Esport en roig i negre

Certes agrupacions promouen l'esport sense llast capitalista

Col·lectius com la Creu Negra Duatlètica o la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris promouen l’esport popular, entès com una pràctica sana i lliure del llast capitalista i competitiu. Una visió que té una llarga tradició a casa nostra. 

Aquests grups aposten per l’esport com una forma d’esbarjo saludable i potencien la solidaritat i les lluites socials entroncant amb les tradicions obreres llibertàrie.s 

Hi va haver molts clubs excursionistes llibertaris que aprofitaven les excursions per tota mena de finalitats: per reunir-se i debatre i fins i tot per preparar accions.

DIRECTA 15/01/2016 

Roger Costa Puyal

Imagineu que esteu presenciant una cursa atlètica i, entre els dorsals i les tanques, patrocinats uns i altres per diverses empreses multinacionals, veieu un corredor amb una samarreta que, en comptes de dur el logo de Qatar Foundation o de Nike, llueix el lema "Llibertat Anarquistes Presos"? Doncs no cal que us ho imagineu més perquè això passa. I no és pas una acció de denúncia, és la samarreta de la Creu Negra Duatlètica, una agrupació esportiva llibertària. L’impacte d’aquesta imatge va ser, precisament, un dels motius fundacionals d’aquest projecte que, segons el seu bloc, “busca denunciar, donar visibilitat i publicitat al greuge dels presos anarquistes per mitjà de l’esport”.

Lluny dels Messi, Gasol, Màrquez i companyia, aquests darrers anys, a Catalunya, han aparegut diverses iniciatives esportives que uneixen la pràctica de l’esport i la difusió dels ideals llibertaris. Col·lectius com la Creu Negra Duatlètica (CND, integrada dins la Creu Negra Anarquista) o la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (UGEL) promouen l’esport popular i tenen una idea força clara del que ha de ser una pràctica esportiva sana i lliure del llast capitalista.

La UGEL és, segons el seu bloc, una “associació de diferents grups de Catalunya que pretén poder fer de l’excursionisme una escola que, a través del contacte amb la natura, ajudi la persona a forjar el seu caràcter dins els marcs de la solidaritat i el suport mutu”. Altres grups similars són l’Agrupació Excursionista Serra Litoral, que té la seu al local de la CNT de Premià, o el grup Atletes Vegetarians Sense Límits. Aquestes últimes assenyalen, a la seva web, que volen “agrupar esportistes, vegetarianes i que no es vulguin quedar només amb aquests dos conceptes, sinó que vulguin defensar els drets dels sense veu, animals i humans”.

Lluny de l'esperit competitiu

Aquests grups diferencien l’esport espectacle de l’esport pràctica. El primer és un esport d’elit amb un negoci al darrere, que acaba esdevenint la seva raó de ser. Aquest esport juga un paper clau en la tasca de frenar el moviment obrer, ja que actua com a alliberador de tensions ocupant el temps lliure de les classes populars i produeix divisions i enfrontaments irreals. El segon és una activitat física saludable i una expressió lúdica amb unes normes pactades de mutu acord. Es tracta de superar adversitats i no d’esclafar la veïna. D’aquesta manera, la persona contrincant es converteix en una col·laboradora en la cerca d’un objectiu comú d’esbarjo i creixement físic i mental.

Com llegim a l’article “L’esport ens pertany”, publicat a Solidaritat Obrera el maig de 2013, “aquesta concepció de l’esport és la més bàsica, la dels seus orígens: una activitat col·lectiva on cada individu s’exercita en un entorn de companyonia, sempre entre iguals, on no existeixen jerarquies”. De fet, aquesta tradició d’esport popular mai no s’ha deixat de practicar; en són un exemple les marxes cicloturistes i les curses atlètiques populars, on cadascú fa el seu millor temps i tothom rep la mateixa recompensa. Un altre exemple és el muntanyisme, on –tot i la “massificació, el vuitmilisme i la creació recent de disciplines competitives– l’ideal de respecte a la naturalesa continua present”.

Aquests grups aposten per l’esport com una forma d’esbarjo saludable i popular i, alhora, potencien la solidaritat i les lluites socials entroncant amb les tradicions obreres llibertàries. Però, sobretot, davant l’esport espectacle dels milions, les corrupteles, el dòping i les xifres amb tants zeros –que resulten ofensives en els temps de crisi que estem vivint–, aquests projectes mostren que hi ha una altra manera de fer esport.

Avui dia, la proposta de viure l’esport d’aquesta manera sorprèn, però no és pas nova. A principis del segle XX, quan el moviment obrer tenia força i creixia, ja es van teixir molts ponts entre les pràctiques esportives i els ideals anarquistes. Històricament, el moviment anarquista ha fet ús de l’esport amb finalitats polítiques, ja sigui per estrènyer llaços i promoure la solidaritat internacionalista, per encobrir activitats subversives, per afavorir el creixement personal i col·lectiu, per denunciar polítiques i difondre lluites o per promoure el paper de la dona.

Olimpíades Populars

Les Olimpiades Populars del 1936 van quedar estroncades pel cop d'estat franquista a Barcelona

Entre 1921 i 1937, el moviment obrer va organitzar cinc Olimpíades Populars, amb una estructura semblant a les oficials, però amb un perfil ideològic diferent. No es buscava la competició, sinó l’esperit de superació; no es volia un esport professional i comercialitzat, sinó un esport accessible per a tothom. A més, també s’hi feien demostracions folklòriques, exposicions d’art, conferències i debats. El mateix baró de Coubertin va reconèixer, en una ocasió, que aquest esport s’aproximava més al seu ideal esportiu.

Les Olimpíades Populars de 1936 havien de començar el 19 de juliol a Barcelona, ciutat escollida per la força que hi havia pres l’esport popular durant els anys trenta. S’hi van inscriure 23 delegacions internacionals i l’objectiu, a part de l’esportiu, era denunciar els Jocs Olímpics que se celebraven al Berlín nazi. Per desgràcia, l’alçament feixista les va avortar el mateix dia de la inauguració oficial i ja no es van poder fer. L’any següent, Anvers va substituir Barcelona i va organitzar les Olimpíades Populars, que van comptar amb la participació de 27.000 esportistes de disset països, entre ells, un equip espanyol i un català. Finalment, les Olimpíades Populars van decaure quan la Unió Soviètica va ingressar al Comitè Olímpic Internacional per traslladar la guerra freda a l’esport.

El Júpiter

El grup d’acció de Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, Los Solidarios, va utilitzar freqüentment les instal·lacions del Júpiter i, durant els anys trenta, hi van tenir un arsenal clandestí

El Club Esportiu Júpiter es va fundar l’any 1909 al Poblenou i va esdevenir un dels primers equips de futbol de Catalunya. La seva millor temporada va ser la de 1924-25, quan es va proclamar campió de Catalunya i de l’Estat. També va tenir altres seccions, com la d’atletisme, la d’hoquei o l’excursionista, que va ser molt activa. Arran de la importància obrera del Poblenou i l’omnipresència de la CNT, ràpidament va esdevenir un punt de reunió de la militància anarcosindicalista i els desplaçaments es van aprofitar per fer contactes o comprar armes.

El grup d’acció de Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, Los Solidarios, va utilitzar freqüentment les instal·lacions del club i, durant els anys trenta, hi van tenir un arsenal clandestí. El juliol de 1936, van robar dos camions, hi van instal·lar metralladores i els van aparcar al camp de futbol, que van fer servir de quarter general per aturar l’alçament feixista. La militància sindical armada del barri es va anar reunint als voltants del camp, des d’on va partir per esclafar les tropes rebels. Durant la guerra, el Júpiter va col·laborar amb el Socors Roig Internacional i, després, amb el triomf de Franco, el règim el va obligar a modificar l’escut perquè tenia connotacions catalanistes i el va intentar convertir en una filial del RCD Espanyol.

El naturisme llibertari 

Des de principis del segle XX i, sobretot, durant els anys trenta, el naturisme llibertari va esdevenir un corrent molt potent. El vegetarianisme, el neomalthusianisme, el nudisme, l’interès per la natura, les pràctiques de contracepció i l’amor lliure van ser alguns dels vessants d’aquesta onada que va recórrer l’anarquisme.

Un altre puntal d’aquest moviment va ser la pràctica d’esports de muntanya. Hi va haver molts clubs excursionistes llibertaris que aprofitaven les excursions per tota mena de finalitats: per apropar-se a la natura, per aprendre, per créixer interiorment, per poder fer pràctiques prohibides a la ciutat –com el nudisme–, per fer activitats saludables, per reunir-se i debatre i fins i tot per entrenar-se en la lluita armada o preparar accions de guerrilla.

Autogestió veïnal

Durant els anys setanta, l’esport popular i l’excursionisme van viure un nou boom, després dels 40 anys de foscor franquista. En aquesta època de reconstrucció social, la lluita per l’accés a l’esport es va barrejar amb la resta de lluites per l’accés a diferents qüestions que restaven vetades a les classes populars. No van ser lluites estrictament anarquistes, però sí autogestionades i imbuïdes de les idees d’autonomia i acció directa pròpies de l’anarquisme.

Un exemple van ser les Olimpíades Populars que va organitzar el moviment veïnal de Nou Barris l’any 1973. Durant els quatre diumenges del novembre d’aquell any, el Centre Social de Roquetes va organitzar aquestes jornades al bell mig de la Via Favència, aleshores encara en construcció. Hi van participar 300 joves, que van fer diverses proves d’atletisme sobre un descampat de terra i escombraries. L’objectiu era denunciar la manca d’equipaments esportius a Nou Barris, ja que el districte només comptava amb dues instal·lacions esportives, privades i privatives: el Club Natació Sant Andreu i l’escola esportiva Brafa, aquesta última, propietat de l’Opus Dei i exclusivament masculina.

Precisament al mateix lloc, trobem un exemple més recent de lluita veïnal i autogestionada per l’esport, les pistes de skate de la Via Favència. Fa dos anys, les usuàries d’aquestes pistes van haver d’autogestionar la reparació de l’espai davant la deixadesa municipal.