Damià Escuder i Lladó, el profeta

“En Damià, que estava posseït per una ardent febre especulativa i per un capteniment singular, es va manifestar, sempre, com una figura carismàtica. L'afalagava que li diguéssim que el vèiem com un maquis, com un emboscat hàbil per infiltrar-se”.

L'activista cultural Damià Escuder rebent a Girona el premi especial de l'ADAC el 2003 

 

[04/12/2016]  

Jordi Sobrequés i Callicó. Sociòleg  

Cinquanta anys d'amistat ininterrompuda, mai esbardellada per cap patacada. Aquesta és la constatació que se'm va fer evident en el moment que em vaig assabentar del seu traspàs. Conscient de la seva singularitat, i de la dificultat d'encaix en el seu entorn, va bastir al voltant del seu jo una sòlida superestructura (que a vegades feia fins i tot por), per tal de protegir-lo; gosaria dir, de blindar-lo. El va ajudar el fet que la natura, o millor, l'herència familiar, li regalés una salut esplendorosa i un optimisme vital incombustible. Per alguns, entre els quals m'incloc, Damià Escuder (1934-2011) habitava el primer pis de la genialitat, encara que per d'altres era el primer pis dels llampats. Així d'extremes eren les apreciacions que suscitava. Va mig inventar i practicar el que anomeno el seu “mètode fabulatori de metamorfosis d'estructures simbòliques”.

En Damià va passar per ésser un guru del moviment hippy. I ho va ésser, però d'una manera especial. D'aquella època recordo una reunió del nostre grup amb dos o tres monjos en el convent dels Caputxins de Sarrià. En Damià –l'únic que es confessava cristià– va defensar la concordança entre l'ideari hippy, és a dir, l'alliberament individual, la pau, l'amor i la fraternitat universal, i els principis bàsics de l'evangeli de Jesús. Per acabar recomanant –vehementment– la ingesta de la substància bioquímica sagrada, l'LSD, com el millor mitjà per accedir a la contemplació de la Divinitat i molt especialment per a la comprensió del misteri de la Santíssima Trinitat.

Hi ha dos trets, permanents i punyents, en la trajectòria vital del nostre personatge. Un és la fidelitat, la identificació amb Catalunya, i l'altre és la inquietud i cavil·lació religiosa. Formava part d'aquell grup de persones que, amb una sòlida formació científica, un dia descobreixen que la ciència els queda petita i els és opressora. Són pensadors que com en Damià lamenten el triomf del racionalisme cartesià a qui fan culpable d'haver assassinat el jo, i busquen per la via del subconscient i inconscient arribar a la saviesa. Predicava que més enllà del cosmos, del temps, de l'espai, de tot el que es mou i canvia, hi ha la realitat veritable, la veritat fonamental. I atès que tot es troba en la ment, i que l'univers és mental, tot passa dins la ment individual.

Una cosa és segura, en Damià va cavil·lar, rumiar, barrinar i maquinar amb frenesí; i sense recórrer a l'LSD. Algú ha dit que no li calia, perquè el seu cervell ja el produïa per si mateix. No ho sé. Pot ésser. El fet és que com a expert psiconauta va viatjar amb la imaginació dins una totalitat extrasensorial configurada, segons la meva opinió, la meitat per l'idealisme platònic, i l'altre per les religions orientals.

De conviccions visiblement panteistes, va ésser per temperament i per filosofia, decididament, rotundament, antinihilista. Si calgués situar-lo en algun dels corrents filosòfics, potser el més adient fóra la tradició hermètica, en la qual s'inclouen personatges com Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Giordano Bruno. Els seus postulats filosoficoreligiosos foren de naturalesa sincrètica, i no ho dic en cap sentit pejoratiu. De fet, totes les religions són el resultat d'operacions de sincretisme; alimentant-se, les unes de les altres, de les seves respectives impostures.

El nostre personatge, en els últims anys suggeria la imatge d'un vaixell que ha navegat i fondejat en nombrosos ports... als quals nosaltres, per entendre'ns, els posarem un nom: col·lectius ecologistes, feministes, llibertaris, anarcosindicalistes, comunes hippies, de solidaritat amb els presos, de cristians de base, de Pax Cristi, esotèrics, budistes, hare-krishna i Assemblea Democràtica de Catalunya... i sens dubte me'n deixo algun. 

En Damià, que estava posseït per una ardent febre especulativa i per un capteniment singular, es va manifestar, sempre, com una figura carismàtica. L'afalagava que li diguéssim que el vèiem com un maquis, com un emboscat hàbil per infiltrar-se a l'interior de qualsevol territori religiós fins a descobrir-ne i fer seu el tresor. Tots els que hem tingut la sort de freqüentar en Damià sabem de quina manera en les converses et portava a volar per un cosmos poblat de figures i formes fonedisses, enlluernadores i esbojarrades; on els mots esclataven com guspires dins un firmament gramatical malabar; i a la velocitat del llampec, estupefacte, anaves i venies d'un concepte a l'altre, i acabaves amb el cervell xarbotat, xipollant dins un safareig mental ple d'imatges i metàfores genials i extravagants. En tals circumstancies, esgotat i per fugir, acostumava a dir-li: “Mira, Damià, tant que t'agrada a tu tot això de les religions, per què no en fundes una i... et folres?”.

Però no, el seu tarannà religiós no donava per convertir-lo en un mediocre empresari clerical; la seva imposant personalitat carismàtica era de naturalesa profètica. Mestre, guru, patriota, artista, sí, però sobretot profeta.