Resident a Cassoles, militant de la CNT i la FAI i taxista a la plaça del Pi de Barcelona com a membre dels grups de defensa confederal participà en els combats de juliol de 1936 a la plaça de Catalunya i les Drassanes.
Lluità als fronts d’Aragó i de Madrid amb la columna Durrutí.
Joaquim Torres Bofill:
El 12 de juny de 1908 neix a l’Escala (Alt Empordà) mecànic, taxista, actor i anarcosindicalista Joaquim Torres Bofill, anomenat Quim, en una família de paletes d’aquesta vila. El seu pare es deia Miquel Torres Brugués i la seva mare, Àngels Bofill Sureda. El seu avi matern, Rafel Bofill Callol era un cafeter republicà federal de Pi Margall que estava subscrit des de 1907 a la publicació Solidaridad Obrera i feia de jutge de pau. Era el petit de tres criatures, el gran Rafel, que fou anarquista i president del Consell Municipal de l’Escala entre 1937 i 1938. La seva germana, Miquela, quedà viuda del paleta delegat de la col·lectivitat de l’edificació escalenca Miquel Costa Saló (CNT), assassinat el 1944 al camp nazi de Zement (Alta Àustria), avi matern del militant llibertari Miquel-Dídac Piñero Costa. De jovenet aprengué l’ofici de mecànic al taller Fumadó de l’Escala. Formà part del club de boxa escalenc i participà en combats. Durant el servei militar en l’aviació al Prat de Llobregat s’instal·là a Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona, on es casà amb Mercè Tomàs, militant anarcosindicalista. La seva filla, Àngels Maria Torres Tomàs, inicià la seva carrera artística en el teatre Romea de Barcelona, posteriorment, en els anys seixanta, actuà a Madrid, especialment en el programa de teatre de TVE Estudio 1, i va morir a Costa Rica quan era directora del Teatre Nacional on ajudà a la generació xilena d’actors exiliats de 1973.
A Barcelona, Quim Torres feia de taxista amb parada al quiosc de la plaça del Pi i militava en el Sindicat Únic del Transport de la CNT-AIT i en la FAI. Gràcies al taxi comptava amb informacions que eren molt útils als grups de defensa confederals en els quals militava. Participà en el llançament d’artefactes incendiaris contra una exposició d’automòbils a Barcelona. Durant les setmanes anteriors al cop d’estat militar franquista Buenaventura Durruti convocà una reunió secreta de defensa en un apartat d’un establiment del Paral·lel, on hi participà Quim Torres, i, segons ell, Durruti exposa la imminència d’un cop d’estat militar ja que eren les notícies que en tenia per oficials simpatitzants de la CNT, i aleshores demanà que s’havia d’estructurar la rèplica militant armada a aquest tot explicant que “s’ha acabat el fer servir pistoles i artefactes incendiaris, és l’hora dels barcos de,guerra, els avions i els canons en les nostres mans”. Tot just dies abans de l’esclat de la Guerra Civil hi va haver la vaga total de portuaris i transportistes del Sindicat Únic del Transport a la qual s’hi van afegir els de les gasolineres i dels garatges. El 16 de juliol de 1936, alguns obrers portuaris assaltaren vaixells al port de Barcelona i s’apoderaren d’armes que hi havia per la seva seguretat. A la matinada del 19 de juliol, quan la major part de la guarnició militar de Barcelona s’aixecà contra el Govern de la República i la Generalitat, la CNT va fer sonar les sirenes dels vaixells com a senyal d’alarma. La mobilització de la vaga del transport junt amb l’estructura dels comitès de defensa confederal foren condicions bàsiques per aturar el cop militar a Barcelona, i segons l’anarquista escalenc Tonet Puig Artigas el taxista Quim Torres Bofill participà activament en els combats entre el 19 i 21 de juliol al centre de Barcelona, com ara en la plaça de Catalunya i en l’assalt a la caserna de les Drassanes.
Marxà junt amb amics seus alemanys del DAS al front d’Aragó amb la columna Durruti, on morí en combat el seu cunyat Miquel Tomàs. Discrepà de l’estratègia de Durruti de renunciar a anar al tot per aconseguir la victòria contra el franquisme (“Renunciem a tot menys a la victòria”). Participà en la defensa de Madrid. Entrà en el cos de Carrabiners i fins el gener de 1939 va estar destinat al port de Barcelona. Després de caure Barcelona va fugir amb altres carrabines en una furgoneta i recollí Mercè Tomàs a Girona on feia d’infermera de guerra. Passaren pel llogarret de Sobrestany (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) on s’havia refugiat en una pallera la seva família de l’Escala després del bombardeig feixista italià de la vila el 23 de gener d’aquell any i se’n portaren amb ells la seva filla. Tot seguit passaren la frontera. Detingut per la Gendarmeria francesa quan s’aixecà el camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Rosselló) aconseguí fugir per mar nedant gràcies a la seva preparació esportiva. El seu germà, Rafel, també aconseguí fugir del camp de concentració quan es trobava a l’hospital de Perpinyà (Rosselló) a causa d’un accident quan construïa una instal·lació. En canvi, el seu cunyat Miquel Costa no aconseguí sortir-ne i finalment s’integrà a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat com a cuiner en les obres de la línia Maginot al departament de la Mosel·la (Lorena) on fou fet presoner per l’exèrcit alemany.
Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista, Quim Torres fou controlat i integrat en el Servei del Treball Obligatori (STO) en 1943. Fou enviat a Alemanya a treballar en la Siemens. S’establí a Berlín (Prússia). A la Siemens va fer amistat amb un enginyer de Praga (Bohèmia Central, Txèquia) amb qui i altres persones, especialment noies alemanyes antifeixistes d’esquerres, algunes viudes de guerra, inicià un grup autònom proletari secret de caire derrotista. Per mitjà d’una multicopista gestetner, que una noia havia desmuntat i dia a dia per peces a la bossa o a la cabassa havia tret del lloc on la va treure, una altra noia del grup imprimia fulls derrotistes amb informació real de la desfeta alemanya en la guerra. Una altra noia s’encarregava de passar en una cartera els fulls a en Quim Torres en una cerveseria on feien el canvi de carteres. L’establiment era concorregut per falangistes espanyols i Quim Torres passava per feixista espanyol als ulls dels agents de la Gestapo i també soviètics que hi anaven. Quant entrà l’Exèrcit Roig a Berlín el grup estava intacte. En aquests temps conegué Hildegard, viuda de guerra i militant antifeixista, amb qui es casaria anys més tard quan aconseguí el divorci després de tenir la nacionalitat de la República Democràtica Alemanya. La tarda de l’entrada de l’Exèrcit Roig a Berlín sortí del Metro on s’havia refugiat i mentre aixecava el puny en els controls militars d’ocupació i s’identificava com a carrabiner exiliat espanyol el 1939 va ser requerit pels serveis russos d’intel·ligència i va ser informat que aquests no havien pogut identificar el seu grup de resistència. Després d’ocupar amb altres exiliats, com el pilot militar republicà Quevedo (de Gràcia, Barcelona) i un membre del PSUC de Salt (Gironès), l’ambaixada espanyola a Berlín, on trobaren una bandera republicana que col·locaren al mast, aconseguí per mitjà dels serveis soviètics connectar amb els serveis francesos que li facilitaren un passaport per anar a Perpinyà –solament vàlid per l’anada--. A Perpinyà visqué un temps amb Mercè Tomàs i la seva filla. Al Rosselló participà en un carnaval de Perpinyà i un aplec de sardanes a Prada de Conflent. Finalment, Mercè Tomàs i la seva nena tornaren a Sant Gervasi de Cassoles mentre ell anava a Txèquia en un perible. Viatjà a París on contactes que hi tenia li van explicar que el seu passaport d’anada al Rosselló li podia servir per enganyar els soldats dels controls nord-americans d’ocupació en els trens ja que desconeixien el francès. Així travessà Àustria sense problema. En un hostal a tocar la frontera txeca algú li explicà que hi havia un cementiri arran de la frontera i que durant la nit en el canvi de guàrdies els soldats americans convidaven a tabac als soviètics, cosa que podia aprofitar saltant del cementiri a territori txec. S’amagà entre les tombes i així passà la frontera. S’establí a Praga en la casa de l’enginyer que havia conegut a Berlín. Treballà en aquesta ciutat i envià als seus pares a l’Escala una fotografia que es va fer en un pont de Praga. Posteriorment passà clandestinament a Alemanya on trobà Hildegard a Berlín Occidental. Va tenir alguns problemes amb les noves autoritats alemanyes i les forces d’ocupació nord-americanes a causa de ser un anarcosindicalista estranger refugiat. Per mitjà d’antics amics anarquistes alemanys del DAS que estaven a la zona russa s’establí a Potsdam (Brandenburg, Prússia). Els primers anys treballà de mecànic i manyà fins que entrà d’actor en el cinema i la televisió de la República Democràtica Alemanya. Participà fins a la seva jubilació en diversos drames, westerns i flms, com ara ‘Karl Marx’ i ‘Luter’. També feia d’intèrpret de francès i espanyol en activitats esportives diverses. L’ambaixada cubana de Berlín Est li lliurava llibres en castellà.
En els anys setanta va tenir algun problema amb les autoritats stalinistes que finalment pogué sortejar gràcies a antics coneguts en la Guerra Civil de membres alemanys de les Brigades Internacionals que estaven molt vinculats amb el Govern. Havia defensat en un acte públic la formació d’un exèrcit europeu de la joventut proletària enfront l’imperialisme occidental en cada estat, una al·lusió a la Fracció de l’Exèrcit Roig Alemany (RAF) i els altres grups de lluita armada europeus. Això va fer que quan va caure el mur de Berlín va tenir por de ser detingut per la brigada antiterrorista de la República Federal Alemanya o ser interrogat pel serveis nord-americans i destruí un manuscrit en castellà que havia titulat ‘Memorias de un proletario catalán’. Sobre aquestes memòries, oralment va gravar a la seva residència de Potsdam una síntesi que li oferí el periodista català Oriol Malló, acompanyat pel poeta de l’Escala Enric Casasses Figueras quan aquest residia a Berlín. Part d’aquestes cintes es va publicar al setmanari El Temps.
Una vegada feta la reunificació alemanya va viatjar en avió a Barcelona i per primera vegada des de 1939 va visitar la seva família a l’Escala on va passar un temps. Es posà al corrent de l’estat del moviment llibertari a la Península i a l’hexàgon francès. Adquirí llibres d’història de l’anarquisme i la CNT que s’emportà a Potsdam, ciutat on va morir i fou inhumat a terra per desig seu.
Lluità als fronts d’Aragó i de Madrid amb la columna Durrutí.
 |
| Joaquim Torres (segona filera, al mig) al poble d'Empúries amb la seva germana Miquela, el seu germà Rafel i altra mainada de l'Escala |
Joaquim Torres Bofill:
El 12 de juny de 1908 neix a l’Escala (Alt Empordà) mecànic, taxista, actor i anarcosindicalista Joaquim Torres Bofill, anomenat Quim, en una família de paletes d’aquesta vila. El seu pare es deia Miquel Torres Brugués i la seva mare, Àngels Bofill Sureda. El seu avi matern, Rafel Bofill Callol era un cafeter republicà federal de Pi Margall que estava subscrit des de 1907 a la publicació Solidaridad Obrera i feia de jutge de pau. Era el petit de tres criatures, el gran Rafel, que fou anarquista i president del Consell Municipal de l’Escala entre 1937 i 1938. La seva germana, Miquela, quedà viuda del paleta delegat de la col·lectivitat de l’edificació escalenca Miquel Costa Saló (CNT), assassinat el 1944 al camp nazi de Zement (Alta Àustria), avi matern del militant llibertari Miquel-Dídac Piñero Costa. De jovenet aprengué l’ofici de mecànic al taller Fumadó de l’Escala. Formà part del club de boxa escalenc i participà en combats. Durant el servei militar en l’aviació al Prat de Llobregat s’instal·là a Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona, on es casà amb Mercè Tomàs, militant anarcosindicalista. La seva filla, Àngels Maria Torres Tomàs, inicià la seva carrera artística en el teatre Romea de Barcelona, posteriorment, en els anys seixanta, actuà a Madrid, especialment en el programa de teatre de TVE Estudio 1, i va morir a Costa Rica quan era directora del Teatre Nacional on ajudà a la generació xilena d’actors exiliats de 1973.
A Barcelona, Quim Torres feia de taxista amb parada al quiosc de la plaça del Pi i militava en el Sindicat Únic del Transport de la CNT-AIT i en la FAI. Gràcies al taxi comptava amb informacions que eren molt útils als grups de defensa confederals en els quals militava. Participà en el llançament d’artefactes incendiaris contra una exposició d’automòbils a Barcelona. Durant les setmanes anteriors al cop d’estat militar franquista Buenaventura Durruti convocà una reunió secreta de defensa en un apartat d’un establiment del Paral·lel, on hi participà Quim Torres, i, segons ell, Durruti exposa la imminència d’un cop d’estat militar ja que eren les notícies que en tenia per oficials simpatitzants de la CNT, i aleshores demanà que s’havia d’estructurar la rèplica militant armada a aquest tot explicant que “s’ha acabat el fer servir pistoles i artefactes incendiaris, és l’hora dels barcos de,guerra, els avions i els canons en les nostres mans”. Tot just dies abans de l’esclat de la Guerra Civil hi va haver la vaga total de portuaris i transportistes del Sindicat Únic del Transport a la qual s’hi van afegir els de les gasolineres i dels garatges. El 16 de juliol de 1936, alguns obrers portuaris assaltaren vaixells al port de Barcelona i s’apoderaren d’armes que hi havia per la seva seguretat. A la matinada del 19 de juliol, quan la major part de la guarnició militar de Barcelona s’aixecà contra el Govern de la República i la Generalitat, la CNT va fer sonar les sirenes dels vaixells com a senyal d’alarma. La mobilització de la vaga del transport junt amb l’estructura dels comitès de defensa confederal foren condicions bàsiques per aturar el cop militar a Barcelona, i segons l’anarquista escalenc Tonet Puig Artigas el taxista Quim Torres Bofill participà activament en els combats entre el 19 i 21 de juliol al centre de Barcelona, com ara en la plaça de Catalunya i en l’assalt a la caserna de les Drassanes.
Marxà junt amb amics seus alemanys del DAS al front d’Aragó amb la columna Durruti, on morí en combat el seu cunyat Miquel Tomàs. Discrepà de l’estratègia de Durruti de renunciar a anar al tot per aconseguir la victòria contra el franquisme (“Renunciem a tot menys a la victòria”). Participà en la defensa de Madrid. Entrà en el cos de Carrabiners i fins el gener de 1939 va estar destinat al port de Barcelona. Després de caure Barcelona va fugir amb altres carrabines en una furgoneta i recollí Mercè Tomàs a Girona on feia d’infermera de guerra. Passaren pel llogarret de Sobrestany (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) on s’havia refugiat en una pallera la seva família de l’Escala després del bombardeig feixista italià de la vila el 23 de gener d’aquell any i se’n portaren amb ells la seva filla. Tot seguit passaren la frontera. Detingut per la Gendarmeria francesa quan s’aixecà el camp de concentració d’Argelers de la Marenda (Rosselló) aconseguí fugir per mar nedant gràcies a la seva preparació esportiva. El seu germà, Rafel, també aconseguí fugir del camp de concentració quan es trobava a l’hospital de Perpinyà (Rosselló) a causa d’un accident quan construïa una instal·lació. En canvi, el seu cunyat Miquel Costa no aconseguí sortir-ne i finalment s’integrà a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat com a cuiner en les obres de la línia Maginot al departament de la Mosel·la (Lorena) on fou fet presoner per l’exèrcit alemany.
Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista, Quim Torres fou controlat i integrat en el Servei del Treball Obligatori (STO) en 1943. Fou enviat a Alemanya a treballar en la Siemens. S’establí a Berlín (Prússia). A la Siemens va fer amistat amb un enginyer de Praga (Bohèmia Central, Txèquia) amb qui i altres persones, especialment noies alemanyes antifeixistes d’esquerres, algunes viudes de guerra, inicià un grup autònom proletari secret de caire derrotista. Per mitjà d’una multicopista gestetner, que una noia havia desmuntat i dia a dia per peces a la bossa o a la cabassa havia tret del lloc on la va treure, una altra noia del grup imprimia fulls derrotistes amb informació real de la desfeta alemanya en la guerra. Una altra noia s’encarregava de passar en una cartera els fulls a en Quim Torres en una cerveseria on feien el canvi de carteres. L’establiment era concorregut per falangistes espanyols i Quim Torres passava per feixista espanyol als ulls dels agents de la Gestapo i també soviètics que hi anaven. Quant entrà l’Exèrcit Roig a Berlín el grup estava intacte. En aquests temps conegué Hildegard, viuda de guerra i militant antifeixista, amb qui es casaria anys més tard quan aconseguí el divorci després de tenir la nacionalitat de la República Democràtica Alemanya. La tarda de l’entrada de l’Exèrcit Roig a Berlín sortí del Metro on s’havia refugiat i mentre aixecava el puny en els controls militars d’ocupació i s’identificava com a carrabiner exiliat espanyol el 1939 va ser requerit pels serveis russos d’intel·ligència i va ser informat que aquests no havien pogut identificar el seu grup de resistència. Després d’ocupar amb altres exiliats, com el pilot militar republicà Quevedo (de Gràcia, Barcelona) i un membre del PSUC de Salt (Gironès), l’ambaixada espanyola a Berlín, on trobaren una bandera republicana que col·locaren al mast, aconseguí per mitjà dels serveis soviètics connectar amb els serveis francesos que li facilitaren un passaport per anar a Perpinyà –solament vàlid per l’anada--. A Perpinyà visqué un temps amb Mercè Tomàs i la seva filla. Al Rosselló participà en un carnaval de Perpinyà i un aplec de sardanes a Prada de Conflent. Finalment, Mercè Tomàs i la seva nena tornaren a Sant Gervasi de Cassoles mentre ell anava a Txèquia en un perible. Viatjà a París on contactes que hi tenia li van explicar que el seu passaport d’anada al Rosselló li podia servir per enganyar els soldats dels controls nord-americans d’ocupació en els trens ja que desconeixien el francès. Així travessà Àustria sense problema. En un hostal a tocar la frontera txeca algú li explicà que hi havia un cementiri arran de la frontera i que durant la nit en el canvi de guàrdies els soldats americans convidaven a tabac als soviètics, cosa que podia aprofitar saltant del cementiri a territori txec. S’amagà entre les tombes i així passà la frontera. S’establí a Praga en la casa de l’enginyer que havia conegut a Berlín. Treballà en aquesta ciutat i envià als seus pares a l’Escala una fotografia que es va fer en un pont de Praga. Posteriorment passà clandestinament a Alemanya on trobà Hildegard a Berlín Occidental. Va tenir alguns problemes amb les noves autoritats alemanyes i les forces d’ocupació nord-americanes a causa de ser un anarcosindicalista estranger refugiat. Per mitjà d’antics amics anarquistes alemanys del DAS que estaven a la zona russa s’establí a Potsdam (Brandenburg, Prússia). Els primers anys treballà de mecànic i manyà fins que entrà d’actor en el cinema i la televisió de la República Democràtica Alemanya. Participà fins a la seva jubilació en diversos drames, westerns i flms, com ara ‘Karl Marx’ i ‘Luter’. També feia d’intèrpret de francès i espanyol en activitats esportives diverses. L’ambaixada cubana de Berlín Est li lliurava llibres en castellà.
En els anys setanta va tenir algun problema amb les autoritats stalinistes que finalment pogué sortejar gràcies a antics coneguts en la Guerra Civil de membres alemanys de les Brigades Internacionals que estaven molt vinculats amb el Govern. Havia defensat en un acte públic la formació d’un exèrcit europeu de la joventut proletària enfront l’imperialisme occidental en cada estat, una al·lusió a la Fracció de l’Exèrcit Roig Alemany (RAF) i els altres grups de lluita armada europeus. Això va fer que quan va caure el mur de Berlín va tenir por de ser detingut per la brigada antiterrorista de la República Federal Alemanya o ser interrogat pel serveis nord-americans i destruí un manuscrit en castellà que havia titulat ‘Memorias de un proletario catalán’. Sobre aquestes memòries, oralment va gravar a la seva residència de Potsdam una síntesi que li oferí el periodista català Oriol Malló, acompanyat pel poeta de l’Escala Enric Casasses Figueras quan aquest residia a Berlín. Part d’aquestes cintes es va publicar al setmanari El Temps.
Una vegada feta la reunificació alemanya va viatjar en avió a Barcelona i per primera vegada des de 1939 va visitar la seva família a l’Escala on va passar un temps. Es posà al corrent de l’estat del moviment llibertari a la Península i a l’hexàgon francès. Adquirí llibres d’història de l’anarquisme i la CNT que s’emportà a Potsdam, ciutat on va morir i fou inhumat a terra per desig seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada