“A l’Empordà es va produïr una revolució durant els primers mesos de la guerra”. Entrevista a Marciano Cárdaba en LA FISSURA.

Marciano Cárdaba 

“Veien una sèrie d’homes vestits amb la levita fent el sopar republicà de torn i els consideraven burgesos, o inclús reaccionaris. Perquè en aquests sopars hi anaven també els seus patrons”. 
"Hem de tenir en compte que parlem bàsicament d’una revolució feta per jornalers i no per intel·lectuals". 



TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 27/09/2016 
Figueres (Alt Empordà).-  

Llegim al portal figuerenc LA FISSURA una entrevista al veí de la ciutat Marciano Cárdaba (Olombrada, Tierra de Pinos, Segòvia, 1954), doctor en Història per la Universitat de Girona amb la tesi ‘Colectividades agrarias en la región de Girona, 1936-1939’. Figuerenc des dels vint-i-tres anys, sempre ha mantingut vincles amb la local de la CNT-AIT. LA FISSURA parla amb Cárdaba  arran de la publicació del llibre ‘Lluitaren per la llibertat, anarcosindicalisme a l’Empordà 1870-2014 (El Grillo Libertario, 2016).
LA FISSURA pregunta a l’historiador si el llibre ‘Lluitaren per la llibertat, anarcosindicalisme a l’Empordà 1870-2014’ és una recopilació d’articles i estudis que has realitzat durant els darrers vint anys al voltant de les col·lectivitzacions agràries i episodis de l’anarcosindicalisme a l’Empordà:  

-. El conjunt, però, constitueix un relat molt valuós sobre la història de la CNT i l’anarcosindicalisme a Figueres. Ha calgut afegir-hi material nou per tancar aquest relat?
-. Bé, s’ha de tenir en compte que jo provinc, principalment, de les investigacions al voltant de les col·lectivitats agràries. En aquestes experiències, els anarquistes, els anarcosindicalistes i els llibertaris, evidentment, hi apareixien, però per a mi era una cosa col·lateral del fet en si, i anava guardant-me la informació per a més endavant. Pel que fa als textos més centrats en la història de l’anarcosindicalisme, va ser durant la refundació de la delegació local de la CNT a Figueres, amb en Joanjo Bosk, quan va sorgir el projecte de publicar aquest material en un pamflet que s’anomenava Vent del Poble. Jo m’encarregava de la maquetació d’aquesta publicació adreçada a aquells que arribaven de nou al sindicat, perquè sabessin a on es ficaven. Tot i que llavors es va acabar imprimint una versió més reduïda, ara s’ha publicat el text íntegre. La resta és un recull d’articles publicats anteriorment que pretenen donar una aproximació a l’experiència de l’anarcosindicalisme a l’Empordà.

-. Al proemi del llibre apareixen aquestes frases en referència a la historiografia local: “La vida i els fets protagonitzats per les classes treballadores no apareixen enlloc. Podríem dir que la mítica Figueres republicana i federal, burgesa, és la llosa que soterra la Figueres treballadora, explotada”. Més enllà de la reivindicació d’una història dels subalterns, es poden traslladar aquestes dues Figueres al binomi opressor i oprimit?
-. Pel protagonisme que els ha donat la història podríem dir que sí. Evidentment, el republicanisme federal era molt fort en aquell temps, i la major part de la producció històrica s’ha emmarcat en això. Els republicans federals eren els majors contribuents de Figueres i posseïen els mitjans de producció, però aquests funcionaven gràcies a una base de treballadors, als quals mai s’ha tingut en compte per a escriure la història.
Tot i així, no podem afirmar que verdaderament existís una lluita de classes a Figueres. I és que els treballadors, en la majoria dels casos, estaven bé en aquelles fàbriques. Com que estaven dividides i eren petites, s’establia una relació paternalista, la qual cosa va derivar en què Figueres mai destaqués per la seva tradició de lluita. No es pot parlar de confrontació, ja que ens trobem que la majoria d’aquells propietaris de fàbriques eren republicans federals progressistes que vetllaven per afavorir els treballadors, assolint-se un equilibri que els feia sobreviure.

-. De fet, sempre s’ha dit que Figueres va ser una de les primeres ciutats que va instaurar la jornada de vuit hores…
-. Bé, això és un mite. Perquè aquesta jornada de vuit hores es va fer exclusivament pels empleats de l’Ajuntament. Els mateixos polítics que ho van instaurar posseïen fàbriques on feien treballar dotze hores als seus treballadors. Al final tot és propaganda…

-. Parlem de falsos mites. En el moment en què comences a investigar sobre les col·lectivitzacions de la Guerra Civil hi ha la idea generalitzada de què aquestes no havien existit mai…

Mapa del col·lectivisme agrari a l'Empordà (M.Càrdaba, 'Campesinos y revolución en Cataluña', FAL, 2002)

-. Si, llavors això és el que es deia. Però avui és impossible negar que, a l’Empordà, es va produir una revolució durant els primers mesos de la guerra. El que passa és que molta d’aquesta informació pràcticament ha desaparegut. Hi havia comitès molt durs com el d’Espolla, el de Sant Climent Sescebes… dels quals es va destruir tota la documentació. A Garrigàs, per exemple, es van col·lectivitzar una sèrie de masos de la gent que consideraven que era de dretes. Eren masos que havien quedat deshabitats, ja que pares i fills havien anat a combatre amb els franquistes o havien marxat per por a represàlies. De fet, podríem dir que entre col·lectivitzacions i cessions de treball col·lectiu en trobaríem un exemple a cada poble. Segons els equilibris de forces polítiques, a cada poble es feien d’una manera o d’una altra. En alguns llocs, per exemple, tothom va passar a treballar per l’Ajuntament. En altres, fins i tot la CNT mateixa explotava com a sindicat unes terres on pagava un jornal als treballadors… Vull dir que de casos se’n van donar de tot tipus i que va ser una revolució molt localista. Estem parlant d’un període molt breu que acaba més o menys al setembre de 1936, quan la CNT entra a la Generalitat i es pacta la supressió dels comitès locals.

-. Veient, però, que l’Empordà tenia un context específic pel que fa a la ideologia progressista de molts propietaris dels mitjans de producció, fins a quin punt va afectar això aquells processos revolucionaris?
-. Però és que per a aquests pagesos, mossos, jornalers, pescadors… això del federalisme republicà no els sonava de res. Ells el que veien era una sèrie d’homes vestits amb la levita fent el sopar republicà de torn i els consideraven burgesos, o inclús reaccionaris. Perquè en aquests sopars hi anaven també els seus patrons. A llocs com a Roses, on la CNT va mantenir el control almenys durant tot el primer mes de guerra, es van confiscar totes les barques dels patrons sense cap problema. Això ho va relatar molt bé en Vicenç Soler, pescador rosinc de la CNT. A altres llocs com a Torroella de Montgrí, els pagesos van fer el mateix. I és que hem de tenir en compte que parlem bàsicament d’una revolució feta per jornalers i no per intel·lectuals. 

-. Un capítol especialment interessant del llibre és el dediques a parlar de la recomposició de la CNT de Figueres, primer durant la clandestinitat i després durant els primers anys de la Transició. S’ha estudiat molt poc aquest moment d’efervescència política durant els darrers anys de Dictadura, almenys pel que fa a la nostra ciutat…
-. Bé, aquí cal considerar prèviament que molta d’aquella gent s’anomenava anarcosindicalista per dir-se alguna cosa. En realitat eren uns grups de gent que feien coses. Com que llavors el PSUC estava molt instrumentalitzat des de Barcelona i no hi havia marge per a l’autonomia local, van aparèixer tota una sèrie de joves que no estaven disposats a obeir tan fàcilment i que muntaven els seus propis grups. Tots ells tenien en comú que es formaven en els darrers cursos de l’Institut, eren grups de cinc o sis persones que feien algunes octavetes i pintades. Però, tot i que en molts casos firmaven amb el nom de CNT i no eren verdaderament anarcosindicalistes, sí que podem parlar que allò va ser l’embrió del que més tard seria el sindicat durant la transició.

-. Amb la fi de la Dictadura i la legalització de la CNT, sembla que comença un nou període. Com es va viure aquest moment a Figueres?
-. Tot va començar gràcies a la feina de l’Artemio Garcia, que havia combatut amb Durruti i que havia vingut a Figueres a muntar un taller de cotxes al carrer de la Jonquera. A prop de la frontera, per si calia escapar. Ja era un home gran quan es va legalitzar la CNT i es va dedicar a buscar un local de lloguer on muntar la primera seu, que era una cotxera al carrer Fages de Climent. I llavors, gràcies als seus contactes, van començar a aparèixer per Figueres persones grans que venien de França, que no eren altres que els mateixos exiliats de la guerra, que en sentir a parlar de què a la ciutat hi havia una CNT, ens venien a portar diners. I llibres. Dins aquell garatge s’hi van construir parets per a fer-ne sales i oficines. I allà s’hi reunia un munt de gent, tota aquella joventut inquieta hi anava i el local tenia molta vida.

-. És l’època en què es va realitzar, entre altres coses, un cicle llibertari al Museu de l’Empordà durant la tardor de 1978…

Cartell de la clausura del cicle llibertari, organitzat l'any 1978 per la CNT-AIT de Figueres 

-. Si, van ser una sèrie de dotze conferències que es feien setmanalment a l’auditori del Museu de l’Empordà. Hi podia anar qui volgués i tothom era convidat a parlar. Per exemple, hi venia gent del PSUC, de CCOO, i es feien uns debats sobre anarquisme, marxisme, leninisme, cada setmana una cosa. Hi havia dies que érem vuit i d’altres que érem vint-i-cinc. El cicle el va clausurar la Frederica Monsteny amb un acte al Teatre Jardí, que es va omplir tant que molta gent es va quedar a fora, a la plaça. Vam fer venir autobusos des de Tolosa i van venir tots els avis. Va venir en Capdevila, que havia tingut responsabilitats a la Generalitat, va venir molta gent…

-. Dels cercles llibertaris i anarcosindicalistes també en surt el moviment okupa, del qual parles en aquest llibre…
-. Hi havia certs moviments, jo parlo del Kolectiu Cop de Cap, però també entre la CNT hi havia la dèria d’ocupar un edifici del carrer Sant Vicenç, el número 30, crec. Sempre okupaven el mateix. També hi havia hagut intents per arreglar un mas a la ronda Nord, i fa uns anys també es va ocupar una masia al centre on vaig ser convidat a fer una xerrada. Però han estat projectes breus. Ara per ara, l’únic edifici que es manté ocupat és la seu actual de la CNT, que està als baixos de l’edifici dels sindicats.

-. Abans de llegir el teu llibre no sabia que aquest era un espai ocupat. Parlem de gener de 1999. Com és que la CNT va acabar pressionant a les administracions per obtenir un local sindical?
-. Fins llavors no havíem tingut la necessitat de demanar cap local, perquè amb el del carrer Fages de Climent teníem tot el que necessitàvem. Però van arribar els primers anys de la crisi del sindicat, cada cop hi havia menys militància i s’havia perdut aquella efervescència de l’inici. La CNT començava a desintegrar-se. Els vells de França van anar morint-se i cada cop era més difícil pagar el lloguer del local i mantenir-lo. Ja començava l’especulació i els preus dels locals pujaven, i va ser en aquell moment en què es va decidir ocupar aquesta sala. La CNT va demanar la sala de reunions de l’edifici dels sindicats per a fer-hi un acte i va decidir no marxar-ne. De fet, jo vaig ser l’elegit per negociar amb la Delegació de Treball de Girona, que va acabar cedint-nos l’ús del local. Encara hi vaig haver de tornar una altra vegada, perquè, què és el primer que va fer la CNT en arribar al local? Posar-hi a onejar la bandera de la FAI a la façana. I clar, vaig ser cridat perquè ens van dir que, si us plau, la retiréssim. En el fons tampoc van ficar-nos gaires pegues. Van oposar-s’hi més els de la UGT que els del Govern, ja que, és clar, aquella sala la feien servir per els cursos de formació… Amb CCOO, en canvi, sempre hi va haver més entesa.

-. Treballadors, pobresa, clandestinitat, militància… Ha arribat l’hora de reescriure la història de Figueres amb els oblidats com a subjecte?
-. És clar que sí, i això és la feina dels historiadors joves. Amb aquest treball, jo no he fet més que una aproximació a aquests temes, i encara hi ha molts testimonis vius i documentació dipositada als arxius. De fet, em faria molta il·lusió que algun dia pogués ser ampliada amb un treball ben exhaustiu i en profunditat.