Reforma horària per la independència.
Encara la Rita.
[Barcelona (República Catalana) 26/11/2016]
L’AMIC DEL POBLE
 |
| La reforma horària pretén facilitar la conciliació entre feina i famíliar |
La
reforma horària és clau per tenir la sobirania plena a nivell català.
La reforma horària coordinada és la clau de volta per canviar
l’activitat del dia a dia de la gent del país. Resulta que ara a
Catalunya per la influència espanyola tenim els pitjors horaris del món
Molt pitjor que els europeus però també pitjor que els humanistes
africans. Sense reforma horària no hi haurà independència nacional
catalana possible. Una campanya per canviar l’hora de Catalunya s’hauria
d’impulsar ara mateix en el marc de l’autodeterminació i des de les
campanyes de desobediència en el dia a dia.
Encara la Rita
Tots els mals en tic senyora: filla de la Falange, imputada i borratjona (“caloret, caloret”).
L’infart
no sembla pel Partit Popular un culpable suficient per carregar-li la
mort de la Rita Barberà, i ha obert cacera de sospitosos: els mitjans de
comunicació i/o l’oposició, els principals. La desgràcia recorda la del
multimilionari nord-americà Samuel Ratchett que, gràcies a Agatha
Christie (novel·la: “Assassinat en l’Orient Exprés”), és assassinat a
bord del mític Orient Express. Per dissort dels criminals, en el tren
viatjava l’ínclit detectiu Hércules Poirot que, com se sap, no deixava
crim per resoldre. L’home de bigoti especulava de primeres amb la
possibilitat que un estrany, gàngster per més senyes, hagués pogut pujar
al tren i matar Ratchett. La segona opció és força més sui generis:
dotze passatgers amb comptes pendents amb el mort decideixen clavar-li
dotze punyalades, una punyalada per cap, sense saber quina de totes li
va causar la mort definitiva al novel·lat milionari. Posats a buscar
culpables més enllà de l’infart, “l’assassinat” novel·lesc de la Rita,
de ser-ho, apunta al segon supòsit de Poirot: una matança col·lectiva.
Sense descartar el suïcidi (la que va ser alcaldessa de València es
podria haver assestat més d’una “punyalada” política, d’aquelles que et
condueixen als tribunals en vigílies del finat definitiu), res punxa més
que les “punyalades” dels més properes. Així, adquireix força que els
principals sospitosos del “crim” són al cap i a la fi els seus companys
del PP, aquells dirigents del seu partit qui primer deien que era la
millor i després la menyspreaven sense compassió. Després i en tot cas,
trobaríem culpables secundaris, com els abans assenyalats: mitjans de
comunicació i oposició --degudament armats amb Twitter--. Sospitosos a
qui, a tot estirar, se’ls pot acusar d’excés de malvolença en l’exercici
de les seves obligacions informatives i/o fiscalitzadores.
El
que ha quedat clar en aquesta necrològica és que en política, com en
l’amor i en la guerra, tot s’hi val. Veure presumptes amics de la Rita
assenyalant culpables a tort i a dret regira tota mena d’estómacs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada