MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 28 d'agost de 1904 neix a Épila el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón)

Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Maseres. 
Condemnat a mort en consell de guerra el 27 d'abril de 1942, el 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier, però descobert un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis. 



Agustín Remiro Manero: 
El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Valdejalón, Saragossa, Aragó) el militant cenetista, resistent antifranquista i agent aliat Agustín Remiro Manero (Mangón). Fill d'una família pagesa amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector.
Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'exèrcit i va servir dos anys a Àfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra la insurrecció rifenya liderada per Abd el-Krim.
De tornada a Épila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT-AIT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.).
En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT-AIT.  Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila.
En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT-AIT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used (Camp de Daroca, Saragossa, Aragó) i es va traslladar a Épila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta (Monegres, Osca, Aragó), ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos (Camp de Belchite, Saragossa, Aragó) i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite (Saragossa, Aragó) i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas (Terol, Aragó).
Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer).
Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà (Cap de Roques de Solduga, una muntanya de 1.533,8 metres d'altitud del terme municipal de Baix Pallars, dins de l'antic terme de Baén, en l'àmbit del poble de Solduga) l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda (Rosselló) i Maseres (Arieja, Migdia Pirineu, Occitània). Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a la Península --va portar a l’exili els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT--.
Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial interimperialista, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys dins l’Estat espanyol (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT Interior, i en la lluita antifranquista.
El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra (sud-oest de Galícia), va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura).
Condemnat a mort en consell de guerra, celebrat a Madrid el 27 d'abril de 1942, el 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers.
En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.