MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 24 de gener de 1969 es constituí a Figueres un comitè d’acció

Adoptà el nom de Comitè d’Acció Revolucionària 24 de Gener, arrel de l’estat d’excepció decretat pel franquisme aquell dia 

Institut Ramon Muntaner de Figueres, nucli social revolucionari 1966-1972 

 

Comitè d’Acció Revolucionària 24 de gener: 

El capvespre del 24 de gener de 1969, alguns membres del grup autònom anarquista empordanès --que comptava amb dos joves assalariats de l’Escala (Alt Empordà), Albert i Rafel, i quatre estudiants de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres (Alt Empordà), entre ells Miquel-Dídac Piñero, Jordi, Alfons, Francesc Tubau i Jordi--, i l’estudiant de Preuniversitari  Joan Gasull, es van reunir en el pis estudiantil en el figuerenc carrer Peralada a fi d’analitzar la situació política espanyola del moment i van decidir formar una plataforma anticapitalista autoorganitzada de caire ampli, amb el nom de Comitè d’Acció Revolucionària 24 de gener (CAR-24G), fent referència a la data de l’estat d’excepció franquista d’aquell dia de gener. S’elaborà un esborrany amb diversos punts polítics i el document --redactat en català-- que reelaborà i guardà el secretari d’actes fou ratificat en una segona reunió, un dissabte al migdia, celebrada en el castell del Montgrí (Torroella de Montgrí, Baix Empordà).  L’acord estratègic, programàtic i tàctic era simplement de recollir informació i fer-ne difusió, sense cap tipus de plantejament d’agitació armada. No passava d’escampar fulls volants i fer pintades en murs de carreteres i alguns carrers estratègics. En aquest sentit, la detenció l’agost d’aquell any a Platja d’Aro (Vall d’Aro, Baix Empordà) de Francesc Tubau i l’expropiació d’explosius en la pedrera de Puig-rom, a Roses (Alt Empordà) foren qüestions individuals, no vinculades amb el Comitè d’Acció Revolucionària ni amb el grup específic anarquista. El fet que el consell de guerra jutgí Francesc Tubau per tenir explosius (condemnat a 18 anys de presó) i que Joan Gasull s’autoinculpi d’encobriment en “el bandidatge i el terrorisme“ però és absolt per manca de proves, així com Miquel-Dídac Piñero, també absolt en el consell de guerra celebrat l’octubre d’aquell any a Girona, que patiren ambdós 63 dies de presó a Pont Major de Girona en la causa instruïda per la Brigada d’Informació de la Guàrdia Civil, a cura del capità José Bláquez Pedraza (que havia comandat el gener de 1960 el sagnat atac contra els anarquistes del MURLE al mas Clarà de la Mota, a Palol de Revardit, Pla de l’Estany), i el jutjat militar de Girona. Piñero negà tot tipus de militància política i de tenir coneixement del dipòsit d’explosius que havia amagat Francesc Tubau a Santa Maria de Vilanera (l’Escala), el qual havia explicat a Joan Gasull  --el seu compromís polític no passava de fer de secretari d’actes del CAR-24G--, quan Piñero i un altre anarquista d’aleshores al tenir-ne coneixement li havien aconsellat guardar, ben amagat, el material expropiat per un moment futur d’insurgència proletària i passar-lo a la gent combatent.  

El 17 de gener de 1969 s’ocupà el Rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) després d'una assemblea estudiantil, amb la crema de la bandera oficial i derrocament d'un bust de Franco. I el vint de gener d’aquell any a Madrid l’estudiant Enrique Ruano Casanova (Madrid, 07/07/1947-20/01/1969) -- militant del Frente de Liberación Popular (FLP), va ser detingut a Madrid el 17 de gener de 1969, acusat de repartir propaganda de les antigues Comissions Obreres (CCOO)-- va ser ‘suïcidat’ des d’un sèptim pis en un edifici del carrer Príncep de Vergara  quan es trobava detingut per la policia i es feia un registre. Un fet que provocà la protesta per escrit de mil cinc-centes personalitats on es denunciaven els mals tractes infligits per part de la policia espanyola als presumptes ‘delinqüents’, especialment, per causes polítiques. A Madrid hi va haver una de les manifestacions obreres i estudiantils més nombroses en la Dictadura ja que s’aplegaren al carrer milers de joves.  

Estat d’excepció contra “una orgia de nihilisme i anarquia”

El vint-i-quatre de gener el Govern decreta por primera vegada des del final de la Guerra Civil l’estat d’excepció arreu d’Espanya. Segons Manuel Fraga, en aquell moment ministre d’Informació i Turisme: “para luchar contra las acciones minoritarias sistemáticamente dirigidas a alterar la paz española… y evitar que se arrastre a la juventud a una orgía de nihilismo y anarquía”. A continuació i emparant-se en aquest decret declarat s’intensificaren les detencions, condemnes de presó i s’eliminà qualsevol tipus de garantia formal --si es que n’hi havia-- que es pugui tenir. Trenta sis milions de persones quedaren a l’ampara del que digui una l’autoritat, la que sigui, que et podia retenir i arrestar sense justificació de cap tipus. L’impacte emocional per la mort de Ruano i el ressò de l’ocupació estudiantina del Rectorat de la Universitat de Barcelona animaren a formar aquest comitè d’informació i propaganda.  Per fi, el moviment social del Maig 68 havia arribat a la Península.  

En el curs 1968-1969 va esclatar el SDEUB i la moguda antiautoritària de les universitats es va estendre en els instituts d’ensenyament mitjà, des dels batxillers que a Barcelona va evolucionar vers el MIL fins la gent de Figueres que abans d’acabar el 1969 va pintar a la façana de l’Institut Ramon Muntaner la necessitat senyalada per Ivan Illich de que calia destruir l’ensenyament burgès que era impartit als instituts.  

Activitat del CAR-24G             

Tot just constituït el CAR-24G, el 4 de febrer hi va haver l’atac per part d’un escamot armat dels Guerrillers de Crist Rei, acompanyats per agents dels cossos repressius franquistes de paisà, a l'absis de l’església romànica de Sant Pere de Palau-sator (Baix Empordà) que va tenir, per pocs dies, unes pintures murals que volien mostrar aires de renovació i llibertat en els temps que es vivien. Però un atac per part d'un grup de Guerrillers de Crist Rei va acabar amb el projecte del seu ideòleg, el rector Nicolau Moncunill, i amb l'obra de l'artista, Lluís Bosch Martí. Els membres del grup atacant no només van destruir l'obra pictòrica sinó que, a més, van lligar de mans i peus el pintor de l'obra i el rector i els van colpejar. Després van desaparèixer amb els seus cotxes. Mai no es va saber qui van ser els autors i qui els va manar la feina. Però, anys més tard, un agent de la Guàrdia Civil, penedit i plorant, va explicar que l'havien obligat a fer-ho. Actualment l'absis es pot veure blanc, enguixat, com estava abans que Lluís Bosch Martí hi hagués deixat la seva empremta. Això provocà que quatre membres del CAR-24G acudís a l’acte antifranquista de desgreuge en un temple ple de gom a gom i amb un nombre considerable d’agents de paisà de la Brigada Política Social de Girona i del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil que vigilaven i prenien dades dels automòbils aparcats en aquell poble. Entre la gent aplegada hi havia militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) i d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) entre altres formacions clandestines. Fou arrel d’aquesta trobada antifranquista en una església quan membres de la secció militar del FNC connectaren amb el CAR24G i van establir una cita setmanes més tard. El CAR-24G decidí no mantenir aquell contacte independentisme com a col·lectiu però deixà llibertat d’anar a la cita a títol individual, cosa que feren els quatre joves empordanesos. La trobada, feta també al Baix Empordà, fou de formació en mesures de seguretat i se’ls plantejar per part de Jaume Martínez Vendrell i un jove nacionalista participar en el procés de constitució d’una organització secreta patriòtica d’agitació a nivell nacional català, que faria en un diumenge determinat d’aquella primavera una trobada clandestina a Montserrat (Monistrol, Bages), posant per exemple que a partir de grups comarcals s’establiria una xarxa d’agitació amb gran mobilitat, en aquest cas el grup de l’Empordà hauria de fer pintades a les Terres de l’Ebre i la gent d’aquell territori en faria a l’Empordà, a fi de despistar les forces repressives franquistes. El CAR-24G, com a part del moviment autònom anticapitalista no participà en aquest procés d’organització armada catalana, que més endavant es traduí en l’estructura anomenada ÈPOCA. Aquest contacte no comportà cap participació del CAR-24G en un exèrcit català i no es repetí la trobada d’aquella primavera.  El mateix passà amb els intents de Jordi Dagà d’apropar el CAR-24G.

El 7 de març de 1969, festivitat estudiantil franquista de Sant Tomàs d’Aquino, la gran bandera espanyola amb l’àliga de la Dictadura no es va poder posar al balcó de l’Institut Ramon Muntaner. Quan el porter la va anar a cercar havia desaparegut. Membres del CAR-24G l’havien agafat dies abans. Encara ara es troba en mans d’una família antifeixista de Figueres.

Per aquells dies, Carles Caussa, aleshores militant del Front Obrer de Catalunya (FOC), de les Organitzacions Frente (FLP-FOC-ESBA), ens passà un full volant dels universitaris Comitès d’Acció on es criticava la premsa burgesa. També ens portà esprais per fer pintades a l’Empordà. Amb la multicopista manual coneguda com a ‘vietnamita’ que es guardava a la Rectoria de la Parròquia de Sant Pere de l’Escala, la mateixa que havia servit l’abril de 1968 per imprimir les quatre pàgines del butlletí PRIMER DE MAIG (Joventut Indiketa Llibertària, JIL), s’elaborà un full volant del CAR-24G amb el text de Barcelona. Va ser l’únic full signat com a CAR-24G. Amb el FOC es mantingué contacte a Barcelona a través de Pau Maragall Mira, en un moment en que aquesta formació es dissolt i entre altres col·lectius es forma COMUNISMO, de caire trotskista, abans de dividir-se entre LCR (pablistes) i OT (lambertistes).  Maragall ens passà fulls diversos i publicacions a multicopista, mentre de Caussa es feia del Comitè Universitat del PSUC, on ja hi militava Dagà, ambdós joves figuerencs que estudiaven a Barcelona.  

Per aquell temps a la Catequística de Figueres hi havia unes trobades clandestines d’un petit nucli comarcal de la Unió Sindical Obrera (USO) en que hi participaven joves treballadors i també estudiants. Hi havia en el mateix edifici un cau escolta del Bisbat, el qual també participava en les tertúlies de la USO, sindicat d’origen socialista cristià format els anys 50 que no es consolidà fins el 1961. Alguns membres del CAR-24G van participar en aquestes trobades sindicalistes setmanals fins que arribà l’estiu. Cal tenir en compte que gent del CAR-24G tenia relació amb diverses persones d’edat de la CNT tant de la comarca com de l’Exili. I fins i tot l’any anterior Piñero havia conegut alguns membres de Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC), sindicat nacionalista català d’origen cristià, igual que USO, fundat el 1958. No seria fins a finals de 1969, quan el CAR-24G ja no existia que alguns antics membres d’aquesta plataforma anticapitalista es començaren a coordinar amb nuclis anarcosindicalistes de Catalunya i actuar a nivell de CNT a l’Empordà i al Gironès. 

Mestre estant, a Figueres un nit en que hi havia una apagada elèctrica es feren pintades al centre de la ciutat. 

A través d’en Rafel, en Piñero va establir relacions amb Sebastià Salellas, de Viladamat (Alt Empordà), a nivell llibertari. Salellas treballava a Girona. A causa de qüestions internes del CAR-24G aquests contactes a Girona foren a nivell individual, sense implicar la plataforma anticapitalista. En canvi, un intent d’ajudar a constituir un comitè d’acció a l’Institut de Girona no fou possible. L’estudiant antifranquista més destacat de Girona en el curs 1968-1969, amb qui es parlà, era del Partit Carlí.

En el 1er de maig, a títol personal, Piñero va fer una xerrada sobre aquesta efemèrides proletària en una font del Montgrí (Torroella de Montgrí), organitzada per la Joventut d’Acció Rural Catòlica (JARC).  Una mostra més de la influència política que tenia el CAR-24G a nivell de l’Alt i Baix Empordà. 

De fet, l’activitat del CAR-24G es centrà en bona part a Figueres, amb projecció radial de propaganda en altres poblacions. Hi havia pintades que eren d’altres col·lectius i així com partits clandestins (el PSUC local feia sembrades de fulls volants; en una ocasió, a l’actual avinguda Salvador Dalí es pintà “Viva la República”, en lletres gran de color blanc, sembla a cura d’un petit nucli de la formació Tercera República que feia circular un manifest a la ciutat i poblacions dels entorns). 

Arribat l’estiu, el CAR-24G reduí la seva activitat a contactes i unes pintades a l’Armentera (Alt Empordà), Viladamat, l’Escala, Bellcaire i altres poblacions, especialment en carreteres, amb les consignes “Dictadura NO”, “19 de Julio: Año 33 de la Revolución Social”, “Viva la Revolución Socialista de los Pueblos Ibéricos”, “El Combate Continua: 19 de Julio”, 19 de Julio: Poder Popular”, “Lucha Permanente”, “19 de Julio 1936-193: Revolución”, “Hoy más que nunca el combate continua”, “La Revolución es la guerra social” i altres sobre la efemèrides proletària del 19 de juliol de 1936. La Guàrdia Civil trobà  l’agost en l’americana de Tubau un paper amb un llistat d’aquestes consignes, que s’havien escrit en diversos papers per fer veure que les pintades eren obra d’una sola persona i de parla castellana, quan en realitat les van fer Tubau, un altra company i Piñero. 

Durant el mes d’agost Pau Maragall va fer arribar al CAR-24G un exemplar, de la traducció al castellà d’un escrit del trotskista Ernest Mandel sobre el Maig 68, fet a multicopista i titulat LECCIONES DE MAYO. Al militant aleshores d’Unió Democràtica de Catalunya Xavier Rocha se’l demanà si en podia fer unes còpies a la seva multicopista de la notaria a l’Escala, cosa que acceptà. El debat intern que volia fer el CAR-24G passat l’estiu sobre aquest text i les diferències entre l’anàlisi de IV Internacional i el llibre sobre les jornades de maig i juny de 1968, i contra el leninisme, dels germans Cohn-Bendit ‘Le Gauchisme, remède à la maladie sénile du communisme’ (Paris, Seuil, 1969), que quan sortí a la venda Piñero havia comprat a la llibreria Hachette de Perpinyà (Rosselló), mai es realitzà a causa de les detencions d’agost.  

Durant el consell de guerra a Girona, el CAR-24G pràcticament restà inactiu (un estudiant va restar unes setmanes amagat, sense que sortís el seu nom en les diligències de la Guàrdia Civil o del jutge militar instructor). En canvi, hi va haver a l’Empordà i al Rosselló certa mobilització solidària, amb el risc que això comportava, fent-se ressò del cas a l’exterior, fins i tot en el diari de París LE MONDE. També hi va haver noves incorporacions de militància anarquista en el curs 1969-1970. A partir de l’octubre de 1969 es considerà necessari abandonar el projecte de la plataforma, que havia tingut cura de no utilitzar llenguatge llibertari i en canvi havia fet servir un missatge solament socialista, estil del FOC, per no donar pistes de caire anarquista (en comptes de fer referència a la Revolució Social dels Pobles Ibèrics es pintava Revolució Socialista dels Pobles Ibèrics, per posar un exemple). El fet de les detencions d’agost  obligà a canviar l’estratègia en la propaganda. Aleshores es tornà a l’Empordà a fer propaganda llibertària, com la que es feia abans de l’estat d’excepció de gener de 1969. D’aquesta manera s’intentà no vincular l’activitat militant anarquista i anarcosindicalista amb el que havia estat el CAR-24G, fins que tot plegat es tornar a relacionar durant la campanya repressiva contra els mitjans llibertaris i autònoms catalans a partir de febrer de 1974, durant la campanya de suport als processats del MIL i contra la pena de mort de Salvador Puig Antich.