Lluitem per guanyar*
Estem recuperant el sindicalisme de conflicte, d’oposició. No ho fem perquè tinguem ganes de bronca, perquè el nostre caràcter sigui d’anar a la grenya. Ho fem, simplement, perquè vivim en un estat d’explotació permanent.
El temps de la queixa ja ha passat. Ens hem cansat d’esperar. Ens hem convençut que el lament poc aporta. Que llepar-nos les ferides pot alleugerir el dolor, però no resol les causes que l’han provocat. Seguim pensant que les reformes laborals ens han pres drets. Que la reforma de les pensions ens aporta més misèria, a banda de fomentar els plans de pensions privats. Sabem que la reforma de la llei de mútues perjudica la nostra salut laboral i ens fa encara més vulnerables davant els empresaris. Patim l’atur, patim la precarietat, patim sous retallats i jornades allargades, sovint amb hores que no ens paguen. Ja ho coneixem tot això. Ho coneixem perquè ho vivim. I també perquè lluitant hi hem oposat tota la resistència que hem pogut.
Però estem canviant. Canviem perquè volem que la nostra no sigui una lluita merament testimonial. Si la fem, i la fem, és perquè volem aportar solucions a una diagnosi compartida per una gran part de la classe treballadora. De fet, no ens inventem res nou. Simplement estem recuperant la raó de ser del sindicalisme. La que el va veure néixer el s. XIX i convertir-se en el moviment social més gran i potent de la història; el que per la força dels fets es va convertir en l’espai de l’acció política de la nostra classe. La dels treballadors i treballadores. Ara que estem reconstruint el sindicalisme del desastre que ha suposat la socialdemocràcia i el règim del 78 ens comencem a sentir forts una altra vegada. Perquè no només es tracta de portar un nou món als nostres cors, que de ben segur el portem, sinó de construir-lo de les runes del vell. I ho estem fent.
Estem recuperant el sindicalisme de conflicte, d’oposició. No ho fem perquè tinguem ganes de bronca, perquè el nostre caràcter sigui d’anar a la grenya. Ho fem, simplement, perquè vivim en un estat d’explotació permanent, on els interessos que regeixen el poder són antagònics als nostres com a treballadors/es. I com que la realitat és aquesta, decidim actuar-hi en conseqüència. Molt sovint ho fem en situacions concretes, les que ens marquen el dia a dia a cada centre de treball i a cada barri. I utilitzem els diferents mitjans dels quals nosaltres mateixos ens dotem. Podem recórrer a vies legals/institucionals, com les denúncies a inspecció o al jutjat i l’acció dels comitès d’empresa. Però, sobretot, potenciem l’acció directa: aquelles accions on nosaltres definim els mitjans que fem servir en funció dels objectius que ens hem marcat basant-nos, principalment, en la previsió d’efectivitat. Buscant com a fi darrera l’autogestió col·lectiva de la vida social, comencem autogestionant la nostra lluita. Una lluita que, ben cert, reneix amb vagues i amb diferents tipus de protestes. Però que també revifa en innombrables assemblees de treballadors i iniciatives d’organitzar-se que aquí i allà decideixen ser protagonistes de la seva lluita. Deixar de ser una illa per passar a formar part d’un nosaltres.
El nostre sindicalisme es fonamenta en aquesta base horitzontal, autònoma i assembleària. Per això és tan difícil trobar-hi noms propis però, en canvi, a tothom ens vénen al cap referents col·lectius de la nostra lluita. A les foneries de l’Anoia, a les platges de Barcelona, a les químiques del Baix Penedès, a les neteges del Garraf, als transports públics de l’àrea metropolitana, a empreses informàtiques del Vallès i a les fàbriques de cotxes del Baix Llobregat, a hospitals del Camp de Tarragona, entre els i les precàries de restaurants a Berga o a Reus. I així podria anar continuant. Lluites que ens demostren que tenim força i que tenim la capacitat d’entrar en el conflicte de classe i guanyar batalles. Però com que també sabem que l’opressió i l’explotació no només existeix dins del treball reconegut amb un salari, som un sindicalisme que volem ser presents i enfortir el conjunt de les lluites socials. Bategant amb el conjunt de la nostra classe, acompanyem la PAH a alliberar cases a Sabadell o Capellades, enfrontem el feixisme a Coma-ruga i a la UAB, prenem el carrer amb les dones el 8 de març, lluitem contra la repressió a Barcelona, El Vendrell i Terrassa, contra el racisme a Salou, etc.
Sent com som, som part de les victòries. Hem participat en milers d’acomiadaments frenats, en millores de salaris i de condicions de treball, en el reconeixement de malalties i accidents laborals, en aconseguir dies de descans i la readmissió d’acomiadades, en obrir cases per acollir-hi gent sense casa, en reobrir plantes hospitalàries tancades i aturar la destrucció d’espais naturals col·lectius. És ben cert, amb molts més, però hi hem estat. Amb el convenciment de ser un sindicat per un poble que batega, viu i lluita.
Hem vist que si lluitem, guanyem.
* Article d’Ermengol Gassiot, secretari general de CGT Catalunya, publicat al Diari del Treball.
http://diaritreball.cat/lluitem-per-guanyar/
Mira també: Llistat de manifestacions convocades per CGT Catalunya amb motiu del 1r de Maig de 2016, en solitari o conjuntament amb altres col·lectius i organitzacions:[ww.cgtcatalunya.cat/spip.php?article11909#.VyHbn6HtyiS]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada