MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga el militant anarquista, anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs

El gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de  Francisco Ponzán, equip que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del litoral a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. 

El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --, fou internat al camp de càstig de Recebedor, a Portèth de Garona, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa. Aleshores Ponzán li aconsellà anar a Banyuls de Marenda, on el grup tenia una caseta de suport, on s’establí. 

L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. 

  

Josep Ester Borràs:  

El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà) el militant anarquista, anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs, Minga. Nascut en una casa benestant, va estudiar a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT-AIT fins al 1936.

El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa (Bages) amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament al Marroc i en tornar a Berga foren aturats per agents de la Guàrdia Civil, sense conseqüències.

Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936 a Berga, tot i que funcionaven com a grup anarquista des del 1934. El 20 de juliol de 1936 va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu.

Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar al Consell Municipal de Berga en representació la CNT-AIT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. Al Consell Municipal va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona.

En el decurs de la Retirada de 1939 es va exiliar a l’hexàgon francès i al mateix any tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia , més endavant seria un enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades.

Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-s’hi el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa condederal, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de  Francisco Ponzán, equip que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà (Rosselló), i des del litoral a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general de l’Exèrcit britànic que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del Govern del Regne Unit.

El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --en ser interceptada una carta--, fou internat al camp de càstig de Recebedor (Portèth de Garona, Alta Garona, Migdia Pirineu, Occitània), amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres, dit El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls de Marenda (Rosselló) on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional.

El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior de la Península va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal.

L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella --una nena aleshores-- es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942.

Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París (Illa de França), des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval --s'havien conegut a la de Saint Michel--. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen, al Nord-est d’Alemanya, on restaren poc més d'un mes, abans d'anar al camp de Mauthaussen (Alta Àustria). Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge.

El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada al camp de dones a  Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg). A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els del Partit Comunista d’Espanya i del PSUC, cosa que donà lloc a una important solidaritat antifeixista. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja que és el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla.

La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a l’hexàgon francès.

Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols davant el Govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mathausen quan va cofundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'associació i col·laborant en el seus butlletins.

Al 1951 treballà activament i amb èxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització confederal a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT-AIT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Josep Lluís Facerias a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern de Iugoslàvia --dissident del bloc stalinista--, però que tampoc no es va dur a terme.

El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, britànic i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme.

Durant el franquisme tardà encara treballava conjuntament amb Eroles en la secció espanyola de l’Office français de protection des réfugiés et apatrides (OFPRA), que s’havia creada l’any 1952, reben els joves anarquistes que fugien de la repressió franquista d’aquells anys.

Al gener de 1978 va pronunciar un multitudinari míting de la CNT-AIT al teatre Patronat de Berga.

Els últims anys de la seva vida els passà al Gard (St. Christol). Josep Ester va morir el 13 d'abril de 1980 a Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella (Provença, Occtània).

El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, especialment la referent a la FEDIP.