El
25 de març de 1971 va ser detingut per la policia francesa quan intentava
passar la frontera en direcció a Barcelona amb l'edició impresa a Tolosa de
Llenguadoc del full «Boicot elecciones sindicales»).
Oriol fou condemnat a nou
mesos i empresonat a Perpinyà, presó d’on pogué fugir l'agost de 1971, però
serà capturat a prop de la frontera i ja no sortirà de la garjola fins al juny
1972.
Durant
la fuga de Segòvia, el 6 d'abril de 1976 fou mort d'un tret a l'esquena per la
Guàrdia Civil al bosc de Lapirutxi
Oriol Solé Sugranyes:
 |
| AL CEMENTIRI DE BOR PER COL·LOCAR UNA PLACA A LA TOMBA D'ORIOL SOLÉ SUGRANYES EL JUNY DEL 2015 |
El 4 de gener
de 1948 neix a Barcelona l'activista revolucionari de formació marxista i
projecció comunista llibertària que va formar part del grup autònom de combat MIL,
de tendència consellista, Oriol Solé Sugranyes, Víctor.
De
professió tipògraf, havia militat en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la
Universitat de Barcelona (SDEUB). Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar
l'Assemblea constitutiva de l'SDEUB al saló d'actes del convent dels Caputxins
de Sarrià, la policia, després d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part
dels 500 assistents, entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies
després, però l'acció policíaca va passar a la història de l'antifranquisme amb el nom de «la Caputxinada».
En
el 1967 s'havia afiliat a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) i les va
abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya (Internacional) --PCE (i)--.
En setembre de 1968 va ser detingut quan treballava a Girona i condemnat a dos
anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), sota l'acusació de propaganda
il·legal i associació il·lícita, purgant la pena a Jaén.
Quan
va sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué
hacer? i posteriorment va col·laborar en la revista Nuestra Clase, portaveu de
les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar ideològicament cap a
posicions lligades a l'autonomia obrera i a l'anarquisme i va entrar en
contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de començaments dels anys
setanta. En aquesta època es relaciona amb els obrers José Antonio Díaz i
Manolo Murcia, que procedia de la JOC; ambdós havien protagonitzat l'escissió
en Comissions Obreres i van ser els impulsors de les Plataformes, per
convertir-se més tard en el nucli obrer d'enllaç amb el MIL.
El
setembre de 1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), arran de la
seva participació en un acte de protesta contra el «Procés de Burgos», acte que
es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va militar en els
cercles llibertaris espanyols i portuguesos de l'emigració, i va col·laborar en
la constitució del MIL, després d'entrar en contacte amb els joves llibertaris de
«Vive la Commune» Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan, aquest últim cofundador
del grup Action Directe.
El
25 de març de 1971 va ser detingut per la policia francesa quan intentava passar
la frontera en direcció a Barcelona juntament amb Rouillan i Vicente Sánchez
amb un cotxe robat; portaven una pistola automàtica i propaganda del MIL
(l'edició impresa a Tolosa del full fet a multicopista i repartit a Barcelona «Boicot elecciones sindicales»). Oriol fou
condemnat a nou mesos i empresonat a Perpinyà (Rosselló), presó d’on pogué
fugir l'agost de 1971, però serà capturat a prop de la frontera i ja no sortirà
de la garjola fins al juny 1972.
El
setembre de 1973 va tornar a ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet
després d'atracar una sucursal de «La Caixa» a Bellver (Baixa Cerdanya).
El
24 de juliol de 1974 va ser condemnat per un consell de guerra franquista celebrat
a Barcelona a 48 anys de presó. Tancat a la presó de Segòvia, ja no en sortiria
fins al 5 d'abril de 1976, quan va participar en l'evasió de la citada presó
amb un grup de 29 presos polítics, 24 d'Euskadi Ta Askatasuna (político-militar)
i altres del MIL, FAC i PCE (i), després de cavar un túnel a través del
col·lector d'aigües fecals. L'endemà de la fugida, a les 11 del matí del 6
d'abril de 1976, fou mort d'un tret a l'esquena per la Guàrdia Civil al bosc de
Lapirutxi (Burguete, Navarra, Euskal Herria), quan intentava arribar a la
frontera pirinenca. Va ser l'únic mort de l'evasió.
L'octubre
de 2003 es va restaurar l'estela funerària que recorda aquell fatídic episodi,
perquè una que hi havia abans havia quedat destrossada pel pas del temps; s'hi
pot llegir: «Utopia - Llibertat - Il·lusió - Anarquia - Ideals. Oriol Solé
Sugranyes (4.1.1948 - 6.4.1976)». El 9 d'abril de 2005 va ser col·locada una
placa d'homenatge a Capellades (Anoia), poble d'on era veí Oriol Solé. El
proper 6 d’abril farà 40 anys del seu assassinat a tocar la frontera.
Per
comprendre l’anàlisi de la societat capitalista i l’estratègia revolucionària
del MIL hi ha el llibre REVOLUCIÓN HASTA EL FIN (Reapropiación ediciones,
desembre 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada