El el
20 de juliol del 1936, ell i Jaume Balius Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el
número de Solidaridad Obrera.
L’estiu
de 1936 va fer mítings a Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia i Olot.
Alexandre Gilabert Gilabert:
El
10 de març de 1908 neix a Barcelona el periodista i propagandista anarquista i
anarcosindicalista Alexandre Gilabert Gilabert --signà molts d'articles i
llibres com Alejandro G. Gilabert--. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), es guanyava la vida fent de blanquer.
En
els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera participà en reunions de
l'Ateneu Enciclopèdic Naturista de Barcelona i en 1929 va estar empresonat per
haver participat en un complot el setembre de l'any anterior. En el Ple
Regional de Sindicats Únics del 24 d'abril de 1932 celebrat a Sabadell (Vallès
Occidental), va ser nomenat, en substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT i com a tal organitzà la campanya en
defensa dels deportats a l'Àfrica. També tractà de suavitzar les relacions amb
el sector trentista en vistes a la reunificació confederal, oposant-se que
Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra els trentistes des de
Solidaridad Obrera. No obstant això, el 16 de novembre de 1933 presidí el gran
míting de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà al Palau de
Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren Francisco Ascaso, Domingo
Miguel González (Domingo Germinal), Dolores Iturbe, Sébastien Faure,
Buenaventura Durruti i Vicente Pérez Viche (Combina). En aquest any de 1933
realitzà altres mítings i conferències a Barcelona i Sant Adrià de Besós
(Barcelonès Nord) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús amb motiu de la vaga
del transport.
L'octubre
de 1934 va ser de bell nou empresonat i aquest any va ser redactor de
Solidaridad Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista
«Liberación» de Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i altres, la revista
Liberación; aquest grup d'afinitat es manifestà proper als postulats
anarcosindicalistes que, des de l'Argentina, defensava Gaston Leval i, de fet,
reintroduí el seu pensament en els cercles anarquistes catalans. En aquests
anys realitzà mítings en diverses poblacions catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi
de Llobregat, etc.), alguns amb Antoni Ortiz Ramírez.
Quan
el cop militar franquista de juliol de 1936, participà en les lluites als
carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume Balius
Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el número de Solidaridad Obrera. Fou
corresponsal de guerra de Solidaridad Obrera en l'expedició de reconquesta de
les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i l'agost de 1936 va fer un
míting a Eivissa. També l'agost de 1936 fou un dels fundadors del Grup Sindical
d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.
Fou membre, en representació de la CNT, del Consell Municipal de Barcelona. En
aquest any va fer mítings a Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia i Olot i en
1937 a Esparraguera.
Es
va veure implicat en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», que
enfrontà, d'una banda Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera des del
novembre de 1936, i els representants dels comitè nacional i regional de la CNT
i, d'altra, junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que
resultaren desplaçats. També fou secretari general de les Joventuts
Llibertàries i de la Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona.
Defensà
l'estructura de la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a
secretari de la Federació de Barcelona de la FAI, va fer una conferència en pro
d'aquesta nova estructura gairebé de partit polític. D'antuvi acostat a «Los
Amigos de Durruti», el març de 1937 assistí a la Conferència Nacional de Premsa
Confederal en representació de Tiempos Nuevos, on defensà les tesis
oficialistes. Representà el grup «Liberación» en el Ple Regional de Catalunya
de la FAI i aquest mateix any dirigí el periòdic satíric El Criticón.
Al
final de la guerra fou redactor de Catalunya i delegat polític del XI Cos de
l'Exèrcit de la República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
l’hexàgon francès, on va ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment
emigrà amb la seva família – la seva companya es deia Vida Urzainqui-- a la
República Dominicana, on treballà en una colònia agrícola. En 1941 emigrà a
l'Equador, on fins el 1942 participà activament en la creació i desenvolupament
d'una colònia llibertària (Colonia Española «Simón Bolivar») a la zona del riu
Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els anarcosindicalistes Antonio Bonilla
Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano Pérez i Josep Peirats Valls. En 1974,
durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota l'acusació d'«haver
atacat el Govern en diversos articles de premsa», a través de la seva columna
«Piedras al viento» del periòdic El Mercurio i Revista Manabí, on signava amb
els pseudònims Perseo i Critilo, respectivament. Retornà l'any següent i
s'instal·là de bell nou a Manta.
Trobem
articles seus en nombroses publicacions, com ara Ilustración Ibérica,
L'Indomptable, Liberación!, Le Libertaire, Luz y Fuerza, La Noche, La Protesta,
Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El Vidrio, etc.
És
autor d'El pecado de Ana María (sd), La CNT, la FAI y la revolución española
(1932), ¡Yo no he matado a nadie! (1935), Durruti, un anarquista íntegro
(1937), Escriptors de la revolució (1937, amb altres), Los escritores al
servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón J. Sender (1938), Un héroe del
pueblo. Durruti (1938).
Alexandre
Gilabert Gilabert va morir d'una crisi cardíaca l'11 de novembre de 1979 a
Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla, Blanca Gilabert Urzainqui,
publicà el llibre biogràfic de la seva família Un abrazo al pasado. Revolviendo
el baúl de los recuerdos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada