MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve

Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de concentració francès de Sant Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front francès, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja i Argelers de la Marenda  

Eduard Josep Esteve: 

El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la República.

Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil.

El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol (Aragó).

En acabar la guerra, atrapat a Alacant (País Valencià), va patir empresonament als camps de Los Almendros (Alacant) i Albatera (Baix Segura, País Valencià), fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per la Pobla de Lillet (Berguedà). Tancat durant un mes a Perpinyà (Rosselló), va ser enviat al camp de concentració francès de Sant Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front francès, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu, Occitània) i Argelers de la Marenda (Rosselló). Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably (Roana, Loire, Auvernia Roine Albs, Occitània) i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle (Charente Marítim, Poitou Charentes) i a Bordèu (Gironda, Aquitània, Llemosí, Poitou Charentes,Occitània), ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941.

A finals de 1942 va entrar a Catalunya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la ciutat.

En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol a l'Exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona.

En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez.

Quan va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura.

Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb la CNT-AIT a l'Exili, va abandonar tota tasca orgànica.

En 1976 va retornar a la lluita sindical i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona pel V Congrés de la CNT-AIT, però es va negar a participar-hi per no estar d'acord amb l'altre delegat del seu sindicat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica.

Eduard Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona i va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'Interior sobre les de l'Exili confederal.

Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de concentració francès de Sant Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front francès, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja i Argelers de la Marenda

Eduard Josep Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la República.

Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil.

El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol (Aragó).

En acabar la guerra, atrapat a Alacant (País Valencià), va patir empresonament als camps de Los Almendros (Alacant) i Albatera (Baix Segura, País Valencià), fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per la Pobla de Lillet (Berguedà). Tancat durant un mes a Perpinyà (Rosselló), va ser enviat al camp de concentració francès de Sant Cebrià de Rosselló i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front francès, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet d’Arièja (Migdia Pirineu, Occitània) i Argelers de la Marenda (Rosselló). Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably (Roana, Loire, Auvernia Roine Albs, Occitània) i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle (Charente Marítim, Poitou Charentes) i a Bordèu (Gironda, Aquitània, Llemosí, Poitou Charentes,Occitània), ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941.

A finals de 1942 va entrar a Catalunya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la ciutat.

En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol a l'Exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona.

En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez.

Quan va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura.

Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb la CNT-AIT a l'Exili, va abandonar tota tasca orgànica.

En 1976 va retornar a la lluita sindical i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona pel V Congrés de la CNT-AIT, però es va negar a participar-hi per no estar d'acord amb l'altre delegat del seu sindicat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica.

Eduard Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona i va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'Interior sobre les de l'Exili confederal.