Entrevista a Lola Gutiérrez: "M'he trobat unes dones que arriben a Grècia amb el somni d'Europa i de cop estan en una presó"

Lola Gutiérrez, l'educadora social i sindicalista de la CGT que ha passat uns quants dies tancada en un CIE d'Atenes, explica per primer cop la seva vivència. 

"És il·legal passar persones sense documents per una frontera, però sé també que és molt injust que les persones estiguin encallades sense perspectives de futur en un lloc on no han triat estar". 

"Amb les companyes de cel·la vam ser germanes. Quan ens tenien emmanillades, ens donàvem la mà. M'anaven cantant cançons, que no entenia, per consolar-me". 

"M'ha preocupat la invisibilitat que produeix l'acció de la policia quan és impune". 

"Em consta que tant la Generalitat com l'Ajuntament han fet alguna gestió, però el que em van dir a l'ambaixada és que les úniques persones que van trucar van ser el secretari de relacions exteriors de la CGT i un periodista de la 'Directa'"
   

DIRECTA 09/12/2016 

Bart Grugeon Plana  

Lola Gutiérrez és educadora social i treballa com a tècnica del servei d'acció social a la Diputació de Barcelona. També és delegada sindical de la CGT en aquesta institució. Aquest dijous va arribar a Barcelona, procedent d'Atenes, on va ser rebuda afectuosament per familiars i companyes de feina i militància. Gutiérrez havia passat deu dies detinguda a Atenes –primer en una comissaria policial, després al centre d'internament per a dones estrangeres d'Elliniko– en ser descoberta intentant ajudar un menor refugiat d'origen kurd a viatjar a Barcelona, fent-lo passar per fill seu. En aquesta conversa, explica per primer cop la vivència.

Perquè vas anar a Grècia?

Va ser una iniciativa personal meva, motivada pel fet que moltes persones estan encallades, sigui en camps de refugiats o no, i el seu desig és estar en llocs d'Europa, en molts casos perquè hi tenen familiars. El procés oficial de reubicacions de persones, ha passat de lent a gairebé impossible. A través de Facebook em vaig assabentar que hi havia un noi kurd que demanava poder entrar a Barcelona, perquè hi tenia persones que el podien acollir, i després tenia una via per anar a Alemanya, on viu el seu oncle. Vaig decidir anar a Grècia per intentar fer-lo entrar a Espanya amb el DNI del meu fill.

No era una iniciativa massa subversiva? Sabies doncs el risc que assumies?

Sí, era conscient que estava prenent un risc, que el que estava fent era il·legal. Però fa molts anys que lluito en molts ambients i sóc conscient que no sempre el què és legal és just, i que algunes pràctiques considerades il·legals avui, a la llarga esdevenen legals, i al revés. Les lleis es canvien amb l'acció de la gent. Sé que és il·legal passar persones així per la frontera, però sé també que és molt injust que les persones estiguin encallades sense perspectives de futur en un lloc on no han triat estar. És aquesta la meva motivació.

Però les coses no van anar com estava previst...

Al moment del check-in, l'hostessa va fer una petita prova parlant en castellà amb el noi kurd i va desconfiar. Crec que va donar l'alerta. Vam passar per un segon control on hi ha les botigues de luxe, i allà el criteri del cribratge és cent per cent per motiu de raça. A tota la gent morena l'aturen. Van venir molt directes a nosaltres. Amb un to de veu agressiu van preguntar la seva data de naixement i no coincidia amb la del DNI. Llavors ens van enviar a les dependències de la policia. Allà ens van separar, em van mirar l'equipatge, i m'havia de despullar. Després em van fer la fitxa policial i em van traspassar al calabós de la mateixa comissaria on vaig passar tres dies i tres nits en unes condicions molt dolentes, l'aire molt viciat, molta pudor, amb unes lliteres absolutament brutes, amb unes mantes que preferies morir-te de fred abans que posar-te-les a sobre. Érem vuit dones en una mateixa cel·la.

Aquest escenari el tenies previst d'alguna manera?

No. Jo pensava que com a molt perdria el vol i potser em posarien una fiança, i l'endemà cap a casa. Ara entenc que eviten de manera intensa que la gent refugiada passi a Europa. A la presó em vaig trobar amb altres dones que estaven en la mateixa situació que jo. Hi havia per exemple una dona siriana, refugiada legalment a Suècia que venia a buscar la seva neboda.

I et van dur a declarar davant d'un jutge?

Sí. La jutgessa volia valorar si tenia alguna motivació de lucre. Després de la meva declaració i el suport d'un advocat que va aportar que treballo per un sindicat amb una visió internacional i que sóc activista social, em va deixar lliure sense fiança. Però després, la policia decideix que no quedo lliure sense més explicacions. Passen 30 hores i em fiquen a mi i una altra noia kurda en un cotxe sense identificació policial, conduït per un home sense uniforme de policia. Ja era de nit. Preguntava on anàvem i em responen que no ho saben. Jo m'esperava el pitjor... 

I on vau anar a parar?

Arribem a un lloc que jo no sé el que és en aquell moment, Elliniko (el centre d'atenció a immigrants per a dones d'Atenes). Allà ja m'adono que no estic lliure. Em van fer depullar altre cop i em registren i em toquen per tot arreu. Em va costar fer-me a la idea de passar de la llibertat a la presó en pocs minuts... La primera nit va ser el pitjor. L'endemà contacto amb l'advocat, i em diu que el cap de policia de l'aeroport té dret a saltar-se el mandat del jutge i que m'han declarat persona perillosa per a Grècia. És per això que estic allà i no se sap quan sortiré. Després ja vaig entrar en la dinàmica del lloc, una rutina constant, com una presó. Parles amb la gent i ja veus que no s'hi estan dos dies. Per això la idea de provisionalitat vaig decidir teure-la del cap, perquè vaig veure que si no ho feia, m'angoixaria molt. 

En quines condicions es troba el centre? 

Faltaven coses bàsiques, com el sabó per rentar-se. Podíem estar dos dies sense paper higiènic. Tot ho havies de demanar una mica per caritat, i t'ho donaven si volies. El menjar és molt dolent, sempre fred... Jo sóc vegetariana, però vaig decidir menjar carn i em vaig posar malalta. Alguns companys de fora em van dur fruits secs per suplir la proteïna i no sentir-me tan fluixa. Però tot això ho supleix tot la solidaritat de les companyes, que és molt gran.

Com va ser la teva relació amb les altres recluses?

Érem unes 35 dones al centre. Entre les dones allà hi ha molta solidaritat: de seguida algú em va portar un matalàs, roba per tapar-me... Moltes noies que estaven amb mi a la presó –perquè el CIE era una presó, passant d'eufemismes– provenien de Síria, Iraq, Iran, Afganistan, Albània... Algunes tenien familiars a Alemanya, Anglaterra o Holanda. Amb les companyes de cel·la vam ser germanes. Quan ens tenien emmanillades, ens donàvem la mà. M'anaven cantant cançons, que no entenia, per consolar-me. També hi havia maneres més alegres d'animar-nos. Agafàvem una galleda i unes sabatilles i tocàvem i ballàvem. Sobretot quan es feia fosc, es necessitava reaccionar contra la depressió. Ens passàvem moltes hores al llit i, quan s'apagava la llum, sempre se sentien plors, crits de dolor, de mares que li havien tret el nen... Però després sempre algú començava a cantar o tocar el tambor per donar ànims. 

Com vas aconseguir suport a l'exterior?

El dia 28 em poso en contacte amb la CGT d'aquí i elles ja es comencen a moure. Em van dir que sortiria el dia 6 (dimarts passat), però es va posposar, ara ja no recordo per què. Em van trucar de l'ambaixada espanyola i em va dir que s'havia posat en contacte amb el cap de policia de l'aeroport, i que li havien dit que jo estava lliure des del dimecres dia 30, o sigui que representava que no se sabia on era jo. Això em va preocupar per la invisibilitat que produeix l'acció de la policia quan és impune.

Que en saps del paper que han tingut altres institucions en el teu cas?

Em consta que tant la Generalitat com l'Ajuntament han fet alguna gestió, però el que em van dir a l'ambaixada és que les úniques persones que van trucar van ser el secretari de relacions exteriors de la CGT i un periodista de la Directa. Segons ella, el primer que hagués hagut de fer era acudir a l'ambaixada.

Aleshores ja vas veure clar el retorn...

Si. Es va posposar dos dies més per motius que desconec, però sí. El que passa és que m'havien de custodiar fins a l'avió i amb la companyia que la policia grega designés. Això fa que sigui encara més difícil trobar vol, ja que havia de ser la companyia oficial grega. Dos policies de paisà em van custodiar fins a l'avió, sense manies. A sobre es van perdre anant cap a l'aeroport, vam anar a parar a un lloc descampat, altre cop i van haver de posar el GPS del mòbil. Em van dur amb el bus de l'avió sola, amb els dos policies i un empleat de la companyia. En pujar a l'avió, em trobo el personal de vol: les úniques rialles que he vist a Grècia en persones uniformades.

I ara, en quina situació estàs, judicialment?

En principi, pendent de judici, encara que, segons m'ha dit l'advocat, no necessàriament n'hi ha d'haver. La justícia grega és molt lenta i la cosa pot anar per llarg. Si no arribés a celebrar-se el judici, jo no puc entrar a Grècia fins al 2023. Però moltes ganes d'entrar a Grècia no tinc.

Quin impacte produeix la reclusió, pel que has pogut observar?

Les persones arriben allà amb un somni, el somni d'Europa, i de cop es troben en una presó. Imagina't el conflicte. Et posaré l'exemple d'una dona kurda, cega, que havia arribat a Atenes amb el marit, L'havien separat del marit, dels fills, era cega, estava sola... De tant en tant s'aixecava i preguntava "on sóc" i "quan sortiré d'aquí". Doncs això, aquesta és la sensació.

Quines conclusions n'has tret del pas pel CIE?

M'ha sigut molt útil per entendre com és de gran aquest crim de tenir la gent tancada només pel fet de voler canviar de lloc de viure. Penso que s'haurien d'eliminar els CIE perquè no és necessari tancar a la presó a gent que ha fugit dels seus països, sense papers, que no han comès cap crim. I que es creïn espais de suport, no espais de privació de llibertat. També fer que els contingents d'acollida siguin més grans i que es compleixin, que Espanya no els compleix, i són ridículs. I finalment hauríem d'anar a l'arrel dels problemes: lluitar perquè la gent pugui viure en pau al seu país.