Un llibre desenterra la història oculta d'‘El Diluvio'

Gil Toll ha recuperat les memòries inèdites dels directors del diari, Jaime Claramunt i el palamosí Frederic Pujulà. 

Tots dos van ser represaliats després de la guerra. 

Diari republicà federal fundat a Barcelona el 1858 que confisca el govern pro stalinista de Juan Negrín. 

Claramunt seria director el 1916 i Pujulà, cap de redacció des del 1932. 

Fou diari més venut a Barcelona després de La Vanguardia. 

 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 03/04/2016 

Palamós (Baix Empordà).- 

Frederic Pujulà, en un retrat pintat per Segundo Matilla avui al MNAC

“No era ‘El Diluvio' un diario obrerista, pero siempre defendió las legítimas reivindicaciones del proletariado. (...) Y esto era ya mucho en un medio social en el que absolutamente toda la prensa se hallaba al servicio de la burguesía.” Tal com el descriu en les seves memòries el qui en va ser director des de 1916 fins quasi al final de la Guerra Civil, Jaime Claramunt i Mesa, El Diluvio en efecte no ho va tenir gens fàcil per sortir al carrer en un context d'enormes transformacions polítiques i socials, i la prova més palmària del seu caràcter contestatari és que, a diferència dels seus col•legues més conservadors, la majoria dels periodistes que hi van treballar van ser represaliats amb duresa pel franquisme. El mateix Jaime Claramunt va exiliar-se a Cuba, el seu país natal, i el cap de redacció, el palamosí Frederic Pujulà i Vallès, va purgar la seva implicació en el diari amb una llarga pena de presó amb pena de mort inclosa, finalment commutada per 20 anys, des que en complí 2 i escaig. Pitjor sort va tenir l'empresari que havia sostingut el projecte, Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso, que no va resistir el captiveri i va morir a la presó Model, cosa que no va ser inconvenient perquè les autoritats dictaminessin que, considerant-lo “un dels principals inductors de la subversió a Espanya”, s'havien de confiscar tots els seus béns als hereus, inclosa la seu del diari i tota la maquinària.

Portada del 22-11-1904

La liquidació fulminant de la plantilla i fins de l'edifici que havia acollit un dels diaris més populars de la República, amb un tiratge de cap a 150.000 exemplars, explica l'oblit en què va caure durant la postguerra, en què poc interessava fer memòria d'un mitjà que s'havia definit per la seva posició contrària a la monarquia, a l'estat centralista i al colonialisme, i que era profundament republicà, federalista i anticlerical.

Redacció de El Diluvio

El periodista lleidatà Gil Toll en rescata per fi la història al llibre El Diluvio. memorias de un diario republicano y federalista de Barcelona (1858-1939), en què es recuperen els textos autobiogràfics fins ara inèdits en què tant Jaime Claramunt com Frederic Pujulà rememoren el seu pas per aquella redacció llegendària i temible, cau de bohemis i anarquistes, que la competència, en especial el rival El Progreso, despectivament qualificava d'“eco de les clavegueres”. Gil Toll, que ja havia dedicat un estudi al diari El Heraldo de Madrid i que ara estrena el segell Ediciones Carena amb aquesta altra capçalera marginada per la història, s'ha basat per a la seva investigació en la troballa, a l'Arxiu Nacional de Cuba, d'uns articles memorialístics que Claramunt, director del rotatiu entre 1916 i 1938, va redactar als anys quaranta i en què evocava la seva activitat professional a la Barcelona de principis del segle XX. 

El treball es complementa amb uns textos igualment inèdits de Pujulà que havien de formar part d'un volum de records en col·laboració amb el també periodista d'El Diluvio Francisco Aldaz i que va conservar la filla d'aquest darrer. Són uns escrits carregats d'ironia i sarcasme en què Pujulà fa memòria de col·laboradors del diari com ara Andreu Nin, Lluís Bagaria, Regina Opisso, Miguel Toledano, Luis Bonafoux o fins i tot Lluís Companys, a qui recorda com un “faldiller”, i dels conflictes de l'època, com ara la Setmana Tràgica, el pistolerisme, els Fets d'Octubre i, és clar, les contínues denúncies contra el diari. Per aquesta redacció singular, assot dels burgesos benpensants, refugi d'agitadors com Àngel Samblancat o Salvador Seguí (El Noi del Sucre) i enemic acèrrim del govern de Negrín, a qui no van perdonar mai la confiscació del diari, passa una altra crònica de la Barcelona dels primers trenta anys de segle, el revers negre del somni republicà.