En un consell de guerra de l’Exèrcit Popular de la República fou condemnat a
mort. Tancat al castell de Sant Ferran de Figueres, la CNT-AIT l'ajudà a
fugir-ne. Un cop lliure, s'integrà en la 153 Brigada Mixta de la Columna
«Tierra y Libertad», amb la qual lluità en la defensa de Madrid, en les
batalles de Belchite i de l'Ebre, on fou ferit.
Amb la Retirada de febrer de
1939 creuà el Pirineu pel Portús i fou internat als camps de concentració
francesos d'Argelers de Marenda i de Barcarès, al Rosselló. Aconseguí fugir
dels camps i s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà d'ebenista i
s'integrà en els grups d'acció llibertaris.
José María Villegas Izquierdo:
El 8 de maig --algunes
fonts citen el 25 de maig-- de 1917 neix a Caniles (Granada, Andalusia)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Villegas Izquierdo.
Des
de molt jove tingué inquietuds socials i per aquest motiu va ser perseguit pel
caciquisme granadí que el va obligar, quan tenia 17 anys, a emigrar a
Catalunya. A Barcelona exercí el seu ofici de fuster i d'ebenista i s'afilià al
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).
Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer
per a sufocar-lo, sobretot a la presa de la caserna de les Drassanes. S'enrolà
com a milicià en la 49 Centúria de la «Columna Durruti», de la qual va ser
nomenat centurió, i participà en la batalla d'Alcalá d'o Bispe (Foia d’Osca,
Aragó). El 15 d'agost de 1936 va ser ferit en un braç, però no va voler anar a
la reraguarda i continuà al front. Amb la seva centúria marxà sobre Madrid,
moment en el qual morí Buenaventura Durruti Domínguez. Després passà a Xàtiva (la
Costera, País Valencià), on en una reunió sobre la qüestió de la militarització
s'enfrontà a l’agent stalinista Santiago Carrillo Solares. A continuació marxà
cap a Binèfar (Llitera, Osca, Aragó) i, després d'una desfilada, fou cridat per
l'estat major de l'Exèrcit Popular de la República, on s'enfrontà amb el
general Sebastián Pozas Perea, el qual l'acusà d'indisciplina i covardia, i,
després de diverses provocacions, Villegas li arrià dos cops de puny; aquest
fet el portà a un consell de guerra on fou condemnat a mort.
Tancat
al castell de Figueres (Alt Empordà), la CNT-AIT l'ajudà a fugir-ne. Un cop
lliure, s'integrà en la 153 Brigada Mixta de la Columna «Tierra y Libertad»,
amb la qual lluità en la defensa de Madrid, en les batalles de Belchite (Saragossa,
Aragó) i de l'Ebre, on fou ferit.
Amb
el triomf franquista, creuà el Pirineu pel Portús (Vallespir) i fou internat
als camps de concentració francesos d'Argelers de Marenda i de Barcarès, al
Rosselló. Aconseguí fugir dels camps i s'establí a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània), on treballà d'ebenista i s'integrà en els grups d'acció
llibertaris. Després de diversos atemptats, va ser nomenat coordinador de grups
d'acció antinazis, però caigué en un parany de la policia francesa i fou ferit.
A l'hospital uns metges simpatitzants l'ajudaran a fugir.
En
aquesta època de col·laboració amb la Resistència, conegué la seva futura
companya. Després de diverses accions --en una d'elles salvà de la Gestapo el
secretari del Partit Socialista Francès (PSF) Vicent Auriol, futur president de
la República francesa--, fou detingut en una emboscada i tancat a la presó
militar de Saint Michel a Tolosa de Llenguadoc, on coincidí amb l'activista
anarquista Francisco Ponzán Vidal.
El
30 de juliol de 1944 va ser deportat de Montalban (Tarn i Garona, Migdia
Pirineu, Occitània) al camp de concentració alemany de Buchenwald, on arribà el
6 d'agost. Amb el número de matrícula 69684 passà uns mesos al camp central,
destinat a la feina de neteja de boscos, fins que va ser traslladat al comando
Plomnitz, també anomenat Leau o Leopard, depenent del camp de concentració de
Mittelbau-Dora i on treballà en la construcció dels coets V2 a l'interior
d'unes antigues mines de sal. Va ser alliberat definitivament el 14 d'abril de
1945 per l'exèrcit canadenc quan era evacuat del camp nazi en una «marxa de la
mort».
Després
de la Segona Guerra Mundial interimperialista continuà participant en la lluita
antifranquista i, en el Congrés de la CNT-AIT de París el 1945, va ser nomenat
delegat de Defensa. S'integrà en el grup guerriller del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR) format per Manuel Pareja Pérez (Parejilla), Antonio Gil
Oliver (Antonio Sancho) i Pere Adrover Font, entre altres. En aquest grup,
participà el 12 de juliol de 1947 en l'execució del confident policíac Eliseu
Melís Díaz. També participà en el bombardeig del Pazo de Meirás, a Sada (A
Coruña, Galicia), residència estival del dictador Francisco Franco.
Perseguit
per la policia franquista, passà a Alemanya i, finalment, decidí emigrar a
Veneçuela. Arribà a Caracas en 1948 on treballà de fuster i ebenista, sense
deixar de banda les activitats propagandístiques i orgàniques.
En
1995, després de viatjar en tres ocasions a la Península, retornà a Granada i
s'establí a Baza, a prop del seu poble natal.
Membre
de l'Amical de Mauthausen d'Espanya, durant aquests anys participà en diversos
actes en honor de les víctimes dels camps de concentració nazis. En 2006 es
reintegrà en la CNT-AIT de Baza (Granada, Andalusia).
José
María Villegas Izquierdo va morir el 10 de juny de 2008 a Baza plàcidament
mentre dormia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada