Feliciano Perpiñán Pla, un jove guerriller assassinat a Montjuïc

Feliciano Perpiñan Pla

El 9 de novembre de 1948 va morir a les masmorres de Montjuïc de Barcelona l’anarquista i resistent antifranquista Feliciano Perpiñán, conegut com a Fèlix. El fet que no figuri enlloc la causa de la seva mort alimenta la hipòtesi de les tortures. 

Perpiñán va entrar a Catalunya per Prats de Molló el 22 de juny de 1948 amb un grup d'acció que es dirigí a Barcelona amb la intenció de cometre atracaments. 

Es va dissenyar un pla per ensorrar les torres d’alta tensió elèctrica de Barcelona, l’assalt de la Jefatura General de Policia de Via Laietana i la Model. 

El 31 de juliol, els quatre membres del grup es van endur 120.000 pessetes del serrador de fusta Juan Jover. Hores després, Fèlix era detingut a Collserola. 

El comissari Pedro Polo, sotscap de la Brigada Político-social, va lligar el fil entre l'atracament i el moviment de solidaritat amb els preses polítiques. 

El comissari Pedro Polo va passar el Nadal de 1949 en un pis del Guinardó del qual s'havia apropiat en acabar la guerra, i que abans pertanyia a Federica Montseny. 

El 13 de desembre de 1950, Alberto Santolaria fou condmenat  a 25 de presó i Felipe Ruíz a dotze. Van ser els únics membres del grup d'acció jutjats. 

Entre la primavera del 1947 i la del 1948, la policia havia detingut quasi cent membres de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya, impulsada pel PSUC i el JSUC. 

Per elaborar aquest reportatge s'han consultat els dos sumaris dels consells de guerra d’en Feliciano Perpiñán, per desertor i per l’atracament a mà armada --que es guarden al Govern Militar de Barcelona-- i aclarir les nombroses errades que contenen.  

 

DIRECTA 15/03/2016  

 Jordi Bigas  

El dimarts 9 de novembre de 1948 va morir a les masmorres de Montjuïc, a Barcelona,  l’anarquista i resistent antifranquista Feliciano Perpiñán Pla, conegut com a Fèlix. Desertor de la mili, exiliat a París, en Josep Lluís Facerías (1920-1957) el va incorporar als grups d’acció. Havia nascut el 18 de novembre de 1926 al barri de Sants, de mare i pare jornalers procedents de Garaballa, a Castella. Si no hagués mort a punt de fer vint-i-dos anys, ara estaria a punt de fer-ne noranta. 

El dilluns 20 d’octubre del 1947, en Feliciano Perpiñán desertà de l’exèrcit franquista a Barcelona i marxà a França. A París milità a les Joventuts Llibertàries i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d’enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l’Interior i de l’Exili. 

Fou detingut el dissabte 31 de juliol del 1948 per la Guàrdia Civil a Sarrià de Munt, després d’un atracament. Passà de la presó Model de Barcelona al Penal Militar de Montjuïc el 27 de setembre del mateix any. Quaranta quatre dies després moria a Montjuïc i era traslladat a l’Hospital Militar Francisco Franco de Barcelona. El fet que no figuri enlloc la causa de la seva mort alimenta la denúncia que es va produir per les pallisses, maltractes i tortures patides a la masmorra.  

Un any i un estiu mogut 

El 1947, les accions armades contra la Dictadura revifen a Catalunya, malgrat les contínues detencions de combatents llibertaris. Europa ha entrat a la Guerra Freda i Franco s’ha convertit en una peça del control nord americà del sud d’Europa. 

L’agost del 1947, el dictador Iósiv Stalin es va reunir al Kremlin amb Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri, tot aconsellant per la seva pròpia veu l’abandonament de la guerrilla i la infiltració dins dels sindicats franquistes. 

En aquells moments, al nostre país ja no estava plenament operativa l’Agrupació Guerrillera de Catalunya (AGC). Entre la primavera del 1947 i la del 1948, la policia havia detingut quasi un centenar dels seus membres. L'AGC era una organització impulsada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), molt més vinculades al Partit Comunista d'Espanya (PCE). La seva capacitat operativa havia quedat truncada i es va decidir la seva dissolució. 

Iósiv Stalin, el mateix que havia proposat la creació d’un front guerriller sota control del PCE abans d’acabar la Guerra Civil, aconsellava nou anys després l’abandonament de la lluita armada. Havien passat quatre anys del fracassat intent d’ocupació de la Vall d’Aran, del 19 al 27 d’octubre del 1944. Ara es tractava d’anar preparant, en les circumstàncies de la Guerra freda, una vaga general pacífica per ensorrar la Dictadura. 

Per la seva banda, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR) intentava vertebrar-se com braç armat del moviment anarcosindicalista, però topava amb la dictadura franquista, un suport popular passiu i la manca de suport de l’estructura confederal debilitada. La il·lusió era que els cops guerrillers permetessin catalitzar una insurrecció a Barcelona. 

Fins i tot s’arriba a dissenyar un pla per ensorrar les torres d’alta tensió que alimenten la xarxa elèctrica de Barcelona, l’assalt de la Jefatura General de Policia de Via Laietana i la presó Model de Barcelona. Unes i altres, quedarien suspeses per la iniciativa popular de la vaga dels tramvies iniciada el març de 1951. 

El dijous 10 de juny del 1948 va tenir lloc un atracament, per segona vegada, de la sucursal del Banc de Bilbao de Crèdit del carrer Mallorca, amb un botí de 163.605 pessetes. Van participar Pere Adrover Font, el Iaio, Juan Cazorla Pedrero, en Tom Mix, Celedonio Garcia Casino, en Celes i Ramon González Sanmartí, El Nano. El 18 de desembre del 1947 havien visitat el mateix local, aconseguint 179.917 pessetes i una joia de 20.000 pessetes. A l’atracament havien participat quatre combatents: Josep Lluís Facerías, Francisco Ballester, Pere Adrover i en Celedonio Garcia. Aquests dos darrers repetirien l’atracament sis mesos després. 

Tres dies després, el diumenge 13 de juny del 1948, va tenir lloc un tiroteig a la ciutat de Barcelona, al carrer dels Tallers cantonada amb el de Valldonzella, on ara hi ha la plaça de Castella. L’enfrontament armat es va produir a instàncies d’una cita de seguretat a les 10 del matí a la Font de Canaletes, en un primer contacte amb un suposat fugitiu procedent de Madrid que buscava escapatòria i cobertura. En realitat, era un policia infiltrat que volia provocar una emboscada. El policia i el contacte que el rebia, Germinal Garcia, baixaven per la Rambla girant pel carrer dels Tallers, caminant 375 passos. Els passos eren observats pels dos costats. La sospita d’estar davant d’una trampa feia que els quatre membres del grup d’acció anessin passejant, mentre policies de paisà seguien els passos de les dues persones. 

Ramon González va morir a l’instant d’un tret de l'infiltrat a l’estómac. Celedonio Garcia, Raül Carballeira Lacunza i Joan Cazorla van poder fugir ferits, el segon lleument, al braç. En Tom Mix va quedar malferit per un tret al ventre. Es va refugiar a casa del Iaio, en Pere Adrover Font, un vidrier nascut a la ciutat de Palma que va morir afusellat cinc anys després, el 14 de març de 1952. El Iaio va dur en Tom Mix al doctor Josep Pujol Grua, que va tenir cura de les seves ferides a la clínica d’un altre doctor que va ser detingut posteriorment per auxiliar-los i que va ser finalment exculpat, des de l’exili. En Tom Mix marxaria a Amèrica i moriria el 25 de novembre del 2005 a Barquisimeto, Veneçuela. 

Tretze dies després del tiroteig, el dissabte 26 de juny del 1948, Raül Carballeira (1918-1948) moria acorralat per la policia a la seva barraca de Montjuïc. S’ha escrit que aquest anarquista, d’origen argentí, es va suïcidar d’un tret, però no hi ha proves.  

Sumaris plens d'errors 

Lligall del sumari del Consell de Guerra per deserció contra Feliciano Perpiñán, que es conserva al Govern Militar de Barcelona i que s'ha consultat per fer aquest reportatge de DIRECTA

La Directa ha pogut consultar els dos sumaris dels consells de guerra d’en Feliciano Perpiñán, per desertor i per l’atracament a mà armada --que es guarden al Govern Militar de Barcelona-- i aclarir les nombroses errades en noms, fets, dates i detalls de tot el que rodejava la vida d’aquest jove anarquista. 

El dimarts 22 de juny del 1948, un grup d’acció passava la frontera per Prats de Molló. Format pel forner Feliciano Perpiñán Pla (21), en Fèlix, el jornaler aragonès Albert Santolaria Frauca (30), en Castelló, Vicente Muñoz, El Maño i en Josep Lluís Facerías (28), que havia treballat de cambrer i que era conegut aleshores com a Miquel Motllor, nom que d’altres guerrillers també faran servir. Dos dies després, per Sant Joan, els membres del grup d’acció arribaven a Barcelona des de Figueres en tren i autobús. Anaven ben armats amb quatre pistoles i dues metralletes STEN, carregadors suplementaris i munició.

La primera nit, en Fèlix va dormir al ras, a Sarrià de Munt, guardant segurament les armes, però els dies següents va llogar una habitació a la quarta planta del carrer Sagués 14, al pis de Lucia Garcia Garcia, prop del Turó Park. En Castelló es va aposentar a la Fonda Simón al carrer de l’Esparteria 6 i els altres dos –segurament-- al Carmel, on vivia l’enamorada d’en Face, Maria Àngels Martínez Marín, una jove llibertària que seria processada mesos després, amb el seu germà Enric. 

El grup d’acció es va reunir al berenador de La Chata de Can Caralleu el divendres 30 de juliol per ultimar els preparatius d’un atracament. Es tractava d’assaltar un taller l’últim dia de treball abans de les vacances d’agost i així fer-se amb les nòmines que podrien incloure, no la paga doble cobrada el 18 de juliol, però sí la setmanada i tots els complements. Abans de les 10 del matí de l'endemà, a l’estació de taxis de l’Arc de Triomf, dues persones agafaven un taxi i demanaven que les portessin a la carretera de Sarrià. Van demanar aturar el taxi primer davant l’Escola Industrial per recollir a en Fèlix i a en Castelló i al carrer de Calvet, segurament per recollir les armes que en Fèlix guardava al pis del carrer Sagués. Van continuar fins al carrer de Manuel Girona 55-57, a Sarrià, a l’alçada de la finca de la senyora Miralles, la porta de Gaudí. Allí van abandonar el taxista, a qui van prometre que trobaria l’import del taxímetre sota el seient.  A les 11 eren a la porta del serrador de fusta Juan Jover i Companyia, S.A. al carrer Mare de Déu del Port 152. Van demanar al porter que els acompanyes a les oficines. L’esposa del porter va quedar en mans d’en Face i els altres dos es van fer amb 120.000 pessetes, en bitllets dels sobres i renunciant a obrir la caixa forta. A la sortida, el crit d’un empleat va obligar a tirar trets a terra ferint al jove empleat Abilio Alarcón Murillo, que va ser traslladat primer a un dispensari i després a l’Hospital Clínic de Barcelona, ferit amb un orifici d’entrada i sortida a la cama esquerra. 

Les forces d’ordre públic havien rebut l’avís del segrestament d’un taxi, vehicle habitual pel moviment dels grups d’acció en aquells temps. Els atracadors, dins del taxi, van arribar fins a les Cotxeres de Tramvies de Sarrià i aleshores van veure que els seguien. Van decidir fugir per la muntanya, per Sarrià de Munt, potser cap a Can Caralleu. A un lloc indeterminat de la muntanya van amagar les armes. Una parella d’agents de la Brigada d’Informació de la 331 Comandància de la Guàrdia Civil va detenir a en Fèlix però els altres tres es van escapolir corrent en diferents direccions. 

En el decurs dels interrogatoris, en Fèlix va cantar el nom de la pensió, la Fonda Simón, on es trobava en Castelló pensant segurament que ja no aniria a dormir a un lloc tan arriscat. El cas és que va ser detingut allí la mateixa nit. L'endemà, dues persones visitaven el pis del carrer de Segués per demanar a la propietària dues maletes d’en Feliciano Perpiñán on, presumptament, hi havia l’altra metralleta i una pistola. 

A la primera declaració, en Castelló fa confessar el lloc de la muntanya on hi havia dues de les quatre pistoles i una de les metralletes. La policia li va agafar 1.000 pessetes d'una cartera a la fonda del carrer de l’Esparteria. Un cop atrapats, els dos membres del grup d’acció van ser confinats a la presó Model de Barcelona, on van intentar contactar amb la família d’en Fèlix, que vivia al carrer Galileu 141, primer o segon, del barri de Sants. 

La trama oculta 

Lligall del sumari del procediment per l'atracament al serrador de fusta Juan Jover, SA, conservat al Govern Militar, comès el 31 de juliol de 1948

Les circumstàncies de l’atracament van fer pensar al policia Pedro Polo Borreguero (1897-1972), que hi havia un rerefons que no s’havia investigat. En Polo Borreguero era, des del 1946, el cap de la unitat de "Serveis Especials" de la policia i el sotscap de la Brigada Político-Social, amb rang de comissari. La seva trajectòria excedeix l’extensió i tema d’aquest article. Polo es volia lluir. Havia d’estirar d’un fil sabent que disposava de molts més recursos i, amb el mètode definit amb l’eufemisme "acosado a preguntas" --que repetia als seus informes--  aconseguia bons resultats. Així va acabar descobrint part de la xarxa de solidaritat clandestina amb les presoneres polítiques i les que participaven de la guerrilla. No s’ha d’oblidar que l’atracament era per aconseguir diners per fer possible la solidaritat amb les preses polítiques. La Directa ha tingut accés a aquest informe on en Pedro Polo es vantà de saber que, "darrere de tot... hi ha el poble i en Faceries", un dels objectius, que no serà abatut fins al 30 d’agost del 1957, deu anys després. La data de l’informe d’en Polo és reveladora: el 20 de desembre del 1948. Es tractava de tancar l’any, i poc li va impressionar que en Feliciano Perpiñán hagués mort el 9 de novembre i soterrat a Montjuïc. 

El fil va ser la detenció de Felipe Ruíz Martínez (32) que vivia a una barraca-magatzem del carrer Joan Güell 121, al barri de Les Corts de Sarrià. Allí, el policia va trobar amagades notes i una pistola COLT, un pistola automàtica del calibre 45 amb dos carregadors i un saquet amb munició. La pistola l’havia recollit d’un amagatall a la muntanya, als afores de Sarrià, gràcies a un dibuix que va treure de la presó la mare d’en Fèlix, Adela Pla. El company del grup d’acció d’en Fèlix, en Castelló, havia confessat a la policia, l’1 d’agost, el lloc on havia amagat l’arsenal de dues pistoles i una metralleta, també a Sarrià, al vessant barceloní de la Serra de Collserola. Necessàriament el COLT era amagat a la mateixa zona de la muntanya des del dia de l’atracament i la detenció de tots dos, el dissabte 31 de juliol. 

En Felipe Ruíz era originari de Santa Elena, a la Sierra Morena. Cotitzava per la CNT i els primers contactes a la clandestinitat van ser amb Àngel Soria que va marxar a França i després el contacte el va mantenir amb Juan Rodríguez. Aquestes relacions anarcosindicalistes el van portar a José Pérez Segura (37) un drapaire procedent de Cuevas de Almanzora (Almeria) que treballava a... la serradora atracada.  En Ruíz va aconseguir que en Fèlix es reunís amb en José Pérez per ultimar la informació per fer l’atracament. És a dir, el jove llibertari no s’havia sumat a l’atracament planejat per en Face, com fins aleshores es creia, sinó que l’havia preparat en Fèlix, segons les indagacions policials presentades als tribunals militars per en Polo Borreguero. 

Per un costat, en Ruíz tenia una pistola d’en Fèlix, que l’havia aconseguit gràcies a la seva mare, dies després de l’atracament. Per l’altre costat, havia connectat en Fèlix amb l’informador per preparar-lo. Al moment de la detenció, a més, li van trobar a Felipe Ruíz un rebut de 4.000 pessetes signat per Jacinto Perpiñán, paleta eventual, i pare d’en Fèlix. És a dir, havien fet arribar a la família del pres uns diners per a la seva defensa i sosteniment. I com ho havia aconseguit? Gràcies a Basilio Valero Rodilla (27 anys aleshores) un jove manco que també va ser detingut per segona vegada, doncs l’any 1939 havia format part del primer grup reconstructor de la xarxa clandestina d’anarquistes contra la Dictadura. I aquest fil portava... al carrer Llobregós 120 baixos, al barri del Carmel, on vivien Maria dels Àngels i Enric Martínez Marín, incorporats als grups d’acció d’en Josep Lluís Facerías a partir de la xarxa clandestina de les Joventuts Llibertàries a Barcelona. 

El 13 de desembre del 1950, el Consell de Guerra va acabar condemnant Alberto Santolaria a 25 anys de presó, a Felipe Ruíz li van encolomar 12 anys com a còmplice, quan en realitat havia estat únicament cooperador. Els altres membres del grup d’acció no van ser jutjats. En Feliciano Perpiñan era mort, "Vicente Muñoz, El Maño" encara no sabem qui era en realitat i en Face, s’havia fugat amb ell. En Face va ser abatut "en lucha con la policía", quasi deu anys després, l’any 1957. També van fugir, sense haver estat detinguts, la Maria dels Àngels i l’Enric Martínez Marín, en Quique i el drapaire José Pérez Segura. En Quique havia estat detingut el 8 d’agost del 1947 junt amb dos companys acusats de ser membre del Consell regional de les Joventuts Llibertàries. Va sortir de la presó el 25 de març del 1948. Un mes després, el 30 d’abril del 1948, participava en un atracament del Banc de Vizcaya del carrer Rocafort 139, amb en Face i dos més amb un botí de 100.000 pessetes. Va marxar a l’exili fins al 2 de juliol, que va tornar a entrar a Catalunya, juntament amb en Face i dos companys més. El 21 de desembre participava en l'atracament del Banc Hispano Colonial del carrer Gran de Gràcia 111. Totes aquestes activitats estan recollides als llibres d’Antonio Téllez Solà sobre en Josep Lluís Facerías i en Francesc Sabaté.  

Abatuts a la frontera 

El 26 d’agost del 1949, En Quique va caure abatut per les bales granejades d’una emboscada de la Guàrdia Civil a la frontera amb Catalunya Nord. En el tiroteig, la Guàrdia Civil, també va matar Celedonio Garcia Casino i ferir Antoni Franquesa que, gràcies a en Facerias i a un cinquè guerriller, va poder passar la frontera obrint-se pas amb granades de mà i trets de metralletes. El cas és que en Quique i en Celes van ser enterrats al cementiri de l’Espolla, Alt Empordà. Els dos eren del Carmel i en Quique tenia, com en Fèlix, vint-i-dos anys. 

En Santolaria va sortir de la presó en octubre del 1958, deu anys després de la seva detenció. Va residir a Saragossa, en llibertat provisional, i després va viure a Vilanova i la Geltrú, a la plaça Gumà i Ferran 1, on va aconseguir acollir-se a l’amnistia el 1988.   

Tancant l’informe el 20 de desembre, en Pedro Polo s’havia guanyat unes tranquil·les vacances de Nadal. En tenia una bona colla a la garjola, en el decurs de l’any s'havia desfet de varis guerrillers i els seus amics militars havien portat a en Fèlix a la tomba. I, on passaria les festes de Nadal en Pedro Polo? El policia vivia d’ocupa a Vila Carmen, al carrer Escornalbou 37, al Guinardó, des de finals de la Guerra Civil. “A raíz de la liberación de esta capital por las Gloriosas Tropas Nacionales y por orden Superior” s’havia instal·lat en una casa tancada, plena de papers. De qui era la llar? De Federica Montseny i família. Pedro Polo s’havia apropiat i aposentat de la casa de la dirigent anarquista portant a viure allí a la seva família. L’any 1946, va canviar de casa sotmès a un risc de ser liquidat després d’ordenar tota la paperassa. El Nadal de 1948 potser s’enyorava de l’ocupació extra nocturna i de cap de setmana. Potser es va preguntar resignadament on passar millor les festes de Nadal que a casa remenant papers d’un arxiu.