Murs, murs, tanques i fronteres

La Gran Muralla als afores de Pequín 

Paraules com municipi deriven d’emmurallar (munire), un municipi és una població envoltada per un mur (sembla irònic parlar de municipi lliure) 

  

Negreverd 

Les muralles, i també les fronteres, formen part de l’historia de la dominació. La història de les muralles se’ns explica com un procés defensiu cara a l’exterior i mai com un procés de reclusió dels qui estan a l’interior.

 Hi ha una dita popular que diu “bones tanques fan bons veïns”, no se si serà certa per les persones, però sembla que per els estats sovint és totalment correcta. 

De fet, paraules com municipi deriven d’emmurallar (munire), un municipi és una població envoltada per un mur (sembla irònic parlar de municipi lliure). Durant la major part de la història recent de la humanitat la llibertat de moviments ha estat i és una cosa desconeguda, de fet aquesta llibertat es comença a extingir amb l’aparició de la dominació civilitzada, amb la aparició dels estats i de la propietat (sigui estatal o privada). En aquesta dominació tenen un paper clau les muralles com a clos tancat dels qui son ciutadans (dominats), front a aquells que estan fora, els proscrits, que poden ser abatuts, o empresonats per “els ciutadans” [http://negreverd.blogspot.com.es/2014/09/fronteres-civilitzacio-i-tecno-].

Les muralles no han de ser forçosament físiques o materials, no cal la pedra per confinar a les persones. A la civilització de les planes de l’Indo, entre el 2600 i el 1800 a.c. es van desenvolupar grans ciutats (Harappa tenia entre 80.000 i 60.000 habitants) sense l’aparició de grans palaus ni temples, les estructures militars trobades (muralles, torres, forts...) son dèbils en comparació amb les de ciutats importants de la mateixa època, i semblen tenir un us de defensa més contra les crescudes del riu que per a la guerra [http://www.nationalgeographic.com.es/historia/actualidad/la-civilizacion].

Malgrat aquesta falta de senyals de confinament a l’Indo, la societat de Harappa i les altres ciutats estaven fortament estratificades, havia un urbanisme molt estricte i una enginyeria molt desenvolupada (sobretot per proveïment d’aigua potable i desguàs de les residuals). La separació estricta en barris per activitats fa pensar en una societat dividida en castes, predecessora de la de la Índia contemporània.

No cal anar tan lluny, fa relativament poc, fins a finals del segle XIX i principis del segle XX per viatjar més de 30km del lloc de residència, a l’Estat Espanyol (i a la pràctica totalitat dels estats europeus), feia falta un passaport expedit per la policia, passaport que generalment sols era vàlid per anar a un lloc determinat en un període determinat. Els passaports (permisos per viatjar) son un invent molt antic, a la bíblia se’n parla per l’imperi persa, s’explica com en el 450 a.c., es va expedir un passaport a un agent d’Artaxerxes I. Però és segur que regnes i imperis anteriors també els utilitzaven. De fet la paraula passaport sembla procedir d’un terme lligat a les portes de les ciutats, a les portes de les muralles.

Moltes de les obres arquitectòniques que han perdurat al llarg dels mil·lennis han estat les muralles, tan ben construïdes i tan sòlides que han arribat fins nosaltres. Per exemple la Gran Muralla de la Xina, un obra viva en perpètua mutació que es va desenvolupar entre el segle V a.c. i el segle XVI (dinastia Ming) i que recorre 21.196km. O també la Muralla d’Adrià construïda el segle II per els romans per separar el sud “civilitzat” d’Anglaterra del nord “salvatge” dels pictes, aquesta muralla s’estenia al llarg de 120km.

Des de que es construïen les grans, i petites, obres d’enginyeria de les muralles de pedra, de fusta o de terra (terraplens), fins ara el confinament ha anat variant i s’ha anat fent més lleuger (per alguns dels habitants del mon, per altres encara hi ha sòlids murs de pedra), fins arribar en alguns cassos a “desmaterialitzar-se”. La desmaterialització és uns dels mites, totalment fals, de la modernitat digital. No existeix la producció desmaterialitzada, tots els núvols d’internet, totes les xarxes socials, totes les bases de dades i tots els sensors i sistemes de control, tenen una base material que consumeix grans quantitats d’energia per el seu funcionament. És una materialitat que es desplaça a un lloc amagat, però existent, per exemple, quan om te dades al núvol vol dir que les te un altra posseïdor al seu ordinador físic sòlid i material...

Així el control biomètric (els 10 dits de les mans i la cara...) dels visats de les persones de “fora” de l’espai Schengen, el control dels passatgers de vols i vaixells (i en molts cassos ferrocarrils), no son murs de pedra picada però son més efectius [http://negreverd.blogspot.com.es/2015/09/control-biometric-fronteres-ext].

A més hi ha un desplaçament del control de fronteres, murs i barreres vers l’aparellatge tecnològic. Moltes barreres son substituïdes (o complementades) amb càmeres òptiques o termogràfiques, amb sensors de moviment de tecnologies diverses, amb sistemes de radar, drons, vigilància per satèl·lit...

Les “trochas” de la guerra colonial de la independència de Cuba 

A l’exercit espanyol cal reconèixer el “mèrit” d’haver sigut pioner en l’ús de barreres tecnificades i de sistemes de concentració de la població no combatent.

Empantanegat a la guerra colonial, a la que no trobava solució, l’exercit espanyol (i l’estat) van optar per mesures bàsicament tecnològiques. Donada la geografia de Cuba, llarga i estreta, i donat que la mobilitat i el coneixement de territori eren un dels majors actius dels insurgents, es va decidir segmentar l’illa transversalment a base de línies fortificades: les “trochas”.

En total es van planificar 5 “trochas” i 6 “línies militars”, les “trochas” havien de ser fortificades i impermeables, mentre que les línies eren camins àmpliament desbrossats, sovint d’uns centenars de metres d’ample.

De les 5 “trochas” planificades finalment sols se’n van construir totalment dues, la de Mariel (la primera) per aïllar la província de Pinar del Rio (segurament la més insurgent) i la “trocha de Jucaro a Moron” que partia la illa en dos, l’Oest insurgent i més pobre i l’est, més ric i més espanyolista. Una tercera, la de Baga va quedar inacabada i les altres dues van ser línies militars (camins desbrossats) especialment amples.

La “trocha” més representativa, i la que va centrar la major part de la lluita, va ser la de Jucaro a Moron (vàries vegades travessada per destacaments insurrectes), la “trocha” tenia uns 70km de llarg, estava organitzada en tres graons orientats cap l’oest. Al llarg de la “trocha” havia un fort cada kilòmetre, els forts eren edificis de dues plantes (de 5x5 metres) amb una torre a dalt de tot a uns 14 metres d’alçada, entre fort i fort havia un blocao, un edifici d’una plata amb teulada, entre fort i blocao 3 llocs d’escolta (més senzills parapetats i amb sostre). En total la “trocha” tenia 65 forts, 67 blocaos i 406 llocs d’escolta.

La “trocha” disposava d’un sistema de comunicació heliogràfic (emprant llum i miralls), cada torre dels forts disposava d’un aparell de comunicació i al segon graó de la “trocha” havia unes torres més altes que podien comunicar amb tots els forts i amb els centres de comanament, aquest sistema no podia ser tallat per l’acció dels insurgents.

Al llarg de la “trocha” es va construir un tren de via estreta amb combois blindats i paral·lelament una línia telegràfica, més ràpida que el sistema heliogràfic (i activa a la nit), però que podia ser tallada per l’acció dels rebels.

Entre els diferents punts de la “trocha” s’estenien trinxeres estacades i filats espinosos. El tema dels filats espinosos és particularment interessant. El filat va ser una revolució en l’encerclament de terres i un instrument bàsic per la colonització dels EUA, lloc on es va inventar el 1874...[ 

La “trocha” de Jucaro a Moron es va començar a 1871, només 3 anys desprès d’inventar-se el filat espinós, ràpidament aquest element va ser incorporat a la “trocha”, segurament la guerra de Cuba va ser el primer gran experiment per aplicar el filat espinós als usos militars, us en el que ha brillat fins l’actualitat.

Al voltant de la “trocha” es desbrossava un ampli espai de terreny per facilitar la visibilitat i el foc contra els intents de creuar-lo, aquest espai era sovint d’un kilòmetre per banda. Les cases i llogarrets afectats per aquest desbrossament eren concentrats en poblacions artificials per controlar als habitants impedir que col·laboressin amb els insurgents, en això els militar espanyols també es varen anticipar als “aldeamientos” de les guerres colonials portugueses i als pobles tancats tan emprats a Indoxina (Vietnam, Indonèsia...). Cap al final es va decidir la política criminal de concentrar tota la població possible en camps, es diu que els primers camps de concentració, les “reconcentraciones”, en ells es van “reconcentrar” un 20% de la població cubana, la majoria de la població rural que recolzava als rebels. Les condicions dels camps eren tan dolentes que van morir de gana i de malalties entre 100.000 i 300.000 cubans segons valoracions conservadores (entre el 6 i el 19%). És més que provable que igual que a les “trochas” els camps de reconcentració estiguessin cercats per filat espinós.

El responsable (no l’únic) d’aquesta tecnologia repressiva va ser el general Weyler, amb una àmplia experiència contrainsurgent rural i urbana, va actuar contra partides carlines i va ser Capità General de Catalunya entre 1893 i 1896, on va desenvolupar una forta repressió antianarquista, el primer any van haver més de 415 empresonats i nombrosos executats... en tornar de Cuba va tornar a ser Capità General de Catalunya (1909/1914) i va participar en la brutal repressió de la Setmana Tràgica.

La “trocha” no va ser gaire eficaç per guanyar la guerra, malgrat el seu desplegament tecnològic. El 1897 el govern espanyol, esgotat per les despeses de la guerra i amb més de 250.000 soldats sobre el terreny, va proposar donar l’autonomia a Cuba, però era tard, davant del risc de que els cubans fossin realment independents, els EUA van intervenir i Cuba va passar a estar sotmesa a un altra potència colonial a partir de 1989.

La metodologia inaugurada a Cuba va ser emprada a tot el llarg del segle XX i el que portem del XXI com eficaç sistema de contrainsurgència, aïllar als rebels de la població que els dona suport i castigant al conjunt del poble restringint la seva llibertat en diverses activitats quotidianes, especialment en la mobilitat. Els checkpoints dels territoris ocupats de Palestina en son un exemple.

Un món ple de murs 

El món ara mateix és un mon ple de murs i muralles més o menys tecnificades, segons els que les conten ni ha unes 65, construïdes o en construcció, però sols hem trobat 30. Aquestes 30 muralles s’estenen per 21.621km, amb una alçada mitjana de 4,2 metres.

Hi el mite de que les barreres i muralles s’alcen entre els països desenvolupats (de nord) i els subdesenvolupats (del sud), però també n’hi ha entre els països emergents i els seus veïns, així entre Índia i Bangladesh s’ha intentat alçar un mur per aturar la immigració, igual que entre Iran i el Balutxistan “pakistanès” o entre Xina i Corea.

Aquests murs fan també d’aturador en la llunyania. De fet a la frontera entre Pakistan i Iran se l’anomena “l’autopista cap a Londres”, ja que encara que molts dels immigrants busquen ocupació a l’Iran, molts d’altres continuen vers Europa.

Els murs que aixequen els països poderosos son els més costosos i els més tecnificats, de fet els prototips de mur són els de la frontera EUA Mèxic i els murs aixecats per l’estat d’Israel a la Palestina ocupada. Les empreses que han estat concessionàries en aquestes construccions son les empreses més sol·licitades per aquells que se les poden permetre.

A Europa no sols tenim els murs grollers aixecats als països de l’est, els murs entre Bulgària i Turquia, entre Eslovènia i Croàcia, entre Hongria i Sèrvia, entre Macedònia i Grècia... tenim també les tanques de Ceuta i Melilla, que encara que estar en territori nord-africà, estan administrades per Espanya. Aquestes tanques, malgrat la seva dubtosa eficiència són de les més avançades tecnològicament (les màquines de separació més eficients i mortíferes).

Però el mur material més repulsiu ha estat alçat recentment, i és el mur més curt dels que hi ha al mon (1 km)... el mur de Calais, un mur que envolta un tram d’autopista que connecta amb el port i la entrada del túnels de Calais.

En aquest mur es combinen tecnologies punteres de control i dominació cara als “proscrits”, amb el discurs amable i de bon rotllo vers els “ciutadans”.

Per un cantó superfícies super lliscants, càmeres de videovigilància avançada, filats espinosos de la darrera generació, amb una visió poètica del mur per la cara contrària dels “invasors”. Per l’altra, a la cara que dona a l’autopista el mur es preveu que estigui recobert de vegetació exuberant i verda per donar una imatge no-agobiant als conductors que passin per la carretera.

A Europa tenim cada cop un murs “virtuals” més alts (igual com a arreu del mon), aquest murs giren al voltant de les bases de dades que maneguen el Frontex i la eu-LISA (dos organismes de control de fronteres i de bases de dades).

El FRONTEX (143 milions d’euros de pressupost per el 2015) és una agència de la UE que es dedica al control de les fronteres exteriors, especialitzat en “retorns”, te en cartera formar un cos de duaners de 15.000 homes i el seu desig és poder actuar sense la petició dels estats (naturalment els estats es resisteixen). Irònicament la seu central del FRONTEX està a Polònia, a Varsòvia, a sobre dels terrenys que va ocupar el gueto de Varsòvia anorreat per els nazis.

S’estan bastint unes enormes acumulacions d’informació al voltant d’una munió de bases d’informació controlades estrictament per els estats, la UE i les seves Agències. Bases de dades on s’acumulen descripcions personals, dades biomètriques, controls d’entrades i sortides, registres de passatgers.... son el Sistema d’Informació de Schengen (SIS I i II), el Sistema d’Informació dels Visats (VIS), l’EURODAC (base de dades d’empremtes dactilars), el Sistema d’Entrades i Sortides (SES), els sistemes d’informació de coordinació local (SIRENE)... lògicament connectats tots no sols amb FRONTEX, sinó també amb EUROPOL i amb les policies estatals (http://www.europarl.europa.eu/ftu/pdf/es/FTU_5.12.4.pdf ).

Durant molts anys les muralles, tanques i fronteres impedien que la gent marxes d’on estava, sobretot durant els anys de la guerra freda i del teló d’acer... ara serveixen sobretot per impedir que els qui estan “fora” entrin... però és provable que en un futur, fins i tot en els països rics i desenvolupats, les muralles i tanques serveixin per impedir-nos sortir, llavors ens trobarem en una situació anàloga a la dels que volen entrar, al cap de vall tot queda reduït al poder per fer que no puguis moure’t fora d’on el sistema estatal corporatiu vol que estiguis.

Des de els murs prehistòrics fins les modernes bases de dades i sistemes de control social hi ha un fil conductor... el control socials, el control econòmic, els estats, el poder corporatiu i... LA DOMINACIÓ.

Resistir a la dominació és resistir als mur que separen als dominats, contra els estats, les corporacions del capital i les seves fronteres.!!

Més informació a 

[www.negreverd.blogspot.com]