Quan Temps de Flors volia ser símbol nacional-catòlic
franquista de castedat.
Quan la Falange organitzava Temps de Flors.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 11/05/2016
Girona (Gironès ).-
Llegim
al portal ARIET.CAT que la primera edició de la mostra gironina Temps de Flors es
va celebrar l’any 1954 al Teatre Municipal. En aquells moments, l’objectiu no
era atraure turistes, sinó transmetre la ideologia nacional-catòlica espanyola.
De l’organització se n’encarregava la Secció Femenina de la Falange, que
pretenia estimular les habilitats manuals de les noies i el gust per la
decoració i l’interiorisme. Com que l'exposició es realitzava el mes de maig,
el mes de Maria segons l’Església catòlica, coincidia amb cerimònies religioses
dedicades a la mare de déu i amb xerrades teològiques d’allò més enrevessades
sobre el naixement de Jesucrist. Les flors evocaven, en aquest sentit, el
“tresor sagrat” que les noies havien de conservar fins arribar al matrimoni.
Les promotores de l’exposició provenien de les famílies catòliques
més integristes de Girona, que estaven estretament vinculades a la jerarquia
franquista. Entre elles destacava Maria Cobarsí, que poc temps després es
convertiria en la delegada provincial de la Falange. En una entrevista
publicada a la Revista de Girona l’any 2006, Cobarsí marcava distàncies amb el
partit feixista, però el cert és que va ocupar càrrecs de responsabilitat en
l’administració franquista fins a la mort del dictador.
Cobarsí va participar en centenars d’actes oficials arreu de
l’Estat espanyol i inclús va ser condecorada pel seu “trabajo laudable que
enorgullece a la Jefatura provincial y que puede muy bien ser puesto com
ejemplo y estímulo”. L’hemeroteca del diari Los Sitios és testimoni de les
vegades que Cobarsí va cantar amb entusiasme el Cara el Sol.
L’origen profundament reaccionari de Temps de Flors ha
causat força maldecaps a l’Ajuntament de Girona, que s’ha hagut d’empescar
orígens alternatius al marge de la realitat històrica perquè l’espectacle no
perdés atractiu. En una revista editada pel consistori l’any 2014, per exemple,
es relaciona l’exposició amb unes activitats culturals que se celebraven a
l’Ateneu de Girona durant la República. També s’esmenta una enigmàtica “Secció
Femenina”, sense dir que pertanyia al partit fundat per Primo de Rivera.
Enguany, l’Ajuntament ha caigut definitivament en l’amnèsia, i tan sols recorda
que l’exposició va començar fa 61 anys al Teatre Municipal. A Girona, l’oblit
històric és tan gran que fins i tot s’ha pogut homenatjar Maria Cobarsí sense
que s’aixequessin veus de protesta. L’any 2014, després de la mort de l’antiga
falangista, l’Ajuntament li va dedicar un comiat dels que deixen petja. En
l’exposició d’aquell any hi havia un muntatge espectacular que, vist des del
campanar de la Catedral, recordava el seu rostre. L’aleshores alcalde Carles
Puigdemont va lloar el “mestratge” de Cobarsí i va assegurar que la ciutat li
devia “gratitud”.
Les paraules de Puigdemont s’entenen millor si pensem que
Cobarsí va ser una de les persones que va mantenir la tradició després de la
mort del dictador. Durant els anys vuitanta, l’Ajuntament no es va preocupar
gens ni mica per l'exposició, que semblava condemnada a desaparèixer. Si es va
mantenir viva va ser gràcies al compromís de famílies molt notables que volien
conservar el costum franquista: els Amics de les Flors. Aleshores, l’exposició
es realitzava al monestir de Sant Pere de Galligants, un entorn idoni per
transmetre els valors catòlics que anaven lligats a la mostra floral. Amb la
inauguració del Museu Arqueològic, l’any 1983, els Amics de les Flors van haver
d’abandonar aquest recinte i es van traslladar al convent de Sant Domènec. Ho
van fer a contractor i queixant-se pel tracte que els dispensava
l’administració pública.
1991 va ser un any decisiu per a l'exposició. Aquell any els
Amics de les Flors van ser expulsats del convent de Sant Domènec, que s’estava
convertint en l’Aula Magna de la Universitat de Girona. Com a alternativa,
l’Ajuntament els havia ofert el Pavelló Firal, un espai inhòspit allunyat del
centre històric. Els Amics de les Flors van rebutjar l’oferta i l’exposició es
va suspendre. La mostra, que s’havia anat esllanguint amb el pas del temps,
semblava tocada de mort. La premsa local va publicar diversos articles que
exigien una reacció immediata de l’Ajuntament per evitar que la tradició es
perdés. I aleshores el regidor Josep Maria Birulés va tenir una idea
sensacional: estendre l’exposició a tot el Barri Vell, obrint desenes de patis
que estaven tancats la resta de l’any. D’aquesta manera es mataven dos pardals
d’un sol tret. Per una banda, es renovava una tradició amb ressonàncies
funestes i, per l’altra, s’embellia un barri afectat per un projecte urbanístic
de gran envergadura. A principis dels anys 90, al Barri Vell encara hi quedaven
molts rastres del Barri Xino. Els últims prostíbuls no tancarien fins l’any
1996. Decorant els patis amb flors, l’Ajuntament pretenia incrementar el valor
dels immobles i accelerar l’expulsió de persones amb pocs recursos econòmics
cap a altres zones de la ciutat. L’alcalde Joaquim Nadal reconeixia sense
embuts que les flors eren tan sols una “excusa” per “donar més vida al Barri
Vell”.
El nou format es va inaugurar el 1992 i duia el lema
Enamora’t de les flors. Aquell any es van obrir vint-i-sis patis i unes 20.000
persones van passejar-se pel Barri Vell. A partir d’aquí, la història és més
coneguda. Ràpidament, l’exposició va perdre totes les connotacions polítiques i
religioses i es va convertir en un producte cultural al servei del sector
turístic.
Dos anys després, va adoptar un lema molt més poètic i
atraient, Temps de Flors, i l’escultor Bonaventura Ansón va decorar
l’Ajuntament amb 40 xiprers posats cap per avall com a símbol de la “destrucció
de l’espiritualitat que representa aquest arbre davant el materialisme
imperant”. A marxes forçades, l’exposició amagava el seu passat carrincló i es
presentava com un festival d’art avantguardista.
A mesura que Temps de Flors incrementava el nombre de
visitants i decorava nous espais, també esdevenia el marc perfecte per
denunciar els desequilibris d’un model de ciutat basat en el turisme i
l’especulació urbanística.
L’any 2000 un grup d’okupes va aprofitar la cerimònia
d’inauguració per llançar un plat de nata contra Joaquim Nadal. Protestaven pel
possible desallotjament del CP Les Tines, que es materialitzaria de forma
violenta uns mesos més tard i en el qual l’Ajuntament tindria un paper decisiu.
Seogns ARIET.CAT, una de les persones que va participar en l’acció recorda que
l’empastifada va generar un “corrent subterrani de simpatia”, perquè la gestió
de l’alcalde del PSC era cada vegada més autoritària.
En la cerimònia d’inauguració d’enguany, un grup de persones
va intentar mostrar una pancarta de suport a les vaguistes del 14-N, però van
ser ràpidament reduïdes per la policia municipal.
Temps de Flors atrau cada any unes 200.000 persones que
omplen hotels i restaurants i col·lapsen els carrers del Barri Vell. Pel sector
turístic, es tracta d’una font d’ingressos excepcional.
En nou dies, l’Ajuntament es gasta més diners en muntatges
florals del que es gasta en tot l’any en els menjadors de les escoles bressol
L’èxit de la mostra s’explica, en part, per la forta
inversió de l’Ajuntament, que hi destina gairebé mig milió d’euros. En nou
dies, el consistori es gasta més diners en muntatges florals del que es gasta
en tot l’any en els menjadors de les escoles bressol. Desenes d’empreses de
jardineria, decoració i interiorisme exhibeixen les seves creacions gràcies a
les generoses subvencions municipals.
L’afluència massiva de públic també atreu grans
corporacions, que aprofiten la mostra floral per fer publicitat. Enguany, el
BBVA ha patrocinat un muntatge als soterranis de la catedral gironina que
representa “un món fantàstic de bellesa i misteri, paral·lel a la nostra
realitat”.
Temps de Flors ha canviat molt en aquests 61 anys
d’història. Va començar sent un instrument propagandístic del règim franquista
i s’ha convertit en un regal esplèndid pel lobby turístic pagat amb diners
públics. Si podem extreure una lliçó d’aquestes sis dècades d’història és que,
malgrat que centenars de persones hi participen de forma voluntària, Temps de
Flors no ha estat mai una festa popular, sinó que sempre ha estat una festa
dirigida per les classes dominants de la ciutat per atènyer els seus propis
interessos, siguin polítics, urbanístics o econòmics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada