Tancat
durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de concentració francès de Sant
Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla
Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front
francès, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja
i Argelers de la Marenda
Eduard Josep Esteve:
El 8 de
maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de
paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota
els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als
nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a
València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la República.
Després
de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va
ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT-AIT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup
esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts
Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va
ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després
seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i
provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra
Civil.
El
juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb
Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec
que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la
Brigada 82 al front de Terol (Aragó).
En
acabar la guerra, atrapat a Alacant (País Valencià), va patir empresonament als
camps de Los Almendros (Alacant) i Albatera (Baix Segura, País Valencià), fins
que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va
aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per la Pobla de Lillet
(Berguedà). Tancat durant un mes a Perpinyà (Rosselló), va ser enviat al camp
de concentració francès de Sant Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón
Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la
frontera belga. Enfonsat el front francès, va creuar mitja França fins que va
ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu, Occitània) i Argelers
de la Marenda (Rosselló). Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a
l'arsenal de Mably (Roana, Loire, Auvernia Roine Albs, Occitània) i, un cop
l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle (Charente
Marítim, Poitou Charentes) i a Bordèu (Gironda, Aquitània, Llemosí,
Poitou Charentes,Occitània), ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions
durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa
de Llenguadoc (Occitània) i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941.
A
finals de 1942 va entrar a Catalunya com a responsable d'un grup de la xarxa de
Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat
entre els treballadors de la ciutat.
En
1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut
i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè
Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946
per ser contrari a mantenir contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol a l'Exili.
A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix
Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques
barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes
Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan
encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta
empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos
anys a la presó Model de Barcelona.
En
llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles
de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser
empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a
Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà
dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi
confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa,
en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan
José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit
Ismael Rodríguez.
Quan
va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista
en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura.
Anys
més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió
de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per
discrepància amb la CNT-AIT a l'Exili, va abandonar tota tasca orgànica.
En
1976 va retornar a la lluita sindical i va ser elegit per a representar el
Sindicat d'Espectacles de Barcelona pel V Congrés de la CNT-AIT, però es va
negar a participar-hi per no estar d'acord amb l'altre delegat del seu sindicat.
Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució
de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica.
Eduard
Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona i va ser dels no
molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va
defensar les prerrogatives de l'Interior sobre les de l'Exili confederal.
Tancat
durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de concentració francès de Sant
Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla
Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front
francès, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja
i Argelers de la Marenda
Eduard Josep Esteve: El 8 de
maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de
paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota
els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als
nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a
València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la República.
Després
de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va
ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT-AIT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup
esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts
Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va
ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després
seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i
provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra
Civil.
El
juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb
Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec
que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la
Brigada 82 al front de Terol (Aragó).
En
acabar la guerra, atrapat a Alacant (País Valencià), va patir empresonament als
camps de Los Almendros (Alacant) i Albatera (Baix Segura, País Valencià), fins
que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va
aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per la Pobla de Lillet
(Berguedà). Tancat durant un mes a Perpinyà (Rosselló), va ser enviat al camp
de concentració francès de Sant Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón
Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la
frontera belga. Enfonsat el front francès, va creuar mitja França fins que va
ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu, Occitània) i Argelers
de la Marenda (Rosselló). Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a
l'arsenal de Mably (Roana, Loire, Auvernia Roine Albs, Occitània) i, un cop
l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle (Charente
Marítim, Poitou Charentes) i a Bordèu (Gironda, Aquitània, Llemosí,
Poitou Charentes,Occitània), ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions
durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa
de Llenguadoc (Occitània) i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941.
A
finals de 1942 va entrar a Catalunya com a responsable d'un grup de la xarxa de
Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat
entre els treballadors de la ciutat.
En
1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut
i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè
Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946
per ser contrari a mantenir contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol a l'Exili.
A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix
Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques
barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes
Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan
encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta
empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos
anys a la presó Model de Barcelona.
En
llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles
de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser
empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a
Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà
dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi
confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa,
en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan
José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit
Ismael Rodríguez.
Quan
va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista
en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura.
Anys
més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió
de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per
discrepància amb la CNT-AIT a l'Exili, va abandonar tota tasca orgànica.
En
1976 va retornar a la lluita sindical i va ser elegit per a representar el
Sindicat d'Espectacles de Barcelona pel V Congrés de la CNT-AIT, però es va
negar a participar-hi per no estar d'acord amb l'altre delegat del seu sindicat.
Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució
de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica.
Eduard
Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona i va ser dels no
molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va
defensar les prerrogatives de l'Interior sobre les de l'Exili confederal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada