A
finals de 1938, desertà de l’Exèrcit Popular de la República
espanyola a causa de la pressió insostenible republicana stalinista
de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va
ser detingut i tancat al castell de Sant Ferran en aquesta localitat
de l’Alt Empordà.
Jutjat en consell de guerra per «abandó del
seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort, però,
per la seva curta edat, fou agraciat.
Amb
el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou
internat a diversos camps de concentració francesos (Argelers de la
Marenda, Agde, Bram i Setfonts).
A
començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure, on treballà
en diversos oficis.
Josep
Fortuny Ferrer:
El 6 de desembre de 1919 neix a Vilallonga del Camp
(Tarragonès) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer.
El seu pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica
anarcosindicalista, i la seva mare era considerada catòlica.
Quan
tenia 11 anys, català parlant després d'aprendre escriure en
castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de
serrador a Reus (Baix Camp) i de ben jovenet s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball
(CNT-AIT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop militar franquista,
durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de
companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general
Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc el 1860. Dies
després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a
la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari
en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25
Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit Popular republicà espanyol
(antiga «Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los
Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó.
Després
de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys
confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos
mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front
d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va
ser promocionat a sergent.
A
finals de 1938, desertà a causa de la pressió insostenible
republicana stalinista de la seva unitat amb altres companys a prop
de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell de Sant Ferran
en aquesta localitat de l’Alt Empordà. Jutjat en consell de guerra
per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser
condemnat a mort, però, per la seva curta edat, fou agraciat.
Amb
el triomf franquista creuà la frontera per Portbou (Alt Empordà) i
fou internat a diversos camps de concentració francesos (Argelers de
la Marenda, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel
govern col·laboracionista i feixista de Vichy a un Grup de
Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de
l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats
d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes
amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP),
participant en accions de sabotatge contra l’exèrcit alemany,
sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de
1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava
resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de
setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI).
Després
de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls
de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta
s'establí a Cotlliure (Rosselló), on treballà en diversos oficis
(paleta, descarregador, carboner, serrabigaire), i també de
contrabandista, abans de retornar al Llemosí, on conegué
Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai
no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a
l’interior de Catalunya en una única ocasió. Després de la mort
de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el
batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac
(Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de
Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). En 2004 el seu testimoni va
ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les
forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944).
Josep
Fortuny Ferrer va morir el 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada
(Llemosí, Occitània) i fou enterrat el 7 d'agost a Peròls de
Vasera. En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el
documental Emilio, El eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a
l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada