 |
| El monument franquista de Tortosa |
Òmnium
creu que la consulta de Tortosa fa frívol el franquisme.
Per
l’entitat és indissociable el monument del concepte franquista.
L'Església
catòlica espanyola, la més conservadora a Europa, confabula contra el papa
Francesc.
Els
interessos econòmics rere les impugnacions del Tribunal Constitucional.
El
Tribunal Constitucional espanyol ha suspès o anul·lat una vintena de lleis
catalanes aquests últims quatre anys.
Algunes
decisions s'han pres per afavorir la banca i les grans empreses.
[Barcelona
(República Catalana) 05/05/2016]
L’AMIC DEL POBLE
Òmnium
Cultural s’ha posicionat sobre la consulta que s’ha perfilat per decidir el
futur del monument franquista de Tortosa. L’entitat veu aquesta consulta
innecessària perquè "trenca el consens social i polític i fa frívol el
franquisme”. En un comunicat fet públic aquest dimecres, Òmnium recorda que
advoca per la retirada del monument, com ja va expressar públicament durant la
celebració de la Nit de Santa Llúcia passada a Tortosa, ja que és l'única
possibilitat que "deslegitima l'acte de glorificació del franquisme que el
monument persegueix". Aquest posicionament respecte el cas de Tortosa,
Òmnium el fa extensiu a qualsevol altre element, símbol o monument d'exaltació
del règim franquista que a dia d'avui encara no hagi estat retirat de l'espai
públic. Segons Òmnium, el consens ha estat "sempre dirigit" a retirar
aquest tipus de monuments, i que el tractament legal d'aquest el dóna la Llei
13/2007, de 31 d'octubre, del Memorial Democràtic i la Llei 52/2007, de 26 de
desembre, del Congrés dels Diputats. L'entitat també deixa clar que qualsevol
monument d'exaltació franquista "no es pot reconvertir en cap cas en un
monument a la pau", com planteja una de les opcions de la consulta popular
convocada a Tortosa.
L'Església
catòlica espanyola confabula contra el seu papat
 |
| Bisbes espanyols amb el papa Francesc |
L'Església
catòlica espanyola té la medalla de ser la més conservadora que hi ha a Europa,
fins i tot més que la italiana. De fet, diferents bisbes espanyols s'oposen a
les reformes que està intentant dur a terme l'actual papa Francesc. Amb una
visió molt tancada sobre la família, l'homosexualitat, l'avortament,
l'eutanàsia, la gestió dels casos de pederastes o l'ús dels anticonceptius,
entre d'altres, són temes que l'Església espanyola no està disposada a acceptar
si hi ha un canvi des del Vaticà. Aquí els noms dels principals bisbes que duen
a terme aquesta oposició silenciosa. El cardenal Antonio María Rouco Varela, ja
retirat, tal com informa elDiario.es, va ser un dels cardenals que es va
posicionar en contra de les reformes plantejades per Francisco en el Sínode de
la Família, i és la persona en la qual es recolzen els bisbes més reaccionaris:
Fidel Herráez, avui arquebisbe de Burgos, és qui ha agafat el relleu del
cardenal; l'exbisbe auxiliar de Madrid dirigeix, a l'ombra, l'oposició als
actuals líders de la renovació "franciscana" a l'Església espanyola,
que són el president, Ricardo Blázquez, el secretari general, José María Gil
Tamayo, i els arquebisbes de Madrid (Carlos Osoro) i Barcelona (Juan José
Omella); el bisbe d'Alcalá, Juan Antonio Reig Pla, conegut homofòbic i
denunciat pels grups LGTB després de la polèmica carta (signada conjuntament
amb el bisbe de Getafe) contra la Llei de la Transsexualitat; el bisbe de Sant
Sebastià, José Ignacio Munilla és el més bel·ligerant contra la "ideologia
de gènere" i defensor de la tesi que cap partit polític defensa els valors
de l'evangeli, s'ha posicionat en contra de totes les reformes apuntades per
Francisco , des del respecte a l'homosexual a la comunió als divorciats tornats
a casar: l'exportaveu de la Conferència Episcopal i bisbe auxiliar de Madrid,
Juan Antonio Martínez Camino, seguidor incondicional del cardenal Rouco, les
seves al·locucions contra les postures més aperturistes de la nova època l'han
portat a no ser estimat ni tan sols pel seu bisbe titular, Carlos Osoro, un cas
similar al de Fidel Herráez; l'actual arquebisbe d'Oviedo, el franciscà Jesús
Sanz, qui aspirava a succeir el mateix cardenal Rouco a Madrid i al que el
conclave de 2013 va agafar, com Rouco, fora de l'abast, i l'arquebisbe de
Sevilla, Juan José Asenjo, manté postures a l'ombra en contra del papa Francesc
així com: l'arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, que no s'oposen, però
tampoc donen suport a les reformes; el cardenal de València, Antonio Cañizares,
segueix la mateixa tàctica que els dos anteriors; l'arquebisbe de Granada,
Javier Martínez, esquitxat en l'actuació de l'escàndol d'abusos sexuals del
"clan dels Romanones" i que, avui dia, continua exercint com si res
hagués passat; el bisbe de Còrdova, Demetrio Fernández, entestat a criticar
qualsevol tipus d'avenços legislatius pel que fa a la sexualitat o la igualtat
de sexes, i les decisions sobre la titularitat de la mesquita de Còrdova, és
contrari al papa Francesc, i el bisbe de Bilbao, Mario Iceta, més moderat però
el paper en el cas d'abusos del col·legi Gaztelueta, de l'Opus Dei, està
deixant retratada la seva diòcesi.
Plantada
del papa Francesc
El
xoc entre el Vaticà i l'Església espanyola és tan notòria que el mateix papa va
anul·lar l'any passat un viatge, totalment preparat, a Àvila per inaugurar el V
Centenari de Santa Teresa. Tot apunta que va ser la forma amb la qual Francesc
va dir als bisbes espanyols que si no el volen, ell tampoc a ells.
Un
altre exemple és el cas de Renzo Fratini, qui fa unes setmanes va ser cridat a
consultes a Roma, i que des de llavors no ha tornat a aparèixer en públic.
Fratini, nomenat pel cardenal Rouco Varela, ja no compta amb l'aval del Vaticà,
i podria ser rellevat aviat.
I
és que els escàndols sexuals són un dels grans problemes que el papa ha trobat
a l'Església catòlica espanyola, ja que no s'està trobant una resposta
satisfactòria per part dels bisbes espanyols.
Els
interessos econòmics rere les impugnacions del Tribunal Constitucional
 |
| Façana de la seu del Tribunal Constitucional |
Igual
que Sis d’Octubre de 1934 per raons econòmiques de la societat catalana podria
venir la independència nacional. Així, la relació entre el Tribunal
Constitucional espanyol (TC) i el Govern de la Generalitat de Catalunya té una
relació tempestuosa. Des del 2012, el TC ha suspès o anul·lat més d’una vintena
de lleis catalanes. Molts moviments de l’alt tribunal en delaten la intenció
política de limitar la sobirania de les institucions catalanes. La derogació
exprés de la declaració independentista el 9 de novembre de 2015 del Parlament de
Catalunya n’és un exemple clar, però, la defensa dels interessos econòmics de
les grans empreses i la banca espanyola són una altra cara, moltes vegades
oculta, de les decisions del Tribunal Constitucional. Un dels casos més
evidents és la suspensió parcial --a petició del Govern espanyol-- de la llei
d’emergència social (24/2015).
“Qualsevol
mesura que retalla els privilegis de la banca és suspesa pel TC”, critica
Carlos Macías, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). La
normativa impugnada va néixer per lluitar contra els desnonaments i la pobresa
energètica. Al Principat de Catalunya, segons l’Institut d’Estadística (Idescat),
un 20,9% de la població viu al llindar de la pobresa. Per tal de defensar
aquest col·lectiu, la PAH, conjuntament amb més associacions, va fer arribar al
Parlament de Catalunya una iniciativa legislativa popular (ILP) signada per
150.000 ciutadans. Paradoxes de la vida, Alícia Sánchez-Camacho, en aquell
moment líder del grup parlamentari del Partit Popular, es va comprometre a
tramitar-la amb urgència. La llei 24/2015 es va aprovar per unanimitat.
A
Catalunya hi ha 43 desnonaments cada dia, gairebé 16.000 l’any, indica Macías.
Persones que haurien d’estar sota la protecció de la normativa. Un dels
articles impugnats obligava els grans tenidors d’habitatge --entitats
financeres i societats immobiliàries, principalment-- a oferir lloguers socials
abans de fer desnonaments. L’article que regulava la cessió de pisos buits per
al lloguer públic per un període de tres anys també ha estat suspès. En opinió
de Macías, l’alt tribunal ha impugnat l’única llei que garantia el compliment
de l’article 47 de la constitució espanyola: “Tots els espanyols tenen el dret
de gaudir d’un habitatge digne i adequat”.
El Govern
espanyol ha volgut remarcar que no havia impugnat cap punt de la normativa
24/2015 que tingués relació amb la pobresa energètica. Cosa que sí que havia
fet el 2013, quan va recórrer contra el decret llei que modificava el codi de
consum per evitar talls d’electricitat a consumidors vulnerables. En aquell
moment, l’Executiu espanyol va argumentar que la reforma equivalia a “una
discriminació dels consumidors de la resta del territori espanyol”. D’ençà que
és vigent, la llei d’emergència social ha aturat el tall de subministraments
bàsics a 32.000 llars catalanes. Segons l’Idescat, 638.000 catalans no disposen
de prou mitjans per a escalfar decentment casa seva a l’hivern.
La
defensa que el TC fa dels interessos dels bancs i les grans empreses va més
enllà.
Impost
sobre els pisos buits
La
banca i més grans posseïdors d’habitatges són els principals beneficiats de la
decisió del TC de suspendre la llei 14/2015 que regula l’impost sobre els pisos
buits. El tribut l’han de liquidar els grans tenidors d’habitatges que, sense
causa justificada, fa més de dos anys que no són habitats. La normativa només
s’ha aplicat en municipis amb molta demanda d’allotjament, com ara Barcelona,
on els pisos s’han encarit d’un 7% aquest darrer any. El dia 15 d’abril,
Meritxell Borràs, consellera d’Habitatge de la Generalitat, va anunciar que el Govern
autonòmic català havia recaptat 11,8 milions gràcies a l’impost. Borràs va
destacar que els diners es destinarien íntegrament a la compra de 260 pisos per
a ús social.
Impost
sobre els dipòsits bancaris
680
milions d’euros és la xifra que els bancs s’estalviaran de pagar a la
Generalitat de Catalunya gràcies a la derogació del tribut sobre els dipòsits
bancaris. El 2012, el Govern de la Generalitat va aprovar aquest impost amb una
clàusula per a evitar que repercutís en els clients. El conflicte va esclatar
perquè el Govern espanyol ja tenia vigent un impost similar. Això no obstant,
la taxa estatal era de tipus 0. Purament simbòlica. A principi del 2013, l’Estat
va apujar el tribut fins al 0,03%. La vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz
de Santamaría, va explicar que la mesura pretenia unificar el mercat. El TC va
acabar anul·lant el tribut català adduint que era una duplicitat innecessària.
Però el fet és que la taxa catalana era molt més alta que la versió espanyola:
els tipus anaven del 0,3% al 0,6%. L’any passat, la Generalitat va rebre poc
més de 60 milions a través de l’impost estatal. 620 milions menys que si hagués
recaptat el seu tribut.
Impost
sobre les nuclears
Les
grans elèctriques són les beneficiades per l’anul·lació del tribut sobre les
centrals nuclears. Endesa i Iberdrola, propietàries dels tres reactors nuclears
catalans, s’estalviaran uns 50 milions anuals. El Tribunal Constitucional va
voler justificar la seva decisió en el fet que l’impost infringia la llei de
finançament autonòmic (LOFCA). La Generalitat preveia de destinar un 10% de la
recaptació a diversificar l’economia dels municipis propers a les centrals. Els
preparava, així, per al futur tancament de les plantes. La mesura era
especialment necessària a la comarca de la Ribera d’Ebre --on hi ha Ascó--
perquè al gener Ercros havia anunciat que tancaria la fàbrica que té a Flix.
Llei
anti-‘fracking’
La
sentència del TC anul·lant la llei anti-‘fracking’ (2/2014) és una defensa
aferrissada de l’estratègia energètica del govern espanyol, que vol implantar
el ‘fracking’ --l’extracció d’hidrocarburs per mitjà de fracturació hidràulica--
com a solució a la dependència energètica de l’estat. L’actual conjuntura de
preus baixos dels hidrocarburs ha frenat el desplegament del projecte. Tot
esperant un context més favorable, el TC s’ha encarregat d’aplanar el terreny a
les grans empreses tombant les lleis autonòmiques anti-‘fracking’. No fa gaire,
per exemple, Gas Natural ha rebut un nou permís per a fer prospeccions al sud
de Cantàbria. El 2013, el govern càntabre havia prohibit el ‘fracking’.
El
Sis d’Octubre de 1934
La
secessió catalana del 6 de juny de 1640, una insurrecció de les capes populars
anomenada Corpus de Sang, fou provocada per abusos i greuges de l’exèrcit
castellà dels Àustries en el marc de descontentament generalitzat al Principat
de Catalunya pels costos que estava ocasionant la Guerra dels Trenta Anys
(1618-1648). L'any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en
produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota
la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència
sobre el país, dels terços de l'exèrcit reial --entrats a Catalunya a causa de
la Guerra dels Trenta Anys amb França el 1635-- i contra la pretensió que
fossin allotjats dins les poblacions amb el cost econòmic de les despreses familiars
que això comportava. Algunes poblacions murallades es negaren a obrir les
portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat
l'algutzir Miquel de Montrodon per dur a terme la instal·lació dels soldats; en
la resistència dels vilatans l'algutzir trobà la mort. La represàlia duta a
terme pels terços castellans a Riudarenes el 3 de maig i a Santa Coloma de
Farners el 14 de maig, on es cremà la vila, desencadenaria un ràpid alçament
armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s'estengué cap a
l'Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.
Els
incidents s'iniciaren al carrer Ample de Barcelona quan un magistrat de la
Reial Audiència de Catalunya (1493-1716) intentà prendre a un cabdill dels
segadors a l'identificar-lo amb la mort de l'agutzil Miquel de Montrodon. En
l'incident el segador quedà malferit i a partir d'aleshores, i amb la
connivència d'una bona part de la població local, esclatà l'avalot generalitzat
pels carrers de Barcelona. Segons d'altres fonts, la guspira al carrer Ample
fou arran d'una baralla entre tres segadors i uns velluters; un d'aquests fou
acusat de ser antic criat de l'agutzil Miquel de Montrodon, i davant l'acusació
deixà malferit al segador. Ràpidament un grup de 300 segadors es varen dirigir
esvalotadament cap al Palau del Virrei Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma,
demanant justícia.
La
protesta derivà en un tiroteig en el qual va morir un segador; a partir d'aquí
el tumult va saquejar diverses cases dels jutges de la Reial Audiència. «Visca
la terra!», «Muiren los traïdors!», «Muira el mal govern!», «Visca lo rei!,
nostre senyor», «Visca la fe de Crist!», «Visca Catalunya i els Catalans!», van
ser alguns dels lemes que els segadors cridaren durant la diada religiosa del
Corpus Christi del 7 de juny de 1640, que arran dels sanguinaris esdeveniments
fets esdevinguts fou conegut com el Corpus de Sang. Els aldarulls es
reproduïren a Barcelona durant els dies següents. El balanç es clou amb un
total d'entre 12 i 20 morts, majoritàriament funcionaris reials.
El
Corpus de Sang es va saldar amb la mort d'entre 12 i 20 funcionaris reials
segons les fonts, entre les quals el més destacable fou el Virrei,
personificació a Catalunya del rei, quan fou caçat mentre intentava fugir en
una galera. A partir de Barcelona els aldarulls s'escamparen per altres ciutats
com Mataró, Vic i Girona. La mort del virrei de Catalunya, Dalmau III comte de
Queralt, marcà però, un punt d'inflexió en el trencament entre el Principat de
Catalunya i el projecte uniformista que el comte-duc Olivares volia donar a la monarquia
d'Espanya, desencadenant l'inici de la Guerra dels Segadors, amb la secessió republicana
catalana del Regne.
Novament,
l’any 1934 l’enfrontament del Parlament de Catalunya amb els terratinents
comportà la insurrecció separatista del 6 d’octubre d’aquell any, una efímera
independència nacional que realment es va produir, de fet, per la revolució
proletària col·lectivista del 19 de juliol de 1936 enfront el cop d’estat
militar franquista oligàrquic, una independència catalana de fet que fou
ofegada amb sang proletària el 3 de maig de 1937 per part del president de la
República espanyola, am la Guàrdia d’Assalt, i el president de la Generalitat,
el mateix que havia liderat el Sis d’Octubre de 1934, Lluís Companys, amb el
suport d’Estat Català i el PSUC.
El
procés secessionista català de 1934 començà per raons econòmiques de la
societat catalana amb la Llei de Contractes de Conreu, que fou una llei
elaborada l'11 d'abril d’aquell any pel govern autonòmic de Lluís Companys i que
tenia com a finalitat bàsica substituir l'antic contracte de rabassa morta a fi
de protegir els camperols del Principat de Catalunya. El contracte de rabassa
morta era un tipus de contracte emfitèutic pel qual un rabassaire podia conrear
les vinyes d'un propietari fins que el ceps morissin, uns 40 anys
aproximadament. A partir, però, de finals del s. XIX, l'epidèmia de la
fil·loxera causà que els contractes s'acabessin en molt menys temps, i els
arrendataris, veient que el cultiu de la vinya no els era profitós, expulsaven
els rabassaires per cultivar-hi altres plantacions. Veient la conflictivitat
social al camp, el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys,
redactà una llei per protegir els camperols de ser expulsats així com dotar-los
de terres pròpies. Amb aquest objectiu, per exemple, s'establí que la durada
mínima dels arrendaments havia de ser de sis anys, i que el treballador de les
terres tenia el dret d'adquisició d'aquestes mitjançant l'abonament del seu
valor al propietari. D'altra banda, per evitar la confrontació amb els sectors
més conservadors catalans, la llei féu concessions als terratinents en
determinats aspectes; de tal manera que per l'adquisició de les terres era
necessari haver-hi estat treballant per un període de 18 anys.
Com
a resultat, la llei era massa moderada pels rabassaires, però a la vegada massa
revolucionària pels propietaris.
La
llei fou aprovada pel Parlament de Catalunya. No obstant això, per aconseguir
tirar-la endarrere els terratinents s'uniren al voltant de l'Institut Agrícola
Català de Sant Isidre (IACSI), el qual juntament amb la Lliga Catalana,
presentaren un recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals de la República espanyola,
tot al·legant que la Generalitat de Catalunya s'excedia de les seves
competències estatutàries catalanes, prioritzant els seus interessos econòmics
per sobre de l'autonomia catalana.
El
Tribunal de Garanties Constitucionals, en el context d'una Espanya governada
per les forces de dretes, va donar la raó a l'IACSI i anul·là la llei.
Tanmateix, com a resposta, el Parlament de Catalunya tornà a aprovar el mateix
text íntegrament tot desafiant l'autoritat d'un tribunal conformat pels
polítics no catalans.
Les
diferències polítiques entre el Govern de la Generalitat i els governs de
centredreta de Madrid dificultaven les relacions entre ambdós poders i
l'exercici normal de l'autonomia. Així a causa de l'aprovació pel Parlament de
Catalunya d’una llei de Contractes de Conreu moderada obtingué l'oposició
immediata de la Lliga Regionalista i dels grans propietaris, els quals, amb
l'ajut del Govern espanyol, n'aconseguiren l'anul·lació per anticonstitucional.
En
aquest marc conflictiu, el 2 d'octubre de 1934 cau el govern de Ricardo Samper
i dos dies després Alejandro Lerroux forma un govern de la República espanyola amb
tres ministres de la CEDA, coalició no republicana alguns membres de la qual
havien proclamat que substituirien el mateix Lerroux així que poguessin.
Immediatament, és declarada una vaga general, amb una insurrecció obrera a
Astúries que proclama la República Socialista. El 4 d'octubre els Mossos
d'Esquadra reberen l'ordre de concentrar-se a Barcelona i repartir-se pels
diversos edificis de la Generalitat. El divendres 5 d'octubre l'Aliança Obrera
de Catalunya declara la vaga general amb el suport tàcit de la mateixa Generalitat,però
sense el suport de la CNT-AIT que es trobava amb els locals tancats i molt
reprimida per Govern de la Generalitat, i Barcelona queda paralitzada. El conseller
de Governació de la Generalitat, Josep Dencàs, fa detenir alguns dirigents de
la CNT-AIT. Els Escamots d'Estat Català van mal armats, ja que Lluís Companys
havia refusat sistemàticament totes les comandes d'armes que se li havien fet
des del Comitè que ell mateix havia creat per preparar la insurrecció secessionista.
Les forces d'ordre públic que pot utilitzar la Generalitat es limiten a 400 agents
dels Mossos d'Esquadra, comandats pel comandant Enric Pérez Farràs, i 3.200
Guàrdies d'Assalt comandats pel tinent coronel Joan Ricart --cos que estava a
les ordres del cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la
Generalitat, Pere Coll i Llac, en el càrrec des de setembre d’aquell any--. El
gener de 1934 la Generalitat de Catalunya havia assumit facultats judicials amb
la creació del Tribunal de Cassació, i nous poders executius, incloent-hi els
d'Ordre Públic en desaparèixer de l'estructura política la figura dels
governadors civils, que representaven el Govern espanyol a Catalunya. Cal
afegir també els escamots d'Estat Català amb 3.400 militants armats, dirigits
per Miquel Badia i Capell --anterior cap de serveis de la CGOP--, els quals es
van desplegar per Barcelona durant el 5 d’octubre. L'Aliança Obrera amb prou
feines mobilitza un miler de persones en no tenir el suport ni de la CNT-AIT i
de la Unió de Rabassaires. L'Aliança Obrera i Estat Català perseguien objectius
diferents --la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres.--,
però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al Govern de la
Generalitat que en aquells fets tingué una actuació molt irregular. Tots
aquests ingredients farien que molts dels mobilitzats es dissolguessin la
tarda-vespre del 6 d'octubre, abans de la claudicació de Lluís Companys el matí
del 7 d’octubre. Entre les 20:10 i les 20:20 hores del 6 d’octubre Lluís
Companys havia sortit al balcó del palau de la Generalitat acompanyat dels
consellers i havia proclamat l'Estat Català dins de la República Federal
Espanyola. Després de rebre la petició del president Companys també per escrit,
el general Batet trucà a Madrid i seguidament va proclamar l'estat de guerra
donant ordres a l'exèrcit de prendre posicions a la ciutat; malgrat que havia
demanat una hora de temps a Companys per a respondre-li. Companys havia ordenat
terminantment de no hostilitzar l'exèrcit durant aquesta hora, la qual cosa fou
aprofitada pels militars espanyols per prendre posicions als llocs clau i
acostar-se al palau de la Generalitat: a les deu de la nit surten una bateria
del regiment d'artilleria de muntanya i una companyia d'infanteria. A més a més
cal tenir en compte que durant les hores següents van desaparèixer gairebé tots
els guàrdies d'assalt concentrats a la seu de la Comissaria General d'Ordre
Públic, a la Via Laietana, on només van restar-hi cinquanta homes sota el
comandament del tinent coronel Ricart.
Poc
després de la proclama de l'estat de guerra, des de la Conselleria de
Governació veieren passar en direcció a la Via Laietana una companyia de
soldats amb una bateria de muntanya, que seria la que posteriorment tractaria
de prendre la Generalitat: Dencàs però, rebé ordres de no atacar-los abans
d'acabar el termini d'una hora que havia demanat Batet. La mateixa companyia al
cap de poc passà per davant de la CGPO, des d'on tampoc es va emprendre cap
acció ni s'avisà la resta de forces lleials a la Generalitat.
A
la seu de la Comissaria General d'Ordre Públic el seu cap Pere Coll i Llach va
abandonar les seves funcions] quan a les dues de la matinada del 7 d'octubre
els guàrdies d'assalt allí reunits, en saber la declaració de l'estat de
guerra, van votar de no enfrontar-se a l'exèrcit. Assabentats del fet, el
president Companys i el comandant Pérez Farràs dels Mossos van determinar
nomenar d'urgència el capità Frederic Escofet com a substitut per tal d'assumir
el control del que quedés de les forces de seguretat i d'assalt i, juntament
amb els Mossos d'Esquadra, fer una ofensiva conjunta contra els soldats
estancats al carrer Jaume I i la plaça de l'Àngel, hostilitzats per la gent de
Badia. Però quan Escofet va arribar a la comissaria l'ambient estava totalment
desmoralitzat: per bé que quedaven nombrosos guàrdies, el tinent coronel Joan
Ricart i el comandant Ricard Sala veien la situació perduda, i just a llavors
marxaven diversos oficials a presentar-se davant de les autoritats militars.
Escofet va intentar recompondre dues companyies de guàrdies d'assalt i fer
venir a la comissaria els concentrats en teatres i cinemes, però resultà
impossible i tothom s'estava desmobilitzant. A més es va assabentar massa tard
de l'existència d'altres companyies possiblement concentrades a les diverses
comissaries locals de la ciutat. Dencàs va prometre a Escofet per telèfon
l'arribada de 400 militants armats, que no arribarien mai, i a través de la
ràdio feia abrandades crides a la mobilització general de la població. Mentrestant
a la plaça Sant Jaume l'exèrcit havia instal·lat ja les metralladores en alguns
terrats, cosa que va obligar a desallotjar el del palau de la Generalitat i fer
parapets als balcons i les finestres.
A
aquelles altures, la situació estava dominada ja per l'exèrcit i aquells que
durant el dia anterior s'havien mobilitzat i concentrat pel cop ja s'havien
dissolt. A l'alba, Escofet va comunicar al president Companys per telèfon que
no podia realitzar la missió que li havia encomanat, i aquest va prendre la
decisió de rendir-se. El general Batet, tot i tenir ordres estrictes i dures de
Madrid d'atacar, sabia que tenia la situació completament controlada: durant
tota la nit havia deixat passar les hores esperant que es fes de dia, preveient
la més que probable rendició o si més no la disminució de l'agitació. Companys
va comunicar la rendició del govern de Catalunya per telèfon al general Batet a
les sis del matí. Un quart d'hora després el comandant Fernández Unzué que
manava les tropes de l'exèrcit situades al carrer Jaume I va entrar al palau de
la Generalitat per detenir el govern català. En canvi a la Conselleria de
Governació es va resistir el setge fins i tot després de la rendició de
Companys, però finalment van escapar Josep Dencàs, Miquel Badia, diversos
comandaments fidels de la Guàrdia d'Assalt, i alguns militants d'Estat Català.
Dencàs i Badia van marxar a l'exili. Aquell matí del dia 7 d'octubre, els carrers
anaren quedant buits de gent i tot anà tornant a la normalitat. Davant la
derrota del Govern de la Generalitat un representant de la CNT-AIT aconsellava
per la ràdio tornar a la feina, tot i la vaga general de l’Aliança Obrera. Companys
i tots els consellers foren detinguts, a excepció de Dencàs que fugí a l’exili,
juntament amb diversos diputats i el president del Parlament de Catalunya, Joan
Casanovas. Tot seguit a l'ajuntament de Barcelona detingueren també Carles Pi i
Sunyer i els regidors que li feien costat. També foren concentrats i detinguts
una nombrosa columna de lleials dels Mossos i guàrdies d'assalt. Aproximadament
foren centenars de persones les empresonades als vaixells Uruguai i Ciudad de
Cadis, ancorats al port de Barcelona --mentre
que al de Tarragona ho foren en els vaixells Manuel Arnús, José Luis Díez, Andalucia
i Cabo Cullera--. En canvi els oficials que havien participat en la proclamació
de la Generalitat foren empresonats al castell de Montjuïc: des del matí del
dia 7 el comandant Pérez Farràs, capità Escofet i capità López Gatell, i en els
dies successius n'hi van anar tancant altres com el comandant Jaume Bosch, el
tinent coronel Joan Ricart.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada