Una
font vinculada al terrorisme d'Estat ubica el cadàver del militant
basc 'Naparra'.
El
lloc se situa al nord de Mont de Marsan, a l'Estat francès, a una
hora d'on va desaparèixer fa 36 anys.
L'advocat Iñigo Iruin ha sol·licitat la
reobertua del cas a l'Audiència Nacional espanyola.
El
marxista revolucionari Jordi Arquer el desembre de 1935 afirmava que
el “P.S.O.E. ha subestimat sempre el problema català. No ha fet
pràcticament res per prendre'l de les mans de la petita burgesia”,
unes paraules que es tornen d’actualitat davant el fet que aquest
partit prefereix un govern de Rajoy abans d’un referèndum català.
Manifestació
12-0 a Barcelona: "Res a celebrar. Els carrers seran sempre
antifeixistes".
 |
| Roda de premsa amb el forense Paco Etxeberria, l'advocat Iñigo Iruin i el germà del 'Naparra', Eneko Etxeberria |
[Barcelona
(República Catalana) 03/10/2016]
L’AMIC DEL POBLE
 |
| El militant dels Comandos Autònoms Anticapitalistes José Miguel Etxeberria, Naparra porta 36 anys desaparegut |
A
partir de l’article difós per AHÖTSA la DIRECTA publica avui que
la Fundació Euskal Memoria va convocar una roda de premsa el passat
30 de setembre, per anunciar el lloc on es trobarien les restes de
militant dels Comandos Autònoms Anticapitalistes José Miguel
Etxeberria, Naparra, després de 36 anys desaparegut. La convocatòria
va comptar amb el forense Paco Etxeberria, l'advocat Iñigo Iruin i
el germà del Naparra, Eneko Etxeberria.
La
ubicació ha estat facilitada pel periodista Iñaki Errazkin, gràcies
a "una font confidencial" de nacionalitat espanyola,
resident en un país sud-americà i que "va tenir relació amb
les activitats del terrorisme d’Estat, o almenys amb persones que
el practicaven". L'advocat Iruin ha reconegut que la font en sí
no genera una credibilitat constatable, però les dades que ha
aportat són molt versemblants. I és que la zona de roures on
estaria el cadàver, que han trobat "sense majors dificultats",
coincideix amb les dades que la font ha donat "amb precisió".
A més, encaixa amb les reivindicacions fetes en el seu moment -fins
a cinc- pel Batallón Vasco-Español. Aquell grup, per cert, va
atemptar també en aquelles dates a la plaça de toros de
Mont-de-Marsan.
Per
aquesta raó, el divendres passat, Iruin va presentar una petició de
reobertura del cas tant a Fiscalia com al Jutjat d’Instrucció
número 2 de l’Audiència Nacional espanyola. L'advocat ha explicat
que el fiscal en cap comparteix que hi ha elements suficients per
reobrir la investigació, tancada el 2004 a l’Estat espanyol i el
1982 a l'Estat francès, on ha prescrit el cas. Paco Etxeberria ha
aportat un informe relatiu a l’escenari, que ha sigut
inspeccionat.
En
primer lloc, sol·liciten prendre declaració al periodista Errazkin
perquè expliqui totes les dades de què disposa, i també la
d’Etxeberria en qualitat de pèrit. En segon lloc, el que és més
important, emetre una comissió rogatòria urgent als tribunals
francesos perquè, a través del jutjat de Mont-de-Marsan, es duguin
a terme les tasques pertinents de recerca a la zona detallada. Iruin
veu raonable que, en poc més d’un mes, es pugui conèixer si les
restes de Naparra es troben allà o no.
En
nom de la família, Eneko, germà de José Miguel, ha donat les
gràcies a tots els que han acompanyat el trànsit de 36 anys i ha
subratllat que "no hi ha tortura pitjor" que una
desaparició d’aquest tipus. Es mostren expectants però prudents:
"No estem més que al principi del que pot ser saber la
veritat". La mare, Celes Álvarez, també ha estat a l’acte,
però el pare, Patxiku, va morir ara fa deu anys.
36
anys desaparegut
L’11
de juny de 1980, Bakunin, així és com es coneixia Naparra, va
assistir a una cita que tenia a Ziburu. Estava refugiat a Iparralde,
quan només tenia 22 anys, i suposadament, el Batallón Vasco Español
-organització d’extrema dreta lligada als aparells de l’Estat
espanyol- va reivindicar el seu segrest i la seva mort mitjançant
cinc trucades a diferents mitjans de comunicació. En un dels
comunicats localitzaven la desaparició a prop de Xantako, Donibane
Lohizune, i apuntaven que el cadàver havia estat transportat a la
zona de Dax, per dos gendarmes, dels quals oferien fins i tot la
descripció física. La recerca del seu cos va ser intensa, i fins i
tot, amics bussos de la família van explorar un llac proper a
Xantako.
Diario
16 va fer les seves pròpies investigacions el 1985 i va concloure
que Naparra havia estat assassinat per mercenaris del clan Perret.
Aquestes varen ser totes les pistes a les que va poder accedir la
família, tot i comptar amb l’obstinació de tots els seus membres,
que es varen reunir amb membres del Comitè de Refugiats Polítics
Bascos i possibles testimonis per saber-ne més i com a mínim trobar
el cos per poder descansar. Però poc més se’n va saber, i els que
podien oferir més dades, com per exemple, Julio Cabezas Centeno,
Escaleras, infiltrat en els Comandos Autònoms Anticapitalistes, va
morir sense revelar res. Anys després, el jutge de l’Audiència
Nacional espanyola Ismael Moreno tampoc va voler prendre declaració
a comandaments policials, com l’exgeneral José Antonio Sáenz de
Santamaría o el famós torturador Billy el Niño.
La
justícia espanyola i francesa varen garantir la impunitat
Com
en tantes altres ocasions de la guerra bruta contra les
organitzacions insurgents basques, les actuacions judicials, que
haurien d’haver tingut l'objectiu de dilucidar i aclarir què és
el que havia succeït i identificar els responsables, varen mirar cap
a un altra banda. En un primer moment, la família va recórrer a la
justícia francesa, que va arxivar el cas el 1982 sense avenços. El
1999 es va presentar una denúncia a l’Audiència Nacional
espanyola per investigar la desaparició, que va ser admesa a tràmit.
Tot i l’esperança inicial, la família va constatar la falta
d’interès per resoldre el cas en no acceptar els testimonis
proposats. Finalment, el 2004 es va arxivar la causa i el jutge, a
les seves conclusions, va arribar a negar el fet delictiu en la seva
desaparició.
La
recerca de la veritat i de la justícia va haver de superar les
fronteres dels estats espanyol i francès. Així, el setembre de
2013, dos membres del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses o
Involuntàries de l'ONU varen visitar l’Estat per veure quines
iniciatives s'estaven portant a terme en aquesta matèria. Ariel
Dulitzky, membre del grup, es va reunir amb vàries associacions a
Gasteiz, i la família de Naparra va aprofitar per entregar-li un
informe sobre el cas. Dulitzky, en conèixer els detalls del cas, va
animar la família a presentar una demanda individual. Amb l’ajuda
de la Fundació Egiari Zor, varen fer oficial la reclamació, que el
grup de l'ONU va acceptar i començar a estudiar.
El
setembre de 2014 el germà de Naparra Eneko Etxeberria va acudir a
Ginebra a exposar els detalls del cas als cinc membres del grup de
treball. Durant els quaranta minuts que va durar la reunió,
Etxeberria va posar de manifest l’oblit per part de les
institucions que ha patit el cas i l’absència de mesures
reparadores cap a la família. La comissió va tenir clar que José
Miguel és víctima de desaparició forçosa i que és un delicte de
lesa humanitat. Les conclusions es varen traslladar a ambdós estats
i se’ls va sol·licitar que es duguessin a terme les investigacions
necessàries per esclarir les circumstàncies de la desaparició i
perquè siguin protegits els drets de José Miguel. Per ara, no se
sap res sobre les gestions, en cas que n'hi hagi, realitzades pels
governs.
"L'ONU
assumeix que el meu germà està desaparegut i que va ser una
situació forçosa. Accepta que el cas segueix obert mentre no
aparegui. I, en conseqüència, diu que és un delicte de lesa
humanitat i no prescriu. O sigui, el contrari que l’auto d’Ismael
Moreno", declarava fa dos anys al diari Gara Eneko Etxeberria.
Els
familiars de Naparra varen ser rebuts el 2015 per parlamentaris
navarresos en una comissió especial en el marc de la tramitació de
la proposició de llei de reconeixement i reparació de les víctimes
per actes de motivació política. Eneko va destacar llavors
“l’abandonament total” que han sentit des de que el seu germà
va desaparèixer.
Jordi
Arquer el desembre de 1935 afirmava que el “P.S.O.E. ha subestimat
sempre el problema català”
Jordi
Arquer, en temps de la seva militància al P.O.U.M., va publicar un
extens escrit de crítica a la Federació Catalana del P.S.O.E. --ara
integrada al PSC que, de fet, és la Federació del P.S.O.E.-- a
l’edició del periòdic FRONT (segona època) del 28 de desembre de
1935.
Entre
altres consideracions i crítiques Arquer escriu: “... la Federació
Catalana del P.S.O.E. ha seguit en un tot les equivocacions del seu
partit, quant a la qüestió catalana. 
Jordi Arquer als anys 70, junt a Agustí Barrera, en una conferència del sindicat COLL i el PSAN-Provisional.
¿Cal recordar, per exemple,
aquesta resolució, o el que sigui, de la Federació Catalana, quant
al problema de l'ensenyança a Catalunya, i l'actitud del qui fou
conseller de la Generalitat Vidal Rossell? No. Aquestes posicions no
són justes ni socialistes. Quant al P.S.O.E., ha subestimat sempre
el problema català. No ha fet pràcticament res per prendre'l de les
mans de la petita burgesia. El manifest que comentem esmenta el fet
que si l'Estatut fou possible va ésser gràcies als vots de la
minoria socialista. I bé: cal dir que durant la discussió de
l'Estatut és quan es posà més al viu, per part del P.S.O.E., a
través de la seva minoria parlamentària, la incomprensió que
tenien del problema català. Car, si l'Estatut fou possible gràcies
als vots dels parlamentaris socialistes, cal preguntar: quin Estatut?
Car la seva posició seria bona si avui poguessin dir davant
Catalunya: “Nosaltres, socialistes, respectuosos com a tals del
dret dels pobles a disposar de si mateixos, reconeixent que Catalunya
és una nació i, per tant, que els catalans tenen dret, si els plau,
a dotar-la de la superestructura jurídica del propi Estat,
respectàrem la voluntat del poble català expressada en l'Estatut de
Núria plebiscitat pel poble i votàrem íntegrament la vostra carta
constitucional”. Però, dissortadament, no fou així, companys de
la Federació Catalana del P.S.O.E. I, si és vàlid de poder dir que
el migrat Estatut que l'Estat espanyol acordà a Catalunya fou
gràcies als vostres vots, ningú no podrà negar que, per desgràcia,
fou culpa dels mateixos vots que sortís un Estatut tan miserable.
Seria prolix, ara, d'enumerar totes les esmenes presentades o
sostingudes per la minoria socialista per tal de minimitzar l'Estatut
de Catalunya i l'actitud d'home representatius com Prieto i Largo
Caballero a les Corts constituents quan s'hi discutia. N'hi haurà
prou de dir que fou Prieto qui s'entestà a fer una valoració
ridícula dels serveis d'Obres Públiques; que fou per l'oposició de
Largo Caballero que el nostre Parlament no tingué facultats
legislatives en matèria de treball; que fou per culpa de la minoria
socialista que no es donaren les prerrogatives que calien a l'idioma
català dintre Catalunya i que fou també culpable que no s'obtingués
que a les escoles primàries de l'Estat a Catalunya s'ensenyés en la
llengua materna i que no es creés la Universitat Única Catalana
pagada per l'Estat, tal com els socialistes belgues han votat per als
flamencs a Bèlgica. El vostre criteri de les realitats geogràfiques
és absurd. Rússia era “Rússia” en temps del tsarisme, quan
Rússia era una presó de pobles. Avui els qui parlen de “Rússia”
cometen almenys una manca de bona aplicació de la terminologia
jurídica estatal. Dir “Rússia” equival als qui ací diuen
“Espanya” com un tot nacional. Rússia, companys socialistes, no
existeix, ha passat ja al museu de les antiguitats històriques. No
us sembla que és innegable l'existència de l'U.R.S.S.? Igual
passarà aquí. Amb el mot i la cosa: Espanya. Existiran en el futur
les repúbliques socialistes de Catalunya, Bascònia, Castella,
Portugal, Galícia, etc., i totes juntes formaran la Unió Ibèrica
de Repúbliques Socialistes... I Espanya – mot i cosa – haurà
passat, com “Rússia”, al museu de les antiguitats
històriques.”
Manifestació
12-0 a Barcelona: "Res a celebrar. Els carrers seran sempre
antifeixistes"
La
Plataforma Antifeixista convoca a les 10 del matí una manifestació
a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via, a Barcelona, el
dimecres 12 d’octubre. En la convocatòria es diu:
“ELS
CARRERS SERÀN SEMPRE ANTIFEIXISTES-MANIFESTACIÓ 12-O RES A
CELEBRAR. Un altre any ens trobem a les portes d'un altre 12
d'octubre, dia de la hispanitat i genocidi, dia on els grupuscles
feixistes de bona part de l'estat espanyol es congreguen per la
ciutat per mostrar el seu discurs racista i xenòfob. Aquest any,
grups com "Som a temps", amb un discurs identitari, tornen
a convocar a la manifestació al mig de la nostra ciutat, a plaça
Catalunya. Per això, ens toca sortir al carrer, per a visualitzar el
nostre rebuig ferm a les organitzacions feixistes. ELS CARRERS SERÀN
SEMPRE ANTIFEIXISTES!
MANIFESTACIÓ
Dimecres 12 d'octubre a les 10:00h. Passeig de Gràcia amb Gran Via.
NO PASSARAN!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada