D´anarquista
i home d´acció a empresari d´èxit i maçó. Una biografia.
El
maig de 1939, la Prefectura de policia de París va pujar a Tomàs
Orts al tren que sortia de París amb destinació a Perpinyà,
estenent-li un passi de 24 hores.
AGUSTÍN
GUILLAMÓN
Tomàs
Orts Martin va néixer a Barcelona el 5 de desembre de 1908. Era
catalanoparlant. Va treballar durant deu anys a la fàbrica de
paraigües Jesús García, del carrer Villarroel 7, i després amb
Bartolomé Espanyol del carrer Salvador, número 7. Estava sindicat a
la CNT des del 1 de febrer de 1930. Va exercir diversos càrrecs en
la Federació Local de sindicats.
Durant
les lluites de carrer de la insurrecció del 19 i 20 juliol 1936 va
combatre al Paral·lel, Universitat, Drassanes i altres llocs, al
costat de Manuel Hernández (president del sindicat de la fusta),
Eugenio Vallejo (treballador metal·lúrgic que va protagonitzar la
transformació de la indústria catalana en indústria de guerra ) i
Liberato Minué (cunyat de Manel Escorza, secretari dels Serveis
d'Investigació i Informació de la CNT - FAI).
El
Comitè revolucionari de Poble Sec li va encomanar el servei
d'higiene i sanitat de la barriada, en el què va estar fins a
l'agost, quan el sindicat de la Fusta li va enviar com a delegat
d'aquest sindicat al Comitè Regional de la CNT (a la secció de
comarques).
Formava
part del Comitè de Defensa del Centre, al costat de Gallifa, Aranda,
Ungria, Martínez, Ruiz, Trapote i altres. Havia participat en
l'ocupació del Palau de Justícia pels cenetistes l'11 d'agost de
1936, que a les ordres de Samblancat va constituir el Comitè
Revolucionari de Justícia de la CNT-FAI, amb el suport dels advocats
cenetistes Vilarrodona, Medina, Merino i Fernández Ros, i els
membres del Comitè Pro-presos Batlle i Devesa. També va intervenir
en la recerca i expurgació dels sumaris de causes polítiques i
socials que afectaven militants anarcosindicalistes.
Carregava
els camions amb els papers i lligalls que li indicaven Barriobero,
Batlle, Devesa i Fernández Ros, per conduir-los fins a la paperera
Godó, on es convertien en pasta de paper. Les fogueres enceses
davant i dins del Palau de Justícia eren més testimonials i
propagandístiques que efectives.
Des
de mitjans d'agost fins a finals de setembre de 1936, el Comitè de
defensa del Barri del Centre va formar la Patrulla de control
cenetista que va garantir l'existència, autoritat i operativitat de
l'Oficina Jurídica, que no era altra cosa que el Comitè
Revolucionari de Justícia, reconegut oficialment per decret del 17
d'agost, publicat al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya
del 20 d'agost de 1936. Barriobero va substituir molt aviat a
Samblancat al capdavant de l'Oficina Jurídica.
En
el pròleg del Decret l'Oficina Jurídica justificava la seva creació
com a conseqüència de la victòria insurreccional del 19 de juliol,
i per a "reparar les injustícies comeses i emparades per la
Monarquia i les Dictadures que ha patit el nostre país. Per això,
és necessari procedir a una revisió de totes les causes socials [
... ] i és convenient, a més, que les autoritats judicials
facilitin aquesta obra de reparació".
Després
del 19 de juliol la justícia burgesa estava paralitzada, enfront de
les accions espontànies i expeditives de la justícia popular, que
va alliberar als presos de la Model (exceptuant a gent com Ramon
Sales, dirigent dels pistolers del Sindicat Lliure), que va ordenar
la devolució dels objectes empenyorats (sobretot matalassos, estris
de la llar i eines de treball), que va empresonar als nombrosos
còmplices del cop feixista, que va confiscar nombroses armes, que va
detenir saquejadors i va evitar pillatges oportunistes, que va
assaltar les oficines de la companyia de tramvies, odiada per les
seves pràctiques feixistes durant la vaga del transport urbà i
perquè mai havia perdut cap demanda per accidents, revisant totes
les demandes d'obrers accidentats, encara que ja estiguessin
arxivades.
Es
tractava d'institucionalitzar la justícia popular, evitant la seva
col·lisió amb l'acusat caràcter classista de la justícia
tradicional, accelerant més el temps de resolució. L'Oficina
Jurídica va tractar especialment els casos d'usura, contractes de
lloguer i demandes per accident contra la companyia de tramvies.
L'Oficina
es va pronunciar sempre a favor dels treballadors demandants,
imposant fortes multes als usurers i casolans declarats culpables.
Aquestes multes es van transformar en donatius a diversos organismes
cenetistes. Va practicar una justícia ràpida, eficaç i directa, en
sessions obertes al públic, aplicant el principi, assenyalat en el
pròleg del decret, de rectificar la norma jurídica que no
respongués al sentiment jurídic popular.
La
burgesia catalana es va sentir amenaçada, perquè la revisió de les
causes socials, de vegades, revelava les connexions de la patronal
amb el Sindicat Lliure, o complicitats amb el fallit cop d'Estat
feixista.
Des
d'octubre de 1936 fins a maig de 1937, Tomàs Orts Martin va ser
membre de la Secció d'Investigació de les Patrulles de Control de
la Junta de Seguretat de la Generalitat de Catalunya, segons consta
en la llista de nòmines del mes de desembre de 1936.
També
estava al comandament d'un grup d'acció de Poble Sec, a disposició
de Dionís Eroles, que practicava les detencions ordenades per la
secretaria dels Serveis de Jefatura, a qui es lliurava les
confiscacions realitzades en els registres. Dionís Eroles tenia
plena confiança en el grup d'acció liderat per Tomàs Orts, de
manera que solia cridar-lo per resoldre els conflictes més delicats
en els diferents pobles (Granollers, La Garriga, etcètera), ja que
ho feien favorablement, sense disparar un sol tret.
Va
ser processat per la seva actuació durant els Fets de Maig,
probablement pels enfrontaments armats ocorreguts en els voltants de
l'edifici dels Escolapis, quan es va derrotar i dispersar a les
companyies de la Guàrdia Nacional Republicana (antiga guàrdia
civil), que havien sortit de la caserna de Casarramona amb l'objectiu
d'accedir al centre de la ciutat i ocupar les emissores de ràdio. La
guàrdia civil va ser aixafada i fragmentada en diversos grups
aïllats. Quan alguns dels components d'aquests grups, en la seva
fugida cap al Paral·lel, es van refugiar al cinema Amèrica, van ser
batuts per canons portats des de Sitges pel comitè de defensa
d'aquella ciutat.
Després
de les Jornades de maig de 1937, va treballar per al Comitè Regional
del Sindicat de la Fusta, Construcció i Decoració, cobrant un
setmanal de 105 pessetes.
Va
tenir un càrrec de responsabilitat en el Comitè dels Escolapis, que
gestionava l'edifici de la Ronda de Sant Pau, antiga escola i en
1936-1937 seu de nombrosos grups anarquistes, del sindicat de
l'alimentació i del Comitè de defensa del Barri del Centre. El
càrrec que tenia l´exercia com a representant del Grup de Dionís
Eroles als Escolapis.
Aurelio
Fernández i Dionís Eroles, alertats per Josep Batlle Salvat de
l'imminent atemptat contra Josep Andreu Abelló, president de
l'Audiència de Barcelona, per part d'un grup establert als
Escolapis, van buscar immediatament a Tomàs Orts, perquè confiaven
en la seva notable influència i coneixement dels diferents grups hi
establerts, com a últim i únic recurs capaç de detenir al grup
d'acció que havia planejat l'atemptat. Però a més de no trobar-lo
a temps, l´atemptat s'havia planificat a esquena de Tomàs, que
desconeixia totalment la trama.
A
poques hores de l'atemptat (el dia 2 d´agost pel matí) es va
convocar una reunió a la Casa CNT-FAI per parlar sobre les seves
repercussions. Van assistir el Comitè Regional de la CNT, els
Comitès Peninsular i Regional de la FAI i destacats militants:
Valeri Mas, Manel Escorza, Joan García Oliver, Josep Juan Domènech,
Francesc Isgleas, Germinal Esgleas, Aurelio Fernández, Dionís
Eroles y Josep Batlle, que després de llargues i aferrissades
discussions van decidir, per fi, a proposta de Dionís Eroles, que
Josep Batlle assumiria totes les responsabilitats pel fallit intent
d'atemptat contra Josep Andreu Abelló, quan havia estat precisament
Batlle qui va intentar en l'últim moment dissuadir de la seva missió
al grup d'acció, que esperava en dos cotxes aparcats al costat del
Palau de Justícia.
El
21 d'agost de 1937, Tomàs Orts va ser detingut per la policia, que
havia anat al seu domicili, situat al número 139 del carrer
Sepúlveda, principal bis, primera, on vivia amb la seva mare i la
seva germana. La detenció va ser molt complicada i rocambolesca, a
causa de la resistència de Tomàs Orts, que temia ser portat a una
txeca estalinista on seria torturat i potser desaparegués
definitivament. Després d'un llarg forcejament amb el policia que
volia detenir-lo, Tomàs i el policia van anar caminant, sota amenaça
mútua de disparar-se. Tomàs no tenia cap pistola, però amb la mà
a la butxaca simulava que portava una. D'aquesta manera van arribar a
la plaça Universitat, on l'agent va requerir l'ajuda d'una parella
de policies. Tot i això, Tomàs Orts es va negar a pujar al cotxe
policial, perquè pensava que allà el assassinarien, així que va
ser conduït, a peu, a la Jefatura de Policia, on va ser posat a
disposició de la Inspecció de Guàrdia. La detenció es justificava
en la seva qualitat de testimoni, que no imputat, en el procés per
l'atemptat contra Josep Andreu Abelló .
El
22 i 23 d'agost va prestar declaració davant del jutge. Gràcies a
aquestes declaracions sabem que el Comitè de defensa del Barri del
Centre estava constituït per uns set-cents homes, organitzats en 67
quadres de defensa. La portera de la finca on vivia (Sepúlveda 139)
va subratllar que Tomàs Orts i Lucio Ruano havien estat veïns i
amics. Durant la seva breu estada a la presó Model, on va ser
retingut alguns dies com a pres governatiu, va oferir una xerrada
política als seus companys de presidi. Va ser posat en llibertat el
28 d'agost de 1937.
El
20 de setembre de 1937, forces de l'ordre públic i del PSUC van
assaltar l'edifici dels Escolapis, utilitzant metralladores, bombes,
tancs i artilleria. La resistència cenetista només va cedir a
demandes del Comitè Regional i amb la promesa que ningú seria
imputat judicialment. Els més compromesos o desconfiats van fugir
del local per evitar la seva detenció. Es va detenir a 25
cenetistes, que havien decidit lliurar-se a la policia, als que al
desembre de 1937 se'ls demanava pena de mort.
El
10 de desembre de 1937 va cobrar 100 pessetes de nòmina, pagades per
la Secretaria de la Federació Local de Grups Anarquistes de
Barcelona.
L'1
d'abril de 1938, va ser nomenat Capità d'Infanteria, a proposta del
Cap de la Divisió 26, sent destinat a la 121 Brigada Mixta, 483
Batalló, Companyia de Metralladores, estant en aquesta unitat fins a
juliol de 1938, data en què va ser destinat al 482 Batalló de la
121 Brigada Mixta, segona companyia.
El
4 desembre 1938 va ingressar en el grup anarquista "Els Quatre
", constant en la fitxa l'adhesió la seva afiliació cenetista
a la secció moblista del sindicat de la Fusta.
El
18 d'abril de 1939, el Prefecte de policia de París informava al
ministre de l'Interior que un cert nombre d'anarquistes es reunien en
diversos llocs de la capital francesa, canviant sempre el lloc de
reunió de l'utilitzat precedentment, aconseguint detenir el 13
d'abril a set anarquistes "que afavorien l'evasió dels seus
compatriotes dels camps de concentració". Aquests set
anarquistes eren Tomàs Orts Martín, nascut a Barcelona el 5 de
desembre de 1908, sense papers ni domicili fix, Carlos Infante
Ungria, nascut a Santiago de Xile el 3 de març de 1914, de
nacionalitat xilena, a qui se li havia rebutjat un permís de
residència el 27 de març de 1939; Eduard Cerveró, nascut a
Barcelona el 14 d´abril de 1893, sense papers (que havia militat en
l'Agrupació de Els Amics de Durruti); Ramon Liarte, nascut a
Almudévar el 29 d´agost de 1919, (antic secretari de les Joventuts
Llibertàries),
proveït d'un permís de pas provisional estès a
Sète, José Mavilla Vila, nascut el 27 d´agost de 1907 a Osca,
proveït d'un passi provisional estès a Sète, José Bienvenido,
nascut el 23 de març de 1897 a Múrcia, proveït d'un permís de pas
regular, lliurat a París, i Pedro Sánchez, nascut el 20 de juny de
1910 a Orà, de pares espanyols i de nacionalitat francesa. Orts,
Infant i Cerveró van ser enviats al calabós per infracció del
decret llei del 2 de maig de 1938. Liarte i Mavilla van ser enviats
per tren a Sète. Bienvenido i Sánchez van ser alliberats després
de verificar la seva identitat .
El
2 de maig de 1939, la Prefectura de policia de París va pujar a
Tomàs Orts al tren que sortia de París a les 20,15 hores amb
destinació a Perpinyà, estenent-li un passi de 24 hores.
El
seu nom apareix en les llistes de la primera expedició d'exiliats
espanyols a la República Dominicana, que a bord del transatlàntic
Flandre va arribar el 7 de novembre de 1939 a aquestes terres
americanes. Era el passatger número 202, i sumava 30 anys d'edat.
La
seva trajectòria posterior, com la de tants altres, es perd durant
més de vint anys en el llarg exili que la dictadura franquista va
imposar als vençuts.
Tomàs
Orts Martín va fundar al setembre de 1961, a la ciutat de Guatemala,
una empresa, anomenada Acumuladors Iberia S. A., dedicada a la fosa
de plom i la comercialització de bateries i acumuladors. El 1964
Tomàs Orts va comprar les accions del seu soci mexicà,
convertint-se en l'únic propietari de l'empresa, que en l'
actualitat s'ha convertit en una gran multinacional de l'Amèrica
Central.
En
els anys 1970, 1977 i 1978 va ser elegit venerable mestre de la Lògia
maçònica Daniel Aguirre, número 7, de Guatemala.
Agustín
Guillamón
Bibliografia
de Guillamón, Agustín:
-
Barricadas en Barcelona (Espartaco, 2007), traduït al francès
(Spartacus, 2009);
-
Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (Aldarull, 2011, 4ª
edició 2014); traduït al italià (Gatto Rosso, 2013), al anglès
(AK Press/Kate Shapley Library, 2014), i al francès (Coquelicot,
2014);
-
El terror estalinista en Barcelona (1938) (Aldarull/Descontrol,
2013);
-
Los Amigos de Durruti. Historia y antología de textos.
(Aldarull/Descontrol, 2013);
-
Espagne 1937: Josep Rebull, la voie révolutionnaire (Spartacus,
2014);
La
sèrie sobre la fam i la violència a la Barcelona revolucionària:
-
La revolución de los comités. Hambre y violencia en la Barcelona
revolucionaria. De julio a diciembre de 1936 (Aldarull/El grillo
libertario, 2012; 2ª edició, El Grillo libertario 2015);
-
La guerra del pan. Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria.
De diciembre de 1936 a mayo de 1937 (Aldarull/Descontrol 2014).
-
La represión contra la CNT y los revolucionarios. Hambre y violencia
en la Barcelona revolucionaria. De mayo a septiembre de 1937
(Descontrol, 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada