Violència policial desfermada contra les marxes sindicals i les manifestacions

El dret de manifestació directament posat en causa per l’Estat francès 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 19/06/2016 

Perpinyà (Rosselló).- 

Ferit el 14 de juny a París per una granada de fragmentació

La CNT 66 exposa una declaració d’aquest central sindical en que arran de la manifestació a París del 14 de juny contra la Llei Treball, al contrari del que com si fos un ariet surt en els grans medias, la violència no va sortir de la gent que es manifestava sinó de la pròpia policia i per ordre expressa del Govern. Una violència policial cega, sense precedent, que es va desfermar tot al llarg del transcurs de la manifestació. Des dels inicis, el seguici que encapçalava la marxa, amb gent de totes les edats i de tota afiliació sindical, fou atacats per totes les bandes. Els policies pegaven sobretot contra la capçalera, provocant ferides al cap. Nombroses persones van caure al terra a cops de porra. La policia no parava de llançar granades de fragmentació directament contra les i els manifestants, mentre també eren gasejades i gasejats. Molta gent queia colpejats al coll, a les cuixes, en les cames. Una persona va ser ferida en l’espatlla, i es troba en estat greu. En paral·lel, arribà un camió de llançar aigua ruixava les i els manifestants. Formacions de CRS tallaven la marxa en diversos fragments i es va mullar a 5.000 persones.

A 300 metres del punt dels Invàlids, el seguici anarcosindicalista fou bloquejat pels CRS, impedint-lo arribar al final de recorregut. Des del seguici es va demanar poder avançar fins els Invàlids, de forma calmada i sense exercir cap violència, i com a resposta policial i sense cap raó ni advertència prèvia, el seguici  fou violentament atacat amb càrregues policials. Cops al cap arreu del cos, cops al cap, al rostre, a les espatlles. Els policies colpejaven fortament amb una violència inaudita desfermada. Aquest seguici patí carregues, gasos, llançament directa al rostre de gel vomitiu pregnant. Seguidament, els policies van llançar-hi a sobre un allau de granades de fragmentació al cap de la gent, no pas al terra. Algunes granades van tocar la camioneta del seguici, que va estar a punt d’encendre’s. Una persona del seguici va rebre una granada a l’entrecuixa, patint profundes cremades. S’ha va haver-la d’evacuar en mig d’una mar de gas i de llançaments de granades. El seguici fou novament víctima d’una violenta càrrega policial i es va trobar escindit en moltes parts. Es va haver de desfer la marxa davant tal violència. La militància fou dispersada en diferents carrers, la pancarta i algunes i alguns camarades acorralades i acorralats per la policia en un carrer adjacent. Es va necessitar més d’una hora per tornar reagrupar-se i poder abandonar el lloc. Els seguicis sindicals que el seguien van patir la mateixa sort.

Manifestant ferit al cap 

S’és directament testimoni d’una violència policial del tot injustificada dirigida directament contra els sindicats, qui desfilaven en calma. Els policies que atacaven la manifestació no respectaven cap regla del pretès codi de deontologia de la policia, cap regla referent a la utilització dels gasos i del llançament de les granades de fragmentació. Les granades eren llançades en l’aire, els cops de porra ventats al cap, els gasos directament projectats contra els rostres.

Queda clar l’objectiu del Govern: terroritzar els manifestants i bloquejar la manifestació. L’endemà, el 15 de juny, Manuel Valls demanà a la CGT «no organitzar mai més aquest tipus de manifestació a París». Una amenaça directament dirigida a una propera prohibició de les   manifestacions.

El Govern, encara no prou content d’haver imposat una llei que destrueix els drets dels treballadors al gust de la patrona, vol impedir a les treballadores i als treballadors poder exercir el seu dret de manifestar-se.

El primer ministre subratlla l’«absència de control » dels sindicats en el decurs de les manifestacions. Al contrari, denunciem l’«absència de control» per part de l’Estat i el fet que les violències policials que se desencadenen contra les i els manifestants i contra els sindicats. Els anomenats «casseurs» solament són un pretext més per posar una mordassa al moviment social a través del terror d’un Estat que es pretén «democràtic».

Atacant les treballadores i els treballadors, atacant els sindicats el Govern fa patent la seva feblesa: quan les paraules no són prou per convèncer la gent, aleshores utilitza la violència i exerceix la repressió.
Va ser una manifestació amb una participació molt nombrosa, més d’un milió de persones a París, i la majoria de la població es contrària a la Llei Treball. L’Estat senyala amb el dit els «casseurs» mentre utilitza una violència cega contra les i els sindicalistes per ocultar l’amplada que emprèn el moviment i al mateix temps intentar aixafar-lo. Però “no deixarem que ho faci”. Més que mai, “tenim la determinació de combatre la Llei Treball i som un munt en fer-ho”. “Continuarem en fer crides a la vaga, de convocar manifestacions i de cap de les maneres ens deixarem intimidar”, “Per la retirada de la Llei Treball, vaga general!”.