Des
del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic
cenetista del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre
1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà
Ángel Pestaña Núñez:
El
14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (El Bierzo,
Ponferrada, Lleó) l'influent militant anarcosindicalista i cofundador
del Partit Sindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a
treballar com a peó a les mines de Biscaia.
En
1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a
Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània) on va fer de bastaix
de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger (Algèria), on va fer
d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a
col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad.
L'agost
de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a
l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador
sindical. Es va alinear amb el sector anarquista revolucionari del
moviment llibertari i va ingressar en el grup editor de Tierra y
Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de
Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera,
periòdic cenetista del qual va ser nomenat administrador en 1916 i
director entre 1918 i 1919.
En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà (Rosselló).
En
nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de
comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va
participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de
clausura.
El
juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que
demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i
que van provocar-ne l'expulsió del cos.
Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid.
Com
a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional
Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de
les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar,
juntament amb V. I. Lenin i L. Trockij, la creació de la Internacional
Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els
bolxevics d'exercir una dictadura de partit en comptes del poder dels
soviets de la classe obrera i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme
social revolucionari i de fer desaparèixer l'Estat en l’abolició de les
classes socials. No va poder lliurar el seu ‘Informe de mi estancia en
la URSS’ fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a
‘Setanta días en Rusia’--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de
1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al
1922.
El
juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que
volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors
(AIT), i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual
s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un
atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa (Bages) del
qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet
va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez
Anido l'octubre del mateix any.
El
seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més possibilistes
es va produir després de sofrir l’atemptat d’element de la patronal
catalana a el 1922 a Manresa i durant 1923, arran especialment de la
crisi interna de la CNT generada per la repressió policial i el
pistolerisme de la patronal i, també, a partir de la polèmica oberta amb
el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923,
època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera.
Durant
la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear
clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats
confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a
una certa entesa amb els grups polítics esquerrans.
En
aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad
Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del
maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats
per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de
l'anarcosindicalisme de Peiró.
El
desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va
proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari
del Comitè Nacional de la CNT-AIT, en substitució de Peiró, entre juny i
desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització
de la CNT-AIT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a
exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del
Comitè Nacional.
Amb
la proclamació de la República del 14 d’Abril, se'l va confirmar en
aquest lloc de la CNT, entre juny del 1931 i febrer del 1932.
El
juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet
que li implicarà l'expulsió de la CNT-AIT el desembre de 1932. Va
participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el
1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en
nom dels Sindicats d'Oposició.
Paral·lelament
va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions
en Sindicalismo, de Barcelona, i en La Libertad, de Madrid; publicació
d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad
sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida.
En
1934 es va apartar de l'anarquisme social revolucionari i de
l’antiparlamentarisme anarcosindicalista, i va cofundar el Partit
Sindicalista (PS) del qual fou el seu president. El febrer de 1936 va
començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del
Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat del Front Popular per la
demarcació de Cadis (Andalusia). Durant la Guerra Civil va residir a
Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant
la disciplina militar en l’Exèrcit Popular de la República, la limitació
dels objectius socialistes revolucionaris per a guanyar la guerra
contra el feixisme i l'aproximació a la petita burgesia agrària i
urbana, alhora que tornà a militar en la CNT-AIT.
Tot
i estar molt malalt encara va participar com a diputat electe per Cadis
en la sessió de les Corts a València del 2 d'octubre de 1937. Va ser
nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit Popular de la República.
Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat).
És
autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y
Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización
sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La
Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo
que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se
constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido
Sindicalista? (1936), entre d'altres.
Homenatge
a Ángel Pestaña. El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral
de Madrid, un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel
Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc
abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista
(PS), a l'acte van ser convidats els partits polítics i totes les
organitzacions obreres. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les
Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana
(JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU);
Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel
Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns
articles publicats pe Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco
diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van
intervenir Josep Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel
Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular;
José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel
San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo
Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT-AIT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad
Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en
representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada