TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 11/02/2017
Figueres (Alt Empordà).-
Llegim un anàlisi
històric i social d’interès al portal figuerenc LA FISSURA. El dijous 2
de febrer es va celebrar el bicentenari del naixement del músic i
compositor figuerenc Pep Ventura, nascut accidentalment a Alcalà la Real
(Sierra Sud, Jaen, Andalusia) el 1817. L’efemèride s’ha fet coincidir
amb l’atorgament a la ciutat de Figueres de la capitalitat de la sardana
per l’any 2017. Per tant, és inevitable que la seva figura estigui molt
lligada als actes que es duran a terme durant tot l’any a la ciutat. No
n’és per menys donada la circumstància de què, segons s’afirma, Pep
Ventura va ser l’artífex de la popularització de la sardana llarga, que
va renovar aquest gènere musical fins a la forma en què ha arribat als
nostres dies.
SARDANA I EMANCIPACIÓ CULTURAL I SOCIAL DE LES CLASSES POPULARS
Si
gratem, però, sobre aquesta superfície, es van desgranant aquells
elements contextuals, històrics i polítics que enriqueixen la figura i
la música de Ventura i que no permeten obviar l’estreta relació de la
sardana amb el republicanisme federal primer del segle XIX i a parir del
canvi de segle entre sectors significatius de l’anarquisme –amb
sardanistes llibertaris com ara Josep Vicens, dit Xaxu, o Tonet Puig--,
amb l’emancipació cultural i social de les classes populars i amb el
compromís revolucionari empordanès del segle XIX.
L’exposició
al Museu de l’Empordà Pep Ventura: abans del mite, comissariada l’any
2009 per Anna Costal, rescatava de l’oblit la cara més política del
compositor i posava en relleu algunes de les seves composicions que més
tard van ser proscrites, un treball que va culminar amb la tesi doctoral
de la musicòloga, presentada el 2014 amb qualificació cum laude,
titulada Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya
entre la Restauració dels Jocs Florals i la Primera República, que és
d’abast públic i es troba penjada a la xarxa.
SARDANA REPUBLICANA
Que
la “sardana llarga”, innovació atribuïda a Pep Ventura, es conegués
popularment com “sardana republicana”, és un fet bastant il·lustratiu.
Més si es tenen en compte testimonis escrits de l’època que relaten que
va néixer com a oposició al “contrapàs”, una dansa coral empordanesa amb
referències a la passió de Crist. Arran de la situació convulsa del
segle XIX, el contrapàs es va començar a identificar amb l’Antic Règim i
a l’Empordà, de majoria social clarament republicana, es van començar a
popularitzar les sardanes llargues, també dites “les d’en Pep”.
‘CANÇÓ DEL 6 D’OCTUBRE’ DE LA INSURRECCIÓ FEDERAL DE LA BISBAL
Avui
en dia sembla obvi que Ventura havia compost de manera permeable als
esdeveniments polítics i socials que li van tocar viure: les dues breus
alcaldies d’Abdó Terrades (1842 i 1854), la Revolució Gloriosa de 1868,
la insurrecció armada a l’Empordà de 1869 o la Primera República. I així
ho demostra la revisió que Anna Costal ha fet de la seva obra,
recuperant-ne composicions que fins fa poc havien quedat oblidades,
redimensionant la figura del Pep Ventura compositor i valorant aquelles
de contingut revolucionari i republicà (Sardana Cants del Dia o La Cansó
del 6 d’octubre), així com les adaptacions a la sardana de sarsueles i
òperes italianes, llançant la hipòtesis d’estar impregnades d’una certa
ironia subversiva.
La
musicòloga també contextualitza l’aparició de la sardana en un segle
convuls, en una societat que es miralla a França i als ecos de la seva
revolució mentre que viu encara sota el jou de l’absolutisme, als
fenòmens de reapropiació de l’espai públic i a l’emancipació de les
classes populars, sempre sota l’espurna revolucionaria. A la seva tesi
recupera episodis com aquest succeït a Lladó (Alt Empordà) l’any 1873:
“Es van recórrer els carrers de la població al so de La Marsellesa i la
comitiva popular va acabar a la plaça principal, rebatejada plaça de la
República. Allà, i després dels parlaments, un grup de nens d’entre vuit
i dotze anys van anar a trobar l’alcalde i li van donar un missatge de
llurs mares. Pocs minuts després, la llei de quintes cremava,
literalment, al centre d’una rotllana“.
DANÇA APROPIADA I RESIGNIFICADA PER LA GENT DE LA RENAIXENÇA
Que
la sardana va ser ràpidament apropiada i resignificada simbòlicament
per part del catalanisme de la Renaixença és un fet innegable. De fet,
avui en dia encara cueja el simbolisme romàntic que se li atorgà a
finals de segle XIX. L’any 1883, a només vuit de la mort del compositor
Ventura, l’historiador Josep Pella i Forgas, a Historia del Ampurdán, el
descrivia com l’heroi humil que havia recuperat la sardana originària,
una dansa ancestral d’arrels hel·lèniques i fenícies que feia unir en
una mateixa dansa a tothom sense distincions “d’edats, condicions i
fortuna“, tòpic que reproduiria Verdaguer al poema L’Empordà, i després
Maragall amb La Sardana. La sardana esdevindria un element clau dins la
nova mitologia catalana, desclassant-la completament i, fins i tot,
impregnant-la de masclisme: “Els fadrins, com guerrers que fan via /
ardits la puntegen; les verges no tant“.
LA RESPONSABILITAT D’HOMENETJAR VENTURA I LA SARDANA EN LA SEVA DIMENSIÓ HISTÒRICA
Des
de LA FISSURA ens proposa homenatjar a Pep Ventura i a la sardana amb
tota la seva dimensió i complexitat. La conjuntura és idònia, ja que
posseïm nous materials d’estudi, i ho podem fer des d’on aquesta es va
concebre i va adquirir la dimensió social que més tard la faria expandir
arreu del territori.
LA SARDANA CANTS DEL DIA, ADAPTACIÓ DE L’IMNE DE RIEGO PER VENTURA
Els
actes commemoratius del bicentenari de Ventura van començar la setmana
passada amb la presentació a Figueres d’un gegantó en honor seu --que
s’afegirà als republicaníssims Janet i Justa-- i amb ballades de
sardanes que van itinerar des del carrer que porta el seu nom fins a la
Rambla figuerenca, passant per davant de la casa on va morir el mestre,
al carrer Lasauca. És en aquest lloc on es va interpretar la Sardana
Cants del Dia, que no és altra que una adaptació per cobla de l’Himne de
Riego.
Ara,
en una època en què la sardana sofreix un visible declivi pel que fa a
la seva popularitat, segons LA FISSURA, potser cal que la duem més enllà
de les audicions, els balls i la difusió de la dansa. Doncs,
reivindicar-la i rescatar-la de l’oblit com la banda sonora de la nostra
història recent, que no és altra que la lluita, la insurrecció,
l’emancipació de les classes populars i l’anhel polític d’una societat
més justa i igualitària. Encara que sigui com a desgreuge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada