nou anys i mig de presó. Els acompanyaran a la banqueta dels
acusats dos alts directius de Ferrovial –Pedro Buenaventura i Juan
Elizaga, sobre qui recauen peticions de quatre anys i mig de presó per
tràfic d’influències– i CDC com a responsable civil a títol lucratiu.
La resta dels acusats són l’assessor fiscal
Edmundo Quintana, els advocats Raimon Bergós i Santiago Llopart i sis
empresaris: Miguel Jiménez Salinas, Juan Manuel Parra, Pedro Luis
Rodríguez, Vicente Muñoz, Juan Antonio Menchén i Ramon Marc Martí. Per
prescripció delictiva, ha quedat exonerat l’històric diputat convergent
Jaume Camps, a qui es demanava any i mig de presó, també per tràfic
d’influències. Cara i creu, a la vista oral també hi seran, com advocats
defensors, els habituals despatxos de luxe –el Molins-Silva en
col·laboració amb el bufet Roca Junyent–; 38 parts processals actives;
onze responsables civils subsidiaris; dues acusacions públiques; tres
acusacions particulars –Palau, Consorci i Diputació– i una de popular,
l’exercida per la FAVB després d’un autofinançament social participat
per més de 250 persones i entitats.
El qui, el què i el com d'un "pacte criminal estable"
Durant els quatre mesos que durarà el judici es
succeiran 55 sessions amb 115 testimonis, en una causa que ocupa 60.784
folis, agrupats en 102 volums i 65 capses. Es celebrarà paradoxalment a
la Ciutat de la Justícia –les obres comissionades de la qual centren
part de les acusacions– i anirà a càrrec de la Secció Desena de
l’Audiència Provincial, sota la presidència del magistrat Julio
Hernandez Pascual. Entre els 115 testimonis hi destaquen tres
exconsellers d’Obres Públiques -Pere Macías, Felip Puig i Joaquim
Nadal-, així com Miquel Roca o Andreu Viloca.
L’escrit final de fiscalia, en una investigació
desplegada per Emilio Sánchez Ulled, qualifica de "pacte criminal
estable" la relació entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i
Ferrovial i constata un "cercle socioeconòmic i polític on interessos
compartits de tot tipus van convergir en una convenient ceguesa davant
de qualsevol sospita d'irregularitat". De rerefons, l’obra pública, les
comissions il·legals i les concessions de la Ciutat de la Justícia i la
línia 9 del metro, que ja acumula avui uns sobrecostos del 674%. El
judici esclarirà si entre 1999 i 2008, CDC va rebre, triangulant a
través del Palau de la Música, 6’6 milions d’euros provinents de la
constructora Ferrovial en concepte de comissions il·lícites: "un
veritable peatge", segons detalla la fiscalia anticorrupció.
Per al magistrat Josep Maria Pijuan, el partit va
percebre de Ferrovial sumes de diners que obeïen "al pagament de
comissions per obres públiques adjudicades a aquesta constructora pel
Govern de la Generalitat i per altres entitats públiques". En una
teranyina cotitzada al 4% –el 2’5% per CDC i un 1’5% per a Millet i
Montull, com a intermediaris–, el pagament s’hauria fet mitjançant tres
procediments: entregues en efectiu als tresorers convergents Carles
Torrent –mort el març de 2005– i Daniel Osàcar, via factures falses a
determinades empreses proveïdores del partit –New Letter, Letter
Graffic, Altraforma o Hispart- o en aparents convenis anuals de
col·laboració –630.000 euros entre 2002 i 2008– amb les fundacions
convergents: primer la Fundació Trias Fargas, substituïda després per la
Fundació Catdem. En fer-se públiques aquestes donacions, Artur Mas es
va comprometre a restituir les quantitats rebudes per les fundacions.
Aquesta és la principal acusació que pesa sobre
l’antiga Convergència, considerada responsable civil amb finalitats
lucratives i amb els extresorers com a principals munyidors de la trama
milionària de finançament il·legal. Per aquest motiu, el jutge ja va
imposar a CDC, en la fase d’instrucció, una fiança de 3,2 milions
d’euros que en primera instància van validar amb l’escriptura i taxació
de l’antiga seu del carrer Còrsega, avui abandonada i en runam interior.
Abans de vendre la seu central, van canviar i presentar com a fiança
quinze seus repartides arreu del territori. També val la pena recordar
que el gener de 2011, després que CiU guanyés les eleccions i emprant
els serveis jurídics de la Generalitat, el Consorci del Palau va demanar
als jutjats la retirada de l’acusació contra Daniel Osàcar, una petició
que no va prosperar.
Frau estimat: 35 milions d'euros
Si en un primer moment, Millet i Montull van
confessar la desviació per a lucre personal de 3’3 milions d’euros, les
auditories posteriors van elevar el forat fins als 35 milions d’euros,
dels quals només se n’han recuperat, ara per ara, sis. El judici se
centrarà, però, en 25 milions defraudats: 18 milions usurpats per Millet
i Montull -7 per Millet, 1’3 per Montull i 9’6 en parador desconegut i
destí incert- i 6’6 milions que haurien engreixat la galàxia convergent.
El que sí que resta documentat i acreditat és l’alt tren de vida
milionari i luxós, a càrrec de fons públics, de Millet i Montull: països
exòtics, obres milionàries en les seves propietats i, fins i tot,
estafar la pròpia família. Millet va cobrar la meitat de la factura de
la boda de la seva filla als seus consogres, malgrat el casori havia
estat finançat íntegrament a compte del Palau.
Joan Llinares, home clau en destapar l’abast de
l’espoli continuat del Palau, recorda a la Directa que quan es va fer
càrrec de la direcció del Palau, a finals de juliol de 2009, "pensava
que l’operació de la Fiscalia, escorcollant la institució, havia fet net
i resolt l’assumpte: havia destapat pagaments injustificats en
metàl·lic per import d’uns 2 milions d'euros retirats dels bancs en
bitllets de 500 euros". Però tot just fer-se’n càrrec va percebre que
"no era una institució cultural normal: hi havia al voltant d’un
centenar de comptes bancaris dispersos per multitud d’entitats,
inversions en borsa, adquisicions innecessàries d’immobles, quatre
estructures organitzatives amb els seus corresponents NIF i pressupostos
diferents però gestionades centralitzadament pel Millet i el seu
equip". Llinares, que va rebre amenaces i va portar protecció durant
mesos, afegeix: "vaig detectar que el personal més vinculat a Millet que
treballava al Palau estava triturant documentació i, a més, des del
primer dia m’endarreriren il·lícitament els treballs d’aclariment; era
evident que el Palau havia de ser auditat a fons".
Un any després, Llinares presentava en el jutjat
les auditories que acreditaven que el frau assolia la xifra de 35
milions d'euros: "durant les auditories aparegueren molts documents
entre els quals em va cridar l’atenció una relació d’adjudicacions
d’obra pública, la línia 9 del metro i la Ciutat de la Justícia, i unes
operacions que deduïen de les xifres d’adjudicació el 4,5%; també uns
substanciosos convenis de patrocini de l’empresa Ferrovial, una de les
adjudicatàries d’aquelles obres; convenis del Palau amb la fundació
Cat-Dem –vinculada a CDC– que no es pogueren justificar pels perceptors;
un grapat de factures que sumaven uns quants milions d’euros per
serveis que no es van prestar en el Palau i que les empreses
beneficiàries no van poder demostrar que havien executat: un quadre de
repartiment de les xifres que coincidia amb les factures i amb els
convenis, i que va sortir de l’ordinador de la secretaria de Montull amb
el nom que, si es creuaven les agendes de Millet i els quaderns de
notes, acreditava les visites habituals dels tresorers de CDC". En
retrospectiva, Llinares assenyala: "el Palau s’auditava cada any i fins i
tot la Sindicatura de Comptes també hi va ser el 2002, els anys que
vàrem descobrir que ja es robava. Com va ser possible?".
Jordi Pujol: "Si entrem per aquí, prendrem mal"
 |
| El jutge ja va imposar a CDC una fiança de 3,2 milions d'euros en la fase d'instrucció: en primera instància la van validar amb l'escriptura i taxació de l'antiga seu del carrer de Còrsega, avui abandonada i en runam interior. |
El Cas Palau també deixa un reguitzell de cites
antològiques de l’hemeroteca. Des del "si entrem per aquí, prendrem mal"
que va etzibar l’expresident Jordi Pujol al periodista Xavier Bosch en
el programa Àgora de TV3, fins al clarificador "som 400 i sempre som els
mateixos" que Fèlix Millet va explicitar al periodista Andreu Farràs
l’any 2001. Millet, fill de nissaga colonial catalana, exalumne de
Virtèlia i expatró de la FAES del Partit Popular –a través de la filial
catalana Catalunya Futur–, ja havia estat empresonat el 1984 per
l’estafa del cas Renta Catalana. En la seva joventut a Guinea havia
muntat un grup de música de nom eloqüent: els Banana Boys.
Del Cas Palau, també queden multitud de serrells i
detalls: la lentitud de la justícia –vuit anys, cinc jutges, desenes de
recursos dilacionistes i sis morts que ja no compareixeran–, la
destrucció de proves acreditada –el setembre de 2008 fou enregistrat un
treballador emportant-se documentació que mai es va poder recuperar–,
els deutes sufragats de 72.000 euros al Partit per la Independència
d’Àngel Colom –secretari d’Immigració de CDC–, quinze seus embargades
com a fiança i una causa prèvia –la de l’hotel Palau– que va cloure amb
sentència condemnatòria al TSJC i amb posterior absolució penal dictada
pel Tribunal Suprem, malgrat acreditava la tupinada urbanística i
reprovava la manca de transparència i rectitud en els tràmits.
Com a teló de fons també, el finançament il·legal
dels partits polítics com a problema estructural i sistèmic. En
l’escena catalana, hi ha tres sentències fermes –Filesa, relativa al
PSC; Turisme i Treball, relatives a UDC– que comparteixen un mateix
doble final: la condemna ferma i, alhora, la impunitat efectiva. En el
cas Filesa i Treball, via indult: en tots dos casos, concedit pel Partit
Popular. En el cas Turisme, via rebaixa de la pena decretada pel
Tribunal Suprem, que va fer que cap dels condemnats ingressés a la
presó, malgrat la sentència palesava que "ens trobem davant d’un cas de
corrupció en el sí de l’Administració Pública" per valor de 478.485
euros. Molt abans, el 1997, la sentència que arxivava el cas Casinos sí
donava per acreditada la donació de 1.000 milions de les antigues
pessetes a CDC des del complex Casinos-Inverama de la nissaga
Suqué-Mateu. El 2010, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya (TSJC) va qualificar aquella instrucció de
"deficient" i "desencoratjadora": "el desenllaç va ser diferent del que
podia haver sigut".
De Palau a Petrum: un canvi de paradigma
Vuit anys després, en el forat negre del
finançament il·lícit dels partits queda una constància, una evidència i
una incògnita. Constància perseverant: que el mal endèmic continua, ara a
través del forat negre de les fundacions, el blanqueig de l’operativa
financera i el pas d’un esquema de comissions il·legals d’amagat a un
escenari d’aparents donacions voluntàries. La certesa evident: aquí i
ara, empreses que reben milionaris contractes d’obra pública formalitzen
donacions voluntàries a les fundacions dels partits que copen el govern
que les atorga. I és legal: feta la llei feta la trampa, la reforma de
la llei del PP prohibia als partits tot el que encara permet a les
fundacions. I la incògnita irresolta: com de voluntàries són avui
aquestes donacions -que en alguns casos s’aproximen molt a xifres
llindats al 3% de l’obra pública concedida- és el que pretén esclarir la
investigació en curs del cas Petrum. Un cas obert on cal recordar que
no concorren ni UDEF, ni Marcelos ni informes apòcrifs: neix d’una
denúncia valenta d’una exregidora d’ERC a Torredembarra contra els
tripijocs de l’exalcalde i els cobraments que rebia d’empreses de la
nissaga Sumarroca. L’exregidora Montserrat Gasull -que va interposar el
2012 sis denúncies davant fiscalia, que va rebre insults, insídies i una
querella criminal arxivada de l’exalcalde- va morir el passat 19 de
febrer després d’una llarga malaltia.
Hi ha, a més, un altre element històric
concorrent. Abans de la prohibició de les donacions anònimes als partits
i en el còmput global acumulat entre els anys 1987 i 2007, destaca que
el 90% d'aquest tipus de donacions opaques anaven a parar a les arques
de CiU, PNB i PP. Precisament CDC (22,85 milions) i UDC (19,74 milions)
encapçalaven el rànquing, amb 43 milions d'euros en donacions anònimes:
el 40% del total.
Pretòria, 13 de març: "puta interventora"
Tretze dies després de que hagi arrencat el
judici pel cas Palau, l’Audiència Nacional –les obres de reforma de la
qual, a càrrec de FCC, han costat el doble del previst– seran l’escenari
del cas Pretòria: nou processats per delictes de suborn, corrupció
urbanística i blanqueig de capitals. La investigació, iniciada l’octubre
de 2009, acredita una xarxa especulativa per influir en adjudicacions
públiques als municipis de Santa Coloma de Gramenet -Operació
Pallaresa–, de Sant Andreu de Llavaneras –Operació Niesma– i Badalona
–Port Esportiu. El modus operandi consistia en invertir en terrenys,
aconseguir que l’ajuntament canviés els seus usos, es revaloritzés el
preu i poder vendre’ls a un preu superior: de per mig, comissions
milionàries i comissionistes coneguts. El cervell de la trama seria Luis
Andrés García Sáez, Luigi, exdiputat del PSC al Parlament i exassessor
de l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, també imputat.
Al seu costat estan processats dos homes forts del pujolisme:
l’exconseller d’Economia Macià Alavedra i l’exsecretari general de la
Presidència, Lluís Prenafeta, icona de l’anomenat "sector negocis" de
CDC. També estan processats l’exregidor d’urbanisme del PSC a Santa
Coloma Manuel Dobarco; els empresaris Manuel Valera, Josep Singla i
Manuel Carrillo; Glòria Torres, amiga d’Alavedra; Philip McMahan Bolich,
testaferro d’Alavedra, i Maria Lluïsa Mas Crussell, esposa de
Prenafeta.
El jutge Pablo Ruz, que va cloure la instrucció,
ha conclòs que en les tres operacions urbanístiques es van defraudar
44’75 milions d’euros, dels quals Luigi hauria obtingut deu milions.
Entre els altres beneficiaris, destaquen l’exconseller de CiU, Macià
Alavedra, que hauria rebut sis milions, i Lluís Prenafeta, que per les
tasques d’intermediació s’hauria endut 14’98 milions. Tots dos haurien
ocultat aquests diners en entramats societaris radicats a les Illes
Caiman, Suïssa i Andorra. Per a ells, la Fiscalia Anticorrupció demana
sis anys i deu mesos de presó pels delictes de tràfic d’influència i
emblanquiment de capital, mentre que per a Luigi, que feia d’enllaç en
operacions urbanístiques i que es va lucrar amb 5’8 milions, la petició
s’eleva als vuit anys. També està encausat l’exalcalde de Santa Coloma
de Gramenet, Bartomeu Muñoz, que hauria obtingut 1’72 milions i a qui
demanen sis anys de presó.
Del Cas Pretòria també queden algunes diàlegs
enregistrats durant la investigació. Una, en la que Luigi li diu a
l’exalcalde "Hay que echarla. ¿Quién coño se cree que es esta puta
interventora?". L’insult és en relació a l’assetjada –i acomiadada–
funcionària Maite Carol, que signava informes negatius a les pretensions
de la trama corrupta. En altres converses, l’exalcalde Bartomeu Muñoz
afirmava: “ Sí, ya lo he arreglado y tema liquidado y ni una palabra a
nadie, ¿eh?”. En les mateixes converses immobiliàries es podia escoltar:
"El conseller me consta que está haciendo toda la presión, però tenemos
que ir más arriba". I Prenafeta –"cobrem, vaja, és clar, Macià!"– li
deia a Alavedra: "A aquest nen al final no li deixarem guanyar les
eleccions, si fem el burro". El nen era, és clar, l’expresident Artur
Mas. Anècdota carcerària a banda, quan la parella convergent que tant ha
significat el sector negocis de l’extinta CiU es va plantar a la presó
de Soto del Real ho van fer requerint per què no hi havia vi a la cel·la
i per què carai els llits no estaven fets.
Tretze dies convulsos de març, doncs. País
trinxat i paisatge devastat. Entre Palau i Pretòria. Entre la Ciutat de
la Justícia i l’Audiència Nacional, una amb comissions il·legals i
l’altre amb sobrecostos acumulats. Entre l’ú i el tretze de març. Dos
judicis que seuen a la banqueta els protagonistes d’un cicle polític
sencer, de tot un model depredador, marcat pels angles cecs del poder
sociovergent. Primavera socarrada, però encara n’hi ha més: aquests dies
clou el judici als responsables de la Fundació Catalunya i Territori
–desviació de fons públics per a la Unió de Duran Lleida–, a l’abril
arrenca la vista oral pel cas Adigsa –les beceroles de les denúncies pel
3%– i al maig el cas ACM (Associació Catalana de Municipis, d’òrbita
convergent), on es jutja l’antiga cúpula pel desviament d’un milió
d’euros en benefici propi. L’oasi, en el país dels peatges, ja no arriba
ni a miratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada