El 4 de desembre de 1842, a la frontera 600 homes són dispersats, amb Terrades al front del destacament republicà , quan volien entrar al Principat de Catalunya des de l’Estat francès.
El pensament polític de Terrades és influït per Babeuf i Buenarroti. Un mena de revolucionari comunista que està a favor de la llibertat, la democràcia obrera, el socialisme, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la República federal.
Abdon Terrades i Poli:
El 16 de juny de 1812 neix a Figueres (Alt Empordà) el socialista revolucionari i comunista icarià Abdon Terrades i Poli, considerat pels seus biògrafs com Carles Rahola, Josep Soler Vidal i Jaume Guillamet com el pioner del republicanisme federal del segle XIX a la Península. Va néixer al carrer de la Muralla de Figueres, fill d'un comerciant tractant de grans i bestiar. Estudià en un internat jesuïta de Perpinyà (Rosselló) després de cursar els estudis bàsics a l'escola pública de Figueres.
Fou elegit alcalde republicà de Figueres en dues etapes diferents (1842 i 1854) i va ser un francmaçó vinculat també al Carbonarisme (moviment que adoptà formes de la Francmaçoneria tradicional però adaptades a un discurs democràtic i social radical). Fou amic del comunista d’Icària Étienne Cabet.
Terrades també fou un notable escriptor: entre les seves obres més destacades s'hi troben la cançó «La campana», que esdevingué un himne del republicanisme català del segle XIX, escrita l’any 1842, també la novel·la en castellà La esplanada (1835) i la peça de teatre antimonàrquica El rei Micomicó.
En paraules, l’any 1932, de l’escriptor afusellat el 1939 a Girona pel franquisme Carles Rahola: «El ressò de la popularitat d'Abdon Terradas ha arribat als nostres dies: pocs cabdills foren, com ell, tan estimats pel nostre poble. [...] No hi va haver a Catalunya fins el 1856 o 1857 [...] moviment revolucionari que ell no inspirés o dirigís o en el qual no prengués una part activa».
La seva actuació política assolí inicialment una gran notorietat a Barcelona, on passà a residir el 1840. Hi fundà una organització secreta --la Societat Patriòtica--- i començà a difondre un ideari republicà mitjançant un full volant, anomenat Hojas Terradas, que posteriorment fou transformat el 1842 en El Republicano, periòdic de propaganda política republicana. El mateix any 1842 fou elegit alcalde republicà de Figueres, però les autoritats espanyoles no acceptaren l'elecció perquè es negava a jurar lleialtat a la regència de Baldomero Espartero , duc de la Victòria («Mandado procesar con real orden por haberse denegado á jurar fidelidad al serenissimo señor regente del reino la primera vez que tomó posesión del cargo de alcalde 1º [...] la pronunció su patrono Don Narciso Fages de Romà»). L'elecció va haver de ser repetida fins a cinc vegades. Finalment, Terrades fou empresonat al castell de Sant Ferran de Figueres, on romangué fins a l'abril, quan va exiliar-se a Perpinyà.
Des de la mateixa Perpinyà envià el Pla de la Revolució --un programa polític revolucionari on Terrades definia l'estratègia dels republicans-. Aquest pla revolucionari es va popularitzar gràcies a la cançó de «La campana» (1842), la música de la qual --segons alguns estudiosos, tot i que no està demostrat-- fou composta per Josep Anselm Clavé. El caràcter subversiu d'aquesta cançó --que es convertí en un autèntic himne revolucionari-- va fer que els qui la cantessin fossin, a vegades, detinguts per les autoritats espanyoles de l'època.
Mentre intentava de recollir un fons econòmic per a preparar una insurrecció antiesparterista, deslligada però dels moderats, es relacionà amb els comunistes cabetians francesos i fou implicat en el complot comunista icarià de Tolosa del gener del 1843. Detingut, no fou absolt sinó fins a l'agost del 1843. Tornà a Figueres el setembre i es veié implicat en el moviment partidari de la Junta Revolucionària Central, el moviment insurgent de la Jamància.
Amb residència vigilada, primer a Vilafranca del Penedès i després a Sarrià (antic municipi del Barcelonès ara integrat a la ciutat de Barcelona), fou desterrat finalment el 1844 a Sigüenza (Guadalajara, Castella) i aviat tornà a l'exili francès.
Des de París (Illa de França), l'1 de juliol de 1848 llançà una crida als republicans catalans i espanyols instant a la insurrecció, alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde republicà de Figueres, càrrec que ocupà de l'octubre del 1854 al juliol del 1855, moment en el qual el capità general Zapatero destituí l'Ajuntament figuerenc i el bandejà. Malalt i exiliat, residí els darrers mesos a Medina-Sidonia, província de Cadis (Andalusia), on morí l’1 de maig de 1856.
Terrades conreà el periodisme, narració i dramatúrgia lligant la seva actuació política amb l'activitat literària, la qual va posar al servei de les seves idees polítiques. El 1842 fundà a Barcelona el diari El Republicano, el precedent dels fulls volants de propaganda republicana coneguts popularment com a Hojas Terradas. L'any següent també va promoure el periòdic El Porvenir i dues capçaleres més: La unión i La campana (títol inspirat en la cançó «La campana»), diaris dels quals no se'n conserven exemplars.
Una de les primeres obres de Terrades fou la novel·la en castellà La esplanada (1835), ambientada històricament en les execucions en massa de 1828 a l'esplanada de la Ciutadella de Barcelona per part del capità general comte d'Espanya.
El periodisme de Terrades va ser en castellà a causa de les circumstàncies sociolingüístiques de l'època, tot i que va ser un pioner en l'ús del català en altres àmbits. Així, a més d'utilitzar la llengua catalana en els mítings, també la utilitzà en la seva obra escrita, la qual cosa el converteix en un dels principals representants del corrent més popular de la Renaixença literària. El català va ser la llengua de l'obra de teatre El rei Micomicó (1838), farsa de la institució monàrquica que tenia per objectiu transmetre la impossibilitat de l'existència d'un monarca just i desinteressat. Aquesta breu obra es va estrenar el 1838 a Figueres i a Barcelona amb un gran èxit de públic. L'escriptor i dramaturg Àngel Carmona el considera l’any 1967 a l'obra Dues Catalunya el precursor del teatre d'agitació del dramaturg alemany Bertolt Brecht.
Terrades és l'autor de la cançó «La campana», en la qual exposa el programa que defensaven els republicans dels seu temps i que esdevingué un veritable himne entre els defensors d'aquesta causa. La cançó va ser prohibida i la gent que l'entonava en públic, detinguda. Tot i que no està plenament demostrat, s'ha atribuït la música d'aquesta cançó a Josep Anselm Clavé, compositor i polític que compartia el mateix ideari comunista icarià que Terrades.
La campana (1842)
Ja la campana sona, lo canó ja retrona…/¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!
Ja es arribat lo dia/Que l’poble tant volia:/Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…/Ja la campana…
La bandera adorada/Que jau allí empolvada,/Correm, germans, a l’aire enarbolem!/Ja la campana…
Mireula que és galana/l’ensenya ciutadana,/Que llibertat nos promet, si la alsem./Ja la campana…
Lo garrot, la escopeta,/La fals y la forqueta,/¡Oh catalans! ¡ab valor empuyen!/Ja la campana…
La cort i la noblesa, /L’orgull de la riquesa/Caigan de un cop fins al nostre nivell./Ja la campana…
La milicia i lo clero/No tingan més que un fuero:/Lo poble sols de un y altre es lo rey./Ja la campana…
Los públichs funcionaris/No tingan amos varis:/Depengan tots del popular Congrés/Ja la Campana…
Los ganduls que s’mantenen/Del poble, y luego s’venen,/Morin cremats, sino pau no tindrem./Ja la campana…
Y los que tras ells vingan,/Bo será que entès tingan/Que són criats, no senyors de la grey./Ja la campana…
Un sol pago directe,/Y un sol ram que l’colecte:/Tothom de allí será pagat com deu./Ja la campana…
Que pagui qui té renda,/O bé alguna prebenda;/Lo qui no té, tampoch deu pagar res./Ja la campana…
Lo delme, la gabella,/Lo dret de la portella,/No, jornalers, may més no pagarem./Ja la campana…
El G.•. Terradas traduí al castellà Histoire Populaire de la Révolution Française, d'Étienne Cabet, l¡autor de referència del comunisme icarià europeu, que conegué durant l'estada a l’exili francès.
Entre els deixebles i seguidors polítics, tots ells més joves que Terrades, del comunista icarià figuerenc destaquen el també icarià Narcís Monturiol, inventor de l'Ictíneo I i II, Joan Tutau, Francesc Sunyer i Capdevila, Joan Matas, Martí Carlé i Francesc de Paula Cuello.
Josep Anselm Clavé, polític i escriptor català de mitjan segle XIX, li va dedicar l'obra coral La Revolución l'any 1868.
Des de la segona meitat del segle XX ha tingut certa presència a la vila de Figueres. L'octubre de 1984 el Taller de Teatre de Figueres va representar El rei Micomicó al Teatre Municipal el Jardí, sota la direcció d'Alfons Gumbau i Masó, autor també del pròleg que situava l'obra i l'autor en el seu context. El 1985, l'Ajuntament de la ciutat va batejar els gegants amb els noms de Janet i Justa, els dos protagonistes d'El rei Micomicó. En aquesta mateixa línia, el Casino Menestral Figuerenc li va dedicar un gegantó el 2001. El 2012 es celebrà el bicentenari del naixement a Figueres de Terrades.
Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel règim liberal espanyol i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme, és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la Inquisició catòlica. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l’any 1835.
Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la Francmaçoneria. Xauradó és l’autor l’any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios fundamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen a la Carbonària, concretament a la Venta Los Vengadores de Alibaud, de Barcelona --el carbonarisme és un moviment iniciàtic, amb ritual i símbol bosquetà de carboner, d’ideologia democràtica radical fundat a Nàpols a principis del segle XIX contra el domini bonapartista, organitzat en estructures secretes inspirades en la Franc maçoneria- que es fusiona l’any 1836 amb la Sociedad de los Derechos del Hombre (Societat dels Drets de l’Home), i creen La Federación. Aquí coincideixen amb Joan Munts, el principal dirigent obrer de l’època. Terrades col·labora en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors el 1838. També presideix La Sociedad Patriótica y Constitucional el 1840.
Lluís Alibaud, era un militar republicà francès que fou detingut a París a causa d’un intent de regicidi contra Lluís Felip d’Orleans, quan el 25 de juny de 1836 el rei sortia del palau de les Tulleries per anar a Neully. Alibaud no encertà el tret i fou guillotinat l’11 de juliol. Un any abans, Alibaud havia estat a Barcelona durant la revolució de 1835. En aquell moment, el carbonarisme català inspirava la Societat dels Drets de l’Home. L’historiador Josep Soler dubtà si Terrades l’havia conegut en qualitat de “bons cosins” (tracte que es donaven uns als altres carbonaris del mateix Grau) o bé com “oficial de organització interna”. El cas es que el pas de Alibaud per Barcelona deixà una profunda impressió entre els carbonaris locals.
El carbonarisme català comptà amb nuclis arreu del Principat. També, en el País Valencià i les Illes Baleares, que irradiaren a partir del nucli català. Barcelona fou durant uns anys el centre difusor del carbonarisme italià en l’exili, i per la seva situació geogràfica facilità l’osmosi amb el carbonarisme francès. La Carbonària era un orde d’estructura clandestina, inspirada en la Francmaçoneria forestal dels bosques del Jura. Inicialment els seus llocs de reunió es deien Bosc Juràssics. S’organitzava en Ventes a partir de les anomenades Barraques forestals. Moltes vegades inspiraren organitzacions polítiques que tingueren activitat pública, però habitualment, la repressió provocà que aquestes es transformin aviat en associacions clandestines. Cal recordar que diverses personalitats famoses de la Itàlia del Risorgimento es van adherir a la Carbonària, de manera explícita o implícita, entre els quals es destaca Silvio Pellico, Antonio Panizzi, Giuseppe Mazzini (de jove), Ciro Menotti, Piero Maroncelli, Carlo Bianco di Sant Jorioz i Federico Confalonieri.
Al Principat de Catalunya, la Carbonaria es desenvolupà a l’entorn de les asociacions secretes conspiratives, mentre, a Madrid, la Sociedad de los Caballeros Comuneros era la que marcava los ritmes. A Catalunya també hi va haver les denominades Torres comuneres.
La primera associació carbonaria coneguda al Principat de Catalunya fou la Societat dels Drets de l’Home. La clandestinitat imposada per l’Estat, la repressió i la lògica incomunicació accentuaren la tendència al fraccionament del carbonarisme i la Comuneria. Paral·lelament, es va formar a Barcelona, amb dissidents d’ambdues associacions, la Resp.•. Venta Los Vengadores de Alibaud, la qual finalment es va fusionar amb la Societat dels Drets de l’Home, adoptant el nom La Federación. Més endavant, es van integrar en La Federación les lògies mazinianes de Joven España i Carbonarios Unitarios, que havien sorgit de la convergència entre diverses branques carbonàries i francmaçòniques, estesos Carbonarios Unidos per Castella. Pel que es coneix, la influència d’aquestes Obediències arribà quasi arreu del Regne d’Espanya.
Els acords adoptats per La Federación implicà que la seva presidència durant tres anys corresponia antics membres de la Venta Los Vengadores de Alibaud, de Barcelona, i els altres tres, a carbonaris de Joven España, alternant afiliats catalans i castellans en períodes iguals. Eugeni Puch, Joan Lamarca i Ramon Pelachs foren els afiliats catalanes comissionats per a mantenir la relació amb el conjunt dels nuclis de La Federación. A partir de 1836, totes aquestes associacions van mantenir més relació amb la Carbonària francesa que amb la italiana, especialment tingueren relacions fraternals amb la Socièté des Amis du Peuple, presidida per August Blanqui. La significativa presència d’exiliats carbonaris a Barcelona entre 1820 i 1823, com ara Antonio Broggi, féu possible el Principat de Catalunya fos un focus d’expansió de la Carbonària.
L’any 1843 trobem Terrades presidint la Junta Revolucionària de l’Empordà. Els carbonaris i els comunistes icarians francesos d’Etienne Cabet l’ajuden. És detingut a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). La justícia francesa obre causa contra “un perillós complot d’inspiració comunista”. La reacció a Barcelona no es fa esperar, el 12 d’agost se celebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida “Visca la Junta Central” (volen una Junta central i Corts constituents), “Mórin els traïdors” i “Llibertat per a en Terrades”. Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l’època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la Brusa és desarmat. Terrades és jutjat a Tolosa de Llenguadoc el 21 d’agost d’aquell any. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres a Tolosa durant set mesos.
Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys), la qual cosa s’acosta bastant al que serà després el sufragi universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d’electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre d’aquell any. Les eleccions són impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció, per tandes, Juntes parroquials i Junta d’electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n’ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener de 1842). El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdon Terrades és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde republicà de l’Estat espanyol. La Diputació anul·la el nomenament perquè al·lega que no compleix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El 9 de gener torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anul·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terrades no jura fidelitat al regent Espartero. De l’11 al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció. En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una denúncia contra Terrades per l’edició de las Hojas republicanas.
És detingut i empresonat a Girona el 18 de gener 1842, l’endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d’electors clarifiquen l’enorme simpatia de l’electorat figuerenc pel patrici republicà. La reacció no cessa en el seu intent d’acabar amb l’experiència republicana. Arriben a Figueres dues companyies de soldats espanyols per detenir Terrades. Aquest ordena al comandant de la Milícia Nacional formar un piquet de vint homes per protegir la casa de la Vila figuerenca. Terrades cedeix la vara d’alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Sant Ferran que hi ha a Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d’abril es dicta sentència absolutòria. Abdon Terrades només va ser alcalde tres dies. Una de les qüestions de fons és que existien àmplies evidències de corrupció a la Hisenda municipal figuerenca i Terrades tenia fama d’home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard, en el mes de juny d’aquell any, hi ha a la ciutat de Figueres una manifestació republicana. Es crida “Visca Terrades!”, es proclama la República i es canta La Campana tot ondejat bandera vermella. Una república amb la bandera vermella de la classe obrera mentre es canta “Lo garrot, la escopeta,/La fals y la forqueta”.
Abdon Terrades crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l’edició el 1841 d’unes fulles volants: Hojas republicanas. L’agost d’aquest any Terrades pateix un atemptat a Barcelona: 50 homes armats l’intenten assassinar a casa seva. Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s’edita des de l’1 d’octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors. És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d’un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l’Àngel, a Barcelona. És l’inici de la insurrecció popular contra el Govern espanyol que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el 3 de desembre d’aquell any. L’endemà del bombardeig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terrades al front del destacament republicà , quan volien entrar al Principat de Catalunya des de l’Estat francès.
L’any 1850, Abdon Terrades és president del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851, amb l’elecció a Barcelona d’Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria, i l’inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851 Francesc de Paula Cuello --director d’El Republicano--, de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere, a Barcelona. És enterrat sense flors, corones ni ciris i amb una cinta roja i sobre un coixí una gorra vermella. L’opinió popular deia que ho havia fet la colla d’en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l’any següent.
Terrades es torna a presentar a l’alcaldia de Figueres el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent destituït, però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre, Terrades és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l’Ajuntament figuerenc i tornar-hi a posar els d’abans. Terrades aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l’Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebutjades. No s’oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesures alternatives. Per exemple, en comptes de finançar la processó de Figures a Requesens (la Jonquera, Albera, Alt Empordà), l’Ajuntament figuerenc opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. Terrades no assisteix tampoc a les misses ni a les processons. El governador civil i la Diputació de Girona volen que l’Ajuntament de Figueres financi les activitats clericals. El 21 de juliol, l’Ajuntament figuerenc rep una carta de la Diputació on s’exigeix que es paguin 8.000 rals a l’Església catòlica. Tres dies després Terrades és destituït del càrrec d’alcalde. En aquests mesos, l’Ajuntament figuerenc manté una actitud de respecte total envers la llibertat religiosa, per exemple, demanen una reforma arquitectònica de l’església parroquial; l’Ajuntament s’hi mostra favorable i dóna els permisos. Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.
El pensament polític de Terrades és influït per la conspiració dels iguals de Babeuf i Buenarroti. El podríem definir com un revolucionari comunista que està a favor de la llibertat, la democràcia obrera, el socialisme, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la República federal. Terrades creu en un ampli moviment per l’emancipació format per republicans, liberals de bona fe i treballadors socialistes.
Abdon Terrades és una persona culte que desenvolupa una activitat literària interessant. L’any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l’absolutisme de l’última època de l’Antic Règim (l’ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal contra la monarquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet, Terradas es pot considerar el continuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s’estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èxit sensacional.
Joaquim Molas oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors “projectats al passat” Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas “defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de la vida del país”. Àngel Carmona referint-se a Terrades escriu que és “un català imaginatiu, audaç i generós, un ‘honrat apòstol’ (que) incorporava a la seva feina la rialla del poble”. Per Carmona és decisiva l’aportació de Terrades “al retrobament del país”. Xavier Fàbregas, a més, hi veu el preludi d’alguns procediments de Frederic Soler Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la religió catòlica no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la mateixa fe.
Terrades va ser l’autor de La Campana. És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior polític prohibeix La Campana el mateix any que surt.
Terrades és una persona prolífica, original, pioner i multidisciplinari. Introdueix l’ús del català en els mítings i d’aquesta forma la llengua catalana entra en el llenguatge de la política. Té temps també per traduir l’obra de E. Cabet Història Popular de la Revolució Francesa (1839).
A partir de les idees de Cabet (Allons en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d’una colònia comunista experimental als EUA. Volien “substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme”. Un dels més destacats fou Narcís Monturiol que a banda d’inventar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l’any 1844. El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina), Borràs pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matemàtiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d’Espanya) i Orellana (militar).
Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a Icaria i l’opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista. Es tractava de “construir un nou paradís en un lloc remot”. Terrades té una actitud crítica (ja que defensava l’acció revolucionària més enllà de les experiències comunitàries), semblant a la posició de K. Marx i F. Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l’experiència icariana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona.
Tres anècdotes il·lustren el tarannà de Terrades. L’any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terrades cedeix a Figueres un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L’any 1868 el mort és traslladat al cementiri amb una làpida que diu: “Al primer librepensador español, José Sicras. El pueblo de Figueres”.
La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la seguretat de la seva vídua.
La tercera anècdota ens vincula Terrades amb un dels homes més oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó. El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume --aleshores dita de la Constitució-- que anirà fins al cementiri. Allí, Terrades li fa un míting en homenatge.
El 2 de setembre de1855 es produeix un motí a Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis, per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l’any 1845).
És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia (Cadis, Andalusia) on mor l’1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns del Terrades no arriben mai a la seva família. Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.
La mort de Cuello i Terrades, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat, formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l’anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l’etapa dels pioners de la democràcia i el socialisme català. La segona generació sorgirà amb força i florirà en el sexenni revolucionari i la Primer República. Estanislau Figueras serà president de la República, Joan Tutau ministre d’Hisenda i Francesc Suñer Capdevila major ministre d’Ultramar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada