El
maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei
Diritti dell' Uomo de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona.
Dirigí una pensió, al carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys.
En
1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa,
Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient
d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada.
A
partir de juliol de 1936 va fer d'intermediari entre el Moviment Llibertari
espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la FAI-- i els
companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili,
al carrer Gran la Reial, esdevingué el centre d'organització i de pas dels
voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que
marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva el polític Carlo Rosselli, el
filòsof llibertari Camillo Berneri, el periodista Luigi Campolonghi, i altres.
El
novembre de 1936 la policia francesa el considerà com un dels principals
activistes del moviment llibertari del Pirineu Oriental. Fou membre del grup de
Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que tenia la seva seu al domicili
de Louis Montgon (Vérité), al carrer Émile Boix.
Portà
una lluita acarnissada contra el representant consular italià i espia
franquista, que residia a Portvendres, fins a la seva declaració com a persona
non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió.
El
març de 1937 fou detingut junt amb l'anarquista Melchor Escobar Moliner i
implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants
franquistes, i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per
«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà.
El
19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es
refugià a Marsella.El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a
l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes
setmanes al domicili de Louis Montgon, a l’Alt Vernet de Perpinyà. Continuà,
però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de
l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Catalunya.
Giuseppe Pasotti:
El 10 de
febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que
havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats
Pontificis: l'avi fou republicà i el seu pare i el seu germà Romolo
socialistes.
Giuseppe
Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou
condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com
a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja».
En
1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la
guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on
s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI)
i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa.
El
18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a
la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final
de la guerra. Durant la seva detenció, la seva companya, Maria Bernardi, va
morir de grip espanyola.
En
1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa
Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments socials inspirats en
la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la Tercera
Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà
radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls
de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió
milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate,
a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir
contacte amb els companys llibertaris d'arreu.
Però
els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren
de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà
clandestinament en 1929 a París (Illa de França). En 1930, després de treballar
uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb la seva
nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on reprengué
les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del
professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats
italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics
anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio
Anarchico, de Ginebra.
El
maig de 1932, a Perpinyà (Rosselló), centralitzà, com a president de la Liga
Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de
la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès.
Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos
companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida
Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat
un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig
de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de
1936 i fins al final de la Guerra Civil, va fer d'intermediari entre el Moviment
Llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a
la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Gran la Reial, esdevingué
el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti,
Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a
casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La
Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària
Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat
pels elements stalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el
periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de
1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment
llibertari del Pirineu Oriental. En aquests anys fou membre del grup de
Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs
comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i
que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del
carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular
italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes
franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per
les autoritats franceses i la seva expulsió.
Arran
d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella - Portbou, fou
detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar Moliner i implicat en el
robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en
un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de
presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que
la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis
Noguères i Léon-Jean Grégory.
El
19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es
refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a
l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes
setmanes al domicili de Louis Montgon, a l’Alt Vernet de Perpinyà. Continuà,
però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de
l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Catalunya.
A
la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí
arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup
anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi
Damiani, hereu anarquista d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant
els anys vint i també Tolosa de Llenguadoc.
El
5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou
detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat.
En
1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a
Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la
mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la
qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians.
En
acabar la Segona Guerra Mundial interimperialista, tornà a Itàlia i a partir de
1946 milità en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de
Villadossola. En el Segon Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el
20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta.
Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a
començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la
situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís
Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--,
retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada