Fou
detingut i processat en el «Procés de Montjuïc» contra l’anarquisme, en el qual
li fou demanada la pena de mort. Finalment, però, fou condemnat a 8 anys de
presó.
Les
tortures eren dirigides per la secció especial de la policia judicial
barcelonina, encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas
Ascanio.
Passà
un temps de repòs a la casa d’Antoni Broggi, a l’Escala, on relatà entre
persones de confiança de la família Broggi els martiris patits per la gent
imputada en el «Procés de Montjuïc».
Pere Corominas i Montanya:
El
6 de maig de 1870 neix a Barcelona l’escriptor, economista, primer anarquista i
després republicà catalanista i diputat per Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) Pere Corominas i Montanya fou marit de la pedagoga Celestina Vigneaux i
Cibils i pare del filòleg Joan Coromines i Vigneaux, del matemàtic Ernest
Corominas i Vigneaux, de la psicòloga Júlia Coromines i Vigneaux i de cinc
fills més. Era fill de Domingo Coromines i Frexanet i de Maria Montanya i
Mercader.
El
1894 es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Poc abans s'havia
afiliat al partit Unión Republicana, de Nicolás Salmerón. Durant la seva
joventut va mantenir contactes amb grups catalanistes, republicans, modernistes
i anarquistes gràcies al fet que formava part de l'equip de redacció de la
revista L'Avenç des del 1895. També va mantenir contactes amb grups anarquistes
a través del grup cultural Foc Nou, que va fundar amb Jaume Brossa i Roger,
Alexandre Cortada i Serra i Ignasi Iglésias Pujadas, principalment.
El
fet de mantenir contactes amb l'anarquisme el va fer suspecte a les autoritats.
Per aquest motiu, quan es produí l'atemptat del carrer de Canvis Nous durant la
processó de Corpus el 1896, fou detingut i processat en el denominat «Procés de
Montjuïc», en el qual li fou demanada la pena de mort. Finalment, però, fou
condemnat a 8 anys de presó. En aquest marc, el 4 de maig de 1897 són
afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc a
Barcelona els anarquistes Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas
García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras, processats com a
responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra la processió religiosa
del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona.
La
repressió que es desencadenà contra el moviment obrer català ha passat a la
història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la
causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties. Moltes de
les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un dels
afusellats --Lluís Mas-- embogí. Les tortures eren dirigides per la secció
especial de la policia judicial barcelonina, encapçalada pel primer tinent de
la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio.
La
matinada del 4 de maig de 1897 els voltants del castell de Montjuïc estaven
fortament vigilats per escamots de soldats, destacaments de la Guàrdia Civil i
forces de Policia. Tractaven de mantenir allunyada la multitud que, des de feia
hores, s'acostava pels vessants de la muntanya fins als fossats de la
fortalesa.
Cap
a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues
companyies del Regiment de Caçadors de Figueres. Anaven descoberts i fermats de
mans a una única corda. Al seu voltant marxaven autoritats, frares i el metge
forense encarregat de certificar oficialment les seves morts. Un oficial dirigí
ordres al piquet d'execució i manà que els condemnats s'agenollessin.
Antoni
Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!». Josep Moles
s'escanyava cridant «Visca la Revolució Social!» i altres clamaven la seva
innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren
els trets de gràcia.
Mesos
després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de
tres tirs de revòlver el president del consell de ministres espanyol, Antonio
Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels
seus cinc companys així com de la continuïtat de la guerra colonial de Cuba i de
les Filipines.
El
1897 fou exiliat a l’Estat francès les autoritats espanyoles, fins que fou
amnistiat pel govern de Sagasta el 1901.
Passà
un temps de repòs a la casa d’Antoni Broggi, a l’Escala (Alt Empordà), on
relatà entre persones de confiança de la família Broggi els martiris patits per
la gent imputada en el «Procés de Montjuïc».
Poc
després anà a doctorar-se en dret i a estudiar economia a la Universitat de
Madrid. Aprofità l'estada per a engegar una campanya per a la revisió de les
condemnes del procés de Montjuïc, que comptà amb el suport de personalitats com
Miguel de Unamuno i Federico Urales.
El
1903 tornà a Barcelona per a ocupar el càrrec del Negociat d'Ingressos i
Despeses de l'Ajuntament de Barcelona, i el 1907 va redactar amb l'alcalde
Ildefons Sunyol la Memoria y proyecto de contrato con el Banco Hispano Colonial
(1907). Alhora, fou membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans el 18 de
juny de 1907 a la secció d'Història i Arqueologia, i des del 1911 de la Secció
de Ciències.
El
1909 fou nomenat president de la Unió Federal Nacionalista Republicana i
esdevingué director d'El Poble Català. Amb aquest partit fou escollit regidor a
l'Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a corts en les
eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914. El 1914 va inspirar el pacte de
Sant Gervasi entre la UFNR i el Partit Republicà Radical de Lerroux, i a causa
del seu fracàs es va apartar de la política activa durant molts anys. El 1916
es dedicà a exercir d'advocat i a fer conferències a Madrid. També fou
secretari del Banc de Catalunya.
Durant
la dictadura de Primo de Rivera es va dedicar a la literatura, a col·laborar a
diverses publicacions, com ara La Humanitat i Revista de Catalunya, i fou elegit
president de l'Ateneu Barcelonès del 1928 al 1930.
Amb
l'arribada de la República del 14 d’abril de 1931 tornà a la política activa. A
causa de la seva experiència jurídica i política i al seu prestigi, Francesc
Macià l'incorporà a la comissió redactora de l'Estatut de Núria i el 1933 el
nomenà conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals espanyoles de
1936 fou escollit diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya dins el
Front d'Esquerres i durant la Guerra Civil fou nomenat Comissari General de
Museus de la Generalitat de Catalunya.
Amb
el triomf militar franquista i ocupació de Catalunya es va exiliar a Buenos
Aires (Argentina) amb tota la seva família, on va morir d'una malaltia al cap
de poc d'establir-s'hi, el 30 de novembre de 1939.
Obres:
Les presons imaginàries (1899), La vida austera (1908), Les hores d'amor
serenes (1912), Les gràcies de l'Empordà (1919), Elogi de la civilització
catalana (1921), Cartes d'un visionari (1921), A recés dels tamarius (1925), Les
dites i facècies de l'estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta, trilogia composta
per Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934), Jardins de Sant Pol (1927),
La mort de Joan Apòstol (1928), Les llàgrimes de sant Llorenç (1929), Pina, la
italiana del dancing (1933), Interpretació del vuit-cents català (1933), Del
meu comerç amb Joan Maragall (1935), El perfecte dandi i altres contes (edició
pòstuma, 1940).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada