Sabotejà
el ferrocarril Perpinyà/Besièrs i va fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron
(Occitània), on va treballar en un hospital.
Durant
anys va treballar a París com a periodista d’AFP fins que es jubilà el març de
1986, instal·lant-se aleshores a Cere.t
Va
morir el 26 de març de 2005 a Perpinyà.
Antoni Téllez Solà:
El 18 de
gener de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès) el militant anarquista i
historiador Antoni Téllez Solà. Era fill d'un ferroviari destinat a Solo del
Rey (Astúries) que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934.
El
juliol de 1936 residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts Llibertàries
(JJLL); va viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i
Barcelona, fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada «quinta
del biberó», quan s'enfonsava la República.
Va
marxar a l’exili el febrer de 1939 i va passar un any al camp de concentració
de Setfonts (Tarn i Garona, Occitània). El febrer de 1940, gairebé començada la
conflagració mundial, va treballar en la construcció d'una fàbrica de pólvora a
Lanamesa (Alts Pirineus, Miègjorn Pirenèus, Occitània), i quan l’Estat francès
caigué es va posar a treballar al camp el setembre.
Detingut
als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers de la Marenda (Rosselló),
cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors estrangers i
enviat a Mende (Losere, Lleguadoc, Occitànaia).
Va
ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu tarannà rebel i va ser
denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde (Eurau, Llenguadoc,
Miègjorn Pirenèus, Occitània) per
construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril Perpinyà-Besiers i va
fugir a Saint Afrique, a l'Avairon (Occitània), on va treballar en un hospital.
Quan el volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament
militar de La Cavalariá (Avairon), d'on també ha de fugir per haver participat
en la fuga de presoners russos.
Finalment
es va incorporar en un grup de guerrillers espanyols a La Sala-Decazeville (Miègjorn
Pirenèus, Occitània), amb els qui va combatre en la IX Brigada de Forces
Franceses de l'Interior (FFI).
Va
estar implicat, sota el nom de Tarra, en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de
la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota direcció del Partit Comunista d’Espanya
(PCE), i l'octubre de 1944 es va internar a l'Espanya franquista --episodi de
la Vall d'Aran, fracassat després de la batalla de Salardú--.
Retornat
a l’Estat francès, es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), i es va
encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial interimperialista
--que en gran part va ser emprat per la guerrilla anarquista durant molts
anys--, va realitzar missions d'enllaç entre els companys d’Occitània i del
Principat de Catalunya (Exili/Interior) i va formar part del segon comitè
peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins a la
seva dimissió l'abril de 1946 pel seu retorn a l’Interior, amb la intenció de
prendre contacte amb la guerrilla llibertària. Durant tres mesos va recórrer
part de la Península i a la seva tornada a Tolosa de Llenguadoc, per
divergències orgàniques, no va aconseguir suficient suport per als combatents
anarquistes de l’Interior.
Durant
els anys de la seva estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la
flor i nata de la guerrilla llibertària: Sabaté, Lluís Facerias, Carballeira,
Amador Franco, Zubizarreta, etc.
A
finals de 1946 va marxar definitivament a París (Illa de França) i va
col·laborar activament en tasques de premsa i organització (Atalaya, CNT, Ruta,
Solidaridad Obrera, Suplemento Literario, sobretot com a dibuixant).
Cansat
dels conflictes orgànics, va abandonar la militància en la CNT i les FIJL, no l’activitat
llibertària, engegant una valuosa tasca
com a historiador dels guerrillers llibertaris a la Península. Amb la carta de
refugiat i apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la seva primitiva
nacionalitat espanyola i viatjà per primer cop a l’Estat espanyol de manera
legal. En aquells últims anys va treballar a París com a periodista de
l'Agència France Presse (AFP) fins que es jubilà el març de 1986,
instal·lant-se aleshores a Ceret (Vallespir).
Posteriorment
repartirà el seu temps entre la Catalunya Nord i el Principat de Catalunya.
Téllez,
al llarg de la seva vida, col·laborà en Anthropos, Atalaya (en el grup editor
1957-1958), Bicicleta, CNT, Cultura Libertaria, Historia Libertaria, Polémica
(en el consell de redacció), Ruta (un dels seus eixos a Tolosa de Llenguadoc),
Solidaridad Obrera de París, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, etc.,
i escrigué importants obres, algunes traduïdes a l'alemany, a l'anglès i a
l'italià, sobre Remiro, la guerrilla gallega i sobretot sobre Lluís Facerias,
Sabaté i Ponzán.
És
autor de La guerrilla urbana en España: Sabaté (París, 1972), La guerrilla
urbana. Facerias (París, 1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo
(Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo
(Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo contra el general
Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich (Barcelona/Bilbao, 1994),
La red de evasión del grupo Ponzán (Barcelona, 1996), A guerrilla
antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche» (Vigo, 2000), Agustin Remiro: de
la guerrilla confederal a los servicios secretos britanicos (edició pòstuma,
Saragossa, 2006) i els inèdits Album de
dessins en couleurs (1948), 30 años de Ruta en el exilio (història i documents
de l'FIJL de 1945 a 1974), Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y sangre
(abril 1949-julio 1952), Diccionario biográfico de la clandestinidad en España:
1936-1975 (en col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya, Notas para un eventual
esbozo biográfico de José García Tella.
Antoni
Téllez Solà va morir el 26 de març de 2005 a Perpinyà (Rosselló).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada