En la Retirada de 1939 creuà el Pirineu i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló
Simón
Radowitzky:
El 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o
novembre de 1891-- neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família
obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més
conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia
nascut a començaments de segle i amb els seus pares es traslladà a la
ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el
petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué
d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de
serralleria.
La
filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El
juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir
la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una
companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure
obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de
la ferida.
Un
cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i
condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué
l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser
deportat a Sibèria.
Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical.
Quan
esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi
Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del
fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió
tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va
ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk.
Després
de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, el seu pare pogué
obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany,
del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el
perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es
traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica del
Sud.
El
març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Buenos Aires,
Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril
Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació
Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després
es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del
carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris
russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés
Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.).
L'1
de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del
barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres
manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista
revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit
Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890
per recordar els «Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres
per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de
la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo
Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la
manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que
aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la
clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans
d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga
general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la
història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la
dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot
russojudàic».
El
4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que
acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la
Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia.
Després
d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El
14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i
el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas
pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de
Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del
Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto
Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces
de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà
perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de
l'explosió al crit de «Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital
Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat
immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i
es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un
complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'estat de
setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura
repressió contra el moviment anarquista.
Durant
el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat
causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París
facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals
havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia
estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava
incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge
mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que
havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un
cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de
naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor
d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero
Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat
a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig
addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint
amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez
Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència
de la justícia ordinària.
El
6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis,
dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que
compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb
11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè
va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació,
que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de
l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat
al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema
perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en
aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En
aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de
presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor
de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès
a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part
de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont,
Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de
Marcial Belascoain Sayós ‘El presidio de Ushuaia’, que causà un gran
ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació
sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions
els tres carcellers implicats.
El
7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i
argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que
reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera
i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto
Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera
austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb
els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de
bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers
nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla
original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i
estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però
finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de
quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de
Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena,
alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué
fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser
detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky»
confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores
després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta
Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra «Centeno»
i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era
dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments.
Durant
els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups
anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el
14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia
promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat
alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb
l'obligació d'abandonar el país.
El
14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de
Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador»
fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena
de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians
aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la
capital de l'Uruguai, després que les autoritats stalinistes russes li
neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky
desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a la URSS--,
reprengué la seva professió de mecànic.
Durant
la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla
que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos
països fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São
Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà
que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern
dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la
llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar
que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser
portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del
moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena
per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué
de romandre encara empresonat fins al 25 de juny.
Quan
esclatà la Guerra Civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la
28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per
anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front
d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a
l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista
Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys
d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la
Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del
Treball (CNT-AIT) a Barcelona i a València.
En
la Retirada de 1939 creuà el Pirineu i va ser internat al camp de
concentració de Sant Cebrià de Rosselló. Més tard aconseguí embarcar cap
a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de
Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José
Guzmán.
Durant
la postguerra treballà per a la secció mexicana del International
Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i
Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el
moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als
Estats Units. Treballà els últims anys de sa vida en una fàbrica de
joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez.
Simón
Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la
Ciutat de Mèxic. Els companys li compraren una senzilla tomba on fou
enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada