MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST; El 20 de desembre de 1969 mor a la Ciutat de Mèxic el destacat periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Joan Perelló Sintes --encara que alguns creien que es deia Alexandre Perelló Sintes o Alexandre (o Joan) Callejas Pons--, conegut sempre com Liberto Callejas, encara que també va fer servir el pseudònim de Marco Floro.

Les seves idees el portaren a formar part de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti». 

Durant la Retirada, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera per Portbou i s'establí a la Colònia Infantil Iberia de Lió. 

Liberto Callejas: 

El 20 de desembre de 1969 mor a la Ciutat de Mèxic el destacat periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Joan Perelló Sintes --encara que alguns creien que es deia Alexandre Perelló Sintes o Alexandre (o Joan) Callejas Pons--, conegut sempre com Liberto Callejas, encara que també va fer servir el pseudònim de Marco Floro. Havia nascut en 1884 a Maó (Menorca, Illes Balears), encara que alguns citen altres anys i altres indrets (Sant Lluís, Ciutat de Mallorca, etc.). Sembla que havia nascut en una família coneguda a l'illa i que el seu pare era republicà i francmaçó.

D'infant quedà orfe de mare i el seu pare marxà a Mallorca amb els seus fills majors buscant millorar econòmicament; ell restà amb uns parents, que volien que seguís estudis religiosos al Seminari de Ciutadella (Menorca, Illes Balears); però, el més segur és que no s'acomplís aquesta expectativa.

Finalment passà part de la seva infantesa i joventut a Mallorca. Cap al 1915 retornà a Menorca, però en 1917 ja estava instal·lat a Barcelona i, ja sota el nom de Liberto Callejas i de Marco Floro, participava en activitats de diversos grups anarquistes, activitats que el portarien durant la seva vida 48 cops a la presó, experiència que implicà conèixer multitud de militants anarquistes (Josep Viadiu, Marcos Alcón, Felipe Alaiz, etc.). En 1919, quan passava una temporada engarjolat a la presó Model de Barcelona, conegué Joan García Oliver. En aquesta època es proclamava «anarquista pur, individualista i enemic de tot gregarisme» i no estava afiliat a cap sindicat o organització, però García Oliver aconseguí que el Comitè Pro Presos li fes costat, cosa que suposava assistència jurídica i econòmica.

La seva gran cultura autodidacta el portà a dirigir en 1921 la revista Los Galeotes. Semanario de Estudios Sociales. Aquesta incorporació en el món de la premsa anarquista donarà lloc a entaular coneixement amb un gran nombre d'intel·lectuals llibertaris, especialment Hermós Plaja Saló, una amistat que durà tota sa vida.

En 1922 llegí la llarga relació d'obrers assassinats pel pistolerisme en l'Assemblea de la Fusta que se celebrà al Teatre Victòria de Barcelona. Va ser destinat a València (l’Horta, País Valencià) com a redactor de Solidaridad Obrera, amb la missió de refer aquesta publicació i donar-li un nou impuls.

Poc després tornà a Barcelona i s'instal·là en una habitació de la taverna que el cuiner anarquista Narciso tenia al carrer Cadena i on també vivien Irenófilo Diarot, també redactor de La Soli, i García Oliver. El 10 de març de 1923 visqueren de molt a prop la mort del secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana Salvador Seguí i Rubinat, assassinat pels pistolers de la patronal en aquell carrer.

L'octubre de 1922 va ser un dels fundadors del grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Francisco i Joaquín Ascaso, García Oliver, Aurelio i Ceferino Fernández, Ricardo Sanz, Josep Xena Torrent, Gregorio Suberviola, Joaquín Cortes, Adolfo Ballano, etc.) i, amb Felipe Alaiz, director i principal redactor de la publicació Crisol, periòdic de gran format que es feia amb diners de «Los Solidarios» i es repartia de franc.

Fugint de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 s'exilià a París (Illa de França), seguint les passes de Durruti i Francisco Ascaso que havien marxat l'any anterior. A París va viure al passatge de Bouchard i va fer feina de fuster. Sempre en contacte amb García Oliver i altres exiliats llibertaris, creà la revista Iberión, que més tard canvià el nom per Liberión. En aquella època presidí l'Editorial Anarquista Internacional, animada per Sébastien Faure, Valeriano Orobón Fernández i Virgilio Gozzolo, entre d'altres, i que publicà l'Encyclopédie Anarchiste.

En 1927 signà el manifest «Temps Nous» i entrà en la CNT. El seu ofici més conegut fou de fuster, però va fer diverses feines, entre elles la d'enterrador de morts. A París freqüentà els cercles de refugiats, activistes, conspiradors i militants de tots els països i entaulà una forta amistat amb Nèstor Makhno. En 1929 fou un dels creadors del periòdic La Voz Confederal, editat a Brussel·les (Bèlgica); en aquest any i en aquesta ciutat assistí a una trobada internacional d'anarquistes, amb Durruti, Francisco Ascaso, Cortés, Pedro Orobón, entre d'altres.

Amb la proclamació de la República espanyola retornà a la Península. El Ple Regional de la CNT-AIT de Catalunya de l'11 al 13 d'octubre de 1931, l'encarregà, amb Alaiz, de l'edició del diari Solidaridad Obrera, donant-li una orientació més acostada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els seus postulats (insurgència il·legalisme, expropiacions, insurreccionalisme proletari, anarcoindividualisme, etc.).

El gener de 1932, arran del fracàs de la insurrecció anarquista de la conca minera de l'Alt Llobregat, va ser deportat amb altres companys amb el vaixell Buenos Aires a Bata i les Illes Canàries fins al setembre d'aquell any.

A finals de l'estiu de 1932 va ser nomenat director de Solidaridad Obrera, en substitució d'Alaiz, que estava empresonat, càrrec que mantingué fins al desembre de 1933 --en el Ple de la Federació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat entre el 5 i el 13 de març d'aquell any a Barcelona, després de presentar l'informe del periòdic, presentà la seva dimissió, encara que sembla que va continuar en el càrrec--. En 1932 publicà el fullet Mi pueblo i l'any següent Instinto y razón, per a l'almanac de Tierra y Libertad.

Amb Eusebi Carbó Carbó i Josep Peirats Valls, mantingué la posició ortodoxa de l'anarquisme clàssic, hostil a qualsevol intervenció en la política parlamentària i l'electoralisme. El 19 de març de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI, organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins, celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc, a Barcelona, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas Piarnau, Josep Claramunt Creus, Abelardo Saavedra del Toro, Bru Lladó Roca i Tomás Herreros Miguel. A Madrid, també en aquest any, fou el segon director de la revista CNT-AIT, òrgan oficial del sindicat anarcosindicalista.

El setembre de 1934, en el Ple de Regionals de la CNT-AIT, va ser nomenat director de CNT, però durà poc temps en el càrrec. Com a director de CNT, l'octubre de 1934 va rebutjar formar qualsevol aliança amb partits de dretes per portar a terme la vaga general revolucionària. Arran d'aquests fets revolucionaris, CNT va ser tancat i abandonà Madrid i retornà a Barcelona. Després d'acusar la policia de la Generalitat de Catalunya d'assassinat i de ser una agència del terror al servei de la patronal en les pàgines de CNT, va ser acusat per injúries i condemnat pel Tribunal d'Urgència de Madrid a la pena de desterrament del Principat de Catalunya. Aleshores, fugint de la repressió i a causa de la tuberculosi que patia, decidí retornar a Menorca i l'estiu de 1935 s'instal·là a Maó. A l'illa es relacionà amb els membres de les Joventuts Llibertàries de Menorca i de l'Ateneu Racionalista de Maó, entitats que publicaven, des de 1934, la revista quinzenal Fructidor. Periódico de cultura y sociología, de la qual acabà com a redactor i com a director a partir del 15 de juny de 1935, publicació que fou transformada per la seva empenta en setmanari. El sindicat anarquista maonès d'aleshores anava per lliure i ell va formalitzar el seu ingrés en la CNT-AIT, redactant els nous estatuts i tramitant la seva alta.

A la tardor de 1935 retornà a Barcelona i es reincorporà en Solidaridad Obrera --els articles que no passaven la censura a la Soli de Barcelona, eren publicats a Fructidor de Maó--. El 22 de desembre de 1935 participà en el gran míting de la CNT-AIT contra la pena de mort celebrat al Teatre Olympia de Barcelona, amb Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso i Vicente Ballester.

En 1936, en el debat sobre si realitzar campanya antielectoral i sobre si participar en la vida política, és mostrà fermament contrari a la postura de García Oliver d'entrar en els governs republicans. En aquella època va estar a punt de deixar la propaganda llibertària i dedicar-se a l'ensenyament en una escola racionalista i abandonar els càrrecs orgànics. Però el juny de 1936 va ser nomenat president de la Secció de Periodistes del Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT-AIT i director de Solidaridad Obrera per votació sindical, càrrec aquest que mantingué només fins el 8 de novembre d'aquell any, quan fou destituït per defensar els principis coherents de l'anarquisme social revolucionari i criticar el col·laboracionisme governamental burgès interclassista --«quatre ministres que es diuen anarquistes»--. Aquest mateix any participà en la creació del setmanari anarquista Ideas, que s'edità a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), i que mantingué una línia bel·ligerant contra la participació confederal en la política burgesa interclassista. En aquesta època treballà d'acomodador de cinema i s'afilià al Sindicat d'Espectacles de la CNT-AIT.

Les seves idees el portaren a formar part de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti». Fou la persona a qui, el 19 de novembre de 1936, Durruti va escriure l'última carta abans de morir, missiva que va ser publicada pocs dies després en el periòdic barceloní La Noche. El 3 de maig de 1937 intervingué en l'acte organitzat per «Los Amigos de Durruti» celebrat al Teatre Goya de Barcelona, on es projectà el documental 19 de Julio. El juliol de 1937 entrà en la direcció de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic (FNIEP) d'Espanya i va ser nomenat delegat de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT-AIT. El maig de 1938 tornà a Solidaridad Obrera.

Durant la Retirada, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera per Portbou (Albera marítima, Alt Empordà) i s'establí a la Colònia Infantil Iberia de Lió (Arpitània).

El juliol de 1939, a bord del vaixell Mexique, arribà a Mèxic. A Ciutat de Mèxic trobà feina de fuster en l'empresa Vulcano, però acabà donat de baixa per la seva tuberculosi pulmonar crònica. A principis de 1941 es traslladà a La Puebla, on romangué uns mesos. Després entrà a fer feina per al Fomento Industrial de México (FIM). A finals de 1941 fou ingressat al Sanatori Espanyol, cosa que es repetirà sovint a causa de la seva malaltia.

En 1944, amb Hermós Plaja, participà en unes jornades internacionals organitzades per les Joventuts Llibertàries de Mèxic. A partir de l'1 de novembre d'aquell any entrà a formar part del grup editor de Tierra y Libertad i de la revista Inquietudes, que sortirà uns mesos més tard. Aquest grup editor estava format per una cinquantena d'anarquistes de diverses nacionalitats, la majoria refugiats polítics. També va participar en la Revista Humanidad.

En el debat sobre la creació d'un govern de la República espanyola en l'Exili es declarà fortament anticol·laboracionista i el gener de 1945 presentà una proposta davant l'Assemblea contrària a l'elecció de ministres entre els exiliats per entrar en aquest Govern de la República i a favor de donar la paraula i decisió als anarquistes de l'Interior, tesí que sortí triomfant. Membre de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM), el desembre de 1945 intervingué en el seu Congrés Nacional. El gener de 1946 fou l'orador convidat en un míting de la FAM. El 17 de novembre d'aquell any fou un dels oradors del gran acte commemoratiu de les morts de Buenaventura Durruti i de Flores Magón que tingué lloc al Palau de les Belles Arts de la Ciutat de Mèxic i on van intervenir refugiats anarquistes, com ara Joan Papiol i Jaume Magrinyà, i anarquistes mexicans, com Cecilio López i Efrén Castrejón, i l'artista Concha Michel. En 1947 substituí Hermós Plaja en la direcció del periòdic mexicà Solidaridad Obrera.

En els anys cinquanta es guanyà la vida treballant en una revista comercial creada per Cano Ruiz i també ocupà el càrrec de bibliotecari de l'Orfeó Català, lloc de trobada dels exiliats catalans.

En 1954 revisà, correguí i prologà la traducció al castellà realitzada per Isabel del Castillo del llibre de l'anarquista francès Fernand Planche, La virgen roja, dedicat a Louise Michel. En 1957 també prologà l'obra d'Hermós Plaja El sindicalismo según sus influencias, escrita tres anys abans, i en 1958 participà en el suplement literari de Solidaridad Obrera, editat per la CNT parisenca, amb un article titulat «Pasión y muerte de García Lorca».

Durant els anys seixanta, ja vell, visqué retirat a la Ciutat de Mèxic, però cada dissabte participà en les tertúlies del Cafè do Brasil, amb Patricio Navarro Avellán, Severino Campos Campos i Hermós Plaja.

Durant la seva vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Crisol, Cultura y Porvenir, Espectáculo, Fructidor, Fuego, Los Galeotes, Iberión, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Anarquista, etc.

Els seus últims anys els passà a l'Asil d'Ancians del Sanatori Espanyol. Liberto Callejas va morir el 20 de desembre de 1969 en el citat asil de la Ciutat de Mèxic d'un tumor maligne als pulmons i l'endemà va ser enterrat al Panteó Espanyol.

L'abril de 2010 l'historiador Josep Portella Coll publicà unes importants notes biogràfiques sobre Liberto Calleja en la seva obra Llibre d'exilis (1).