Isaac Revah diu que a Portbou va tornar a néixer el 13 de febrer del 1944

Isaac Revah al MUME

Quan, als nou anys, aquest deportat al camp nazi de Berger Belsen va poder arribar viu a l’estació de Portbou.

Els nazis van matar la seva família materna a Auswitch (Polònia).

 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 07/02/2016 

Portbou/la Jonquera (Alt Empordà).-  

Museu commemoratiu al camp de Berger Belsen, on va estar Isaac

Després de sis mesos al camp de concentració nazi de Berger Belsen (Winsen, Baixa Saxònia, Alemanya) i de passar moltíssima gana i penúria, Isaac Revah (Salònica, Macedònia Central, Grècia, 1934) finalment va arribar a Portbou (Albera marítima, Alt Empordà). Els nazis van matar la seva família materna a Auswitch (Polònia), i per part de pare es van salvar perquè eren d’origen espanyol. Isaac Revah diu que a Portbou va tornar a néixer el 13 de febrer del 1944, quan va baixar d'un tren, de bon matí, provinent de Berger Belsen. Venia de malviure  en un camp de concentració nazi amb els seus pares i la seva germana de 4 anys. Ell en tenia 9. Assegura que deu la seva supervivència a la seva nacionalitat espanyola i a Sebastián de Romero Radigales, cònsol general a Atenes el 1943. El Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà) va acollir, el 29 de gener, un acte en record de les víctimes de l'holocaust. Els alumnes de primer de Batxillerat dels instituts del Grup de Treball Exili, Deportació i Holocaust van escoltar amb atenció la conferència d'Isaac Revah --un grup, presencialment, i uns altres segueixen la xerrada en streaming--. El seu relat no deixa ningú indiferent.

Ha tret a la llum uns documents que demostren la batalla diplomàtica de Romero Radigales per salvar-los la vida. Són documents diplomàtics que no es publiquen normalment. Necessitava els telegrames, que descriuen quines van ser les relacions entre Radigales i les seves autoritats, perquè volia proposar-lo per al Títol de Just de les Nacions. Havia de demostrar que ell va actuar en contra de les instruccions dels seus superiors, que va arriscar la seva carrera per salvar altres persones. Malgrat la insistència de Radigales per evitar la deportació dels jueus d’origen espanyol de Salònica, El franquisme els va girar l'esquena i van haver de pujar a un tren camí cap a Alemanya. I Radigales, el 1943, va buscar totes les solucions per provar de salvar-los de la deportació per part dels nazis alemanys. A Radigales, però, li deien que deixés de treballar sobre aquest tema perquè el Govern espanyol no podia rebre aquest grup. Li prohibien que fes contactes diplomàtics per trobar solucions contra la repatriació.

Els pares d’Isaac no li van explicar què passava ni a on anaven. Però ell tenia la sensació que es trobaven en una situació molt crítica per a la meva família paterna. La família de la seva mare prèviament havia estat deportada a Auswitch, i d'ells no va quedar ningú. Però la família del seu pare, que era d’origen espanyola, va sobreviure tota. Isaac escoltava els seus pares parlar entre ells, que la situació era greu, però mai li van dir que podien arribar a ser deportats. Per a Isaac va ser una sorpresa veure com arrestaven el seu pare i el conduïen a un gueto, al qual després els van portar a tota la família, també. I, d'aquí, a uns vagons. De Grècia al camp nazi de Berger Belsen van fer el trajecte en deu dies en uns vagons de ramats. Anaven entre 60 i 80 persones a cada vagó. Dormien al sòl, els van donar menjar insuficient, no tenien prou aigua i només podíem agafar aigua quan els soldats alemanys els autoritzaven a baixar en alguna estació. Les condicions d'higiene eren deplorables. Un barril obert per un costat, col·locat a prop de la porta corredissa del vagó, servia de vàter.

El trajecte el van fer en plena guerra i van estar enmig d'un bombardeig aliat sobre l'estació de ferrocarril de Nuremberg (Francònia, Mitjana Baviera, Alemanya), quan el tren en què anaven era allà. El pare d’Isaac es va estirar a sobre seu i la seva germana per protegir-los de les bombes, tal com va entendre després, però no els hi va dir res sobre com era de crític allò. Un cop a Berger Belsen, els seus pares tampoc no els van explicar que era un camp on hi havia gent que estava morint. Aquesta família es trobava a la part neutral del camp en unes condicions més favorables que altres grups de deportats que estaven al camp de Berger Belsen. Ells estaven sotmesos a treballs forçats, mal alimentats, malalts, hi havia molt de tifus, era terrible la situació d'aquestes persones que estaven en un altre lloc del camp. Veien grups d'homes passar al límit d'on estàvem ells. Portaven vestits de ratlles, uns vestits que a ells no ens van donar. Anaven a fer treballs forçats.

Isaac diu que no tenia por perquè no sentia que estigués en perill. Ara sent vergonya quan diu que en aquella etapa de la seva vida va rebre classes de matemàtiques que impartia una persona del seu grup, i que de vegades jugava amb nens polonesos de nacionalitat argentina que estaven deportats. Sentia que es trobava en una situació que no era normal, però com si aquella situació crítica no em concernís. No sap per què. Potser la consciència d'un infant encara no podia arribar a entendre aquest context tan cruel. La innocència infantil no concebia potser el que passava de veritat. Així mateix, Isaac tenia gana, molta gana, i al cap d'una o dues setmanes es va acostumar al sentiment de la gana, perquè es vai convèncer que era normal sentir gana en el lloc on es trobaven. Tenia gana tot el dia i només menjava quan podia. Quan no podia, doncs, no menjava. Ara considera que aquest sentiment, durant sis mesos, va ser una feblesa. Els donaven cafè, caldo de llegums, pa i, molt de tant en tant, margarina. Un cop a la setmana als nens del grup els donaven un got de llet amb sucre i pastes a dins. Als nens d'altres grups de deportats, no els en donaven. Ells ho teníem pel fet de ser de nacionalitat espanyola.

Isaac, en la seva conferència al MUME, va dir que fets com aquests convertien el seu grup en privilegiat dins del camp nazi de concentració. Van patir molt, perquè tenien gana, tenien fred, al seu entorn hi havia persones malaltes de tifus, però no era el patiment extrem que va tocar viure a persones del mateix camp nazi que van ser portades a l'extermini.

Quan Radigales aconsegueix l'alliberament del grup, el seu primer destí és l’estació de Portbou. Al principi, Isaac va pensar: "On ens porten ara?". Però, quan va baixar del tren i les Germanes Dominiques de la Caritat els van donar menjar, va creure que aquell devia ser un bon lloc, perquè podíem menjar. Encara recorda que va menjar un plàtan. El gust del plàtan li va resultar extraordinari. I és per això que encara ara li agraden tant els plàtans, perquè aquell gust li va quedar retingut al cap. Cada vegada que menja un plàtan, ho fa amb un plaer renovat. Pensa que d'explicar allò que els va tocar viure es una manera que no s'oblidi. El que més li agrada és poder-ho explicar als joves. Diu que la joventut ha de saber que es van produir uns fets inadmissibles, que hi va haver massacres. Que han d'aprendre a considerar que els altres són iguals a ells i que ningú no és superior a ningú. Pensa que aquest aprenentatge és important en la formació dels joves, tot i que també veu que hi ha pocs països on es presta atenció a esdeveniments extrems com l'extermini dels nazis. Als joves els hi diu que creixin amb la idea que no es pot fer mal a ningú. Quan parla als joves es troba bé, perquè té la impressió de ser més útil que quan parla als adults.