MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 20 de març de 1937 mor a Pozoblanco l'escriptor i anarquista d'acció Elías García Segarra

Foto policíaca de la seva detenció a Bilbao el setembre del 1920 1920

Gairebé tot en la seva vida és confús. No se sap on nasqué ni quan exactament i està considerat com un dels representants de la propaganda per l'acció anarquista en la seva vessant armada.

El 19 i el 20 d'abril de 1921 fou jutjat a Barcelona i condemnat a sis anys de presó i tancat a la presó de Figueres, on va intentar suïcidar-se en diverses ocasions i realitzà vagues de fam. 

L'1 d'abril de 1924 fou portat a Bilbao on fou jutjat amb Horacio Martínez per tinença d'explosius i agressió als agents de l'autoritat, però fou expulsat de la sala a causa de la seva actitud insubmisa. 

El 1928 formà part des de la presó del grup anarquista «Germinal». 

Al final de la dictadura de Primo de Rivera romangué tancat al manicomi del penal d'El Puerto de Santa Maria. Va estar 10 anys empresonat, fins l’arribada de la República.

 

Elías García Segarra: 

El 20 de març de 1937 mor a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia) l'escriptor i anarquista d'acció Elías García Segarra --també citat el segon llinatge com Segura, Sorreba o Sorribes--, que va fer servir diversos pseudònims (Charlot, Aristarco, Leopoldine, Ángel González Gutiérrez). Gairebé tot en la seva vida és confús. No se sap on nasqué (Catalunya, Aragó, Bilbao, Lleó) ni quan exactament (potser el 1893 ?) i està considerat com un dels representants característics de la propaganda per l'acció anarquista en la seva vessant armada i il·legalista, tot enquadrat en un marc romanticoliterari.

Va treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord fins que fou expulsat per amenaçar de mort un dels superiors, però seguí cobrant la mesada a punta de pistola. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona dedicat al periodisme i freqüentà el Centre Obrer de Serrallonga. Entre 1919 i 1920 col·laborà en el setmanari gadità Rebelión. Entre el 10 i el 19 de desembre de 1919 assistí al Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre de la Comèdia de Madrid.  

Formà part dels grups de defensa contra el terrorisme del general Miguel Arlegui Bayonés, cap superior de policia de Barcelona, que no cessà d'encalçar-lo. El desembre de 1919 hagué de matar per fugir, al seu domicili del carrer Sardenya de Barcelona, el guarda de seguretat Ricard Baró i el sereno Ramon Menau quan el volien detenir; en el tiroteig també va morir Ricardo Corregé, que li havia llogat una habitació.

En 1920 hagué de fugir a trets de Barcelona quan la policia intentava apressar-lo. Després d'una breu estada a l’hexàgon francès, s'instal·là a Bilbao (Vizcaya, País Basc, Euskal Herria). El 13 de setembre de 1920 va ser detingut amb Horacio Martínez a pocs metres del Palau de Zabalduru, propietat dels comtes d'Heredia-Spínola, lloc d'allotjament dels reis quan visiten Bilbao; en la topada resultà ferit i durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar bombes i pistoles. El 20 de setembre de 1920 engegà una vaga de fam per evitar el seu trasllat a Barcelona per ser jutjat. D'antuvi amb aquesta maniobra aconseguí evitar el trasllat, però el 15 de febrer de 1921 arribà pres amb tren a Barcelona. El 19 i el 20 d'abril de 1921 fou jutjat a Barcelona per la mort dels dos agents de l'ordre i del seu inquilí i condemnat a sis anys de presó per atemptat frustrat, 24 anys per cada finat i 15.000 pessetes d'indemnització per a cadascuna de les famílies de les víctimes --la fiscalia demanava la pena de mort i s'oposà a aquest condemna de cadena perpètua--.

Fou tancat a la presó de Figueres (Alt Empordà), on va intentar suïcidar-se en diverses ocasions i realitzà vagues de fam. L'1 d'abril de 1924 fou portat a Bilbao on fou jutjat amb Horacio Martínez per tinença d'explosius i agressió als agents de l'autoritat, però fou expulsat de la sala a causa de la seva actitud insubmissa. En 1928 formà part des de la presó del grup anarquista «Germinal», amb Vicente Ballester Tinoco, José Lucero, Clemente de Galé Campos, José Bonat Ortega i altres. Al final de la dictadura de Primo de Rivera romangué tancat al manicomi del penal d'El Puerto (Puerto de Santa Maria, Cadis, Andalusia).

En 1931, amb la proclamació de la República, després de 10 anys tancat, en els quals participà en nombrosos motins carceraris i es dedicà a l'escriptura, però que el van ressentí força físicament, fou alliberat. Just sortir de la presó, va fer un míting a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia). En 1932 fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT-AIT i director del seu periòdic, Solidaridad Obrera, i després del seu homònim a València. En 1933 s'establí a Lleó, al barri de San Esteban, on impartí classes de geografia i de ciències humanes per als fills de les classes acabalades, alhora que milità en la Federació Local de Lleó de la CNT-AIT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 18 de novembre de 1933 presidí un míting i al mes següent fou detingut amb altres companys arran de la vaga general de Lleó.

En 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, formant part de la ponència sobre «Concepte confederal del comunisme llibertari» en representació de la CNT-AIT de Lleó.  

Des del punt de vista literari destacà com a articulista, poeta, esteta i escriptor de novel·les populars. Articles seus es van publicar en CNT, Cultura y Acción, Ética, Iniciales, Rebelión, Redención, La Revista Blanca, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, etc.

Entre les seves novel·les, publicades principalment en col·leccions populars («La Novela Ideal», «La Novela Roja», etc.), podem destacar El nihilista (1923), El presidiario. Escenas de presidio (1923), La roja (1923), Caín y Abel (1927), Cantiga de montaña (1927), Laudo de amor (1927), Letras. Lira rebelde (1927), Fatalidad (1928), El primer amor (1928), Esclavitud (1929), Femio el Aeda (1930), Johás el Errante (1930), El díscolo (1933), etc.  

Elías García Segarra va morir el 20 de març de 1937 --algunes fonts citen 1939-- destrossat per un obús al front de Pozoblanco. Però també de la seva mort hi ha diverses versions, diferents llocs i anys: morí com a delegat de Centúria quan intentava rescatar-li a l'enemic un canó a Alcaracejos (Còrdova, Andalusia); al front d'Aragó, destrossat per la metralla en caure un obús al cotxe on viatjava; etc.