Desembre de 1973

L’execució de Carrero Blanco 

 

(Blog de l’escriptor Miquel López Crespí)

20-XII-1973: l’execució de l’Almirall Carrero Blanco

L’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco. Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l’ortodòxia franquista fent creure a l’Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques “associacions polítiques” (que respectessin l’esperit del 18 de Juliol) podien ser l’expressió evident d’una “nova democràcia espanyola”. Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La “successió” no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l’essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació. 

ETA i l’inici de la transició: l’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco

La transició comença en un plujós dia d’hivern madrileny de l’any 1973. El 20 de desembre de 1973, un comando d’ETA format per José Miguel Beñarán, José Ignacio Abaitua, José Antonio Urriticoechea, Javier Maria Larreategui, Pedro Ignacio Pérez y Juan Bautista Eizaguirre feien botar, mitjançant uns poderosos explosius, l’almirall Carrero Blanco (vegeu El día en que mataron a Carrero Blanco, de Rafel Borràs Betriu, editat per Editorial Planeta l’any 1974). L’Almirall, que no perdia oportunitat de proclamar la seva absoluta fidelitat als “principios inmutables del Glorioso Movimiento Nacional” era aleshores president del Govern; i no pas un de qualsevol, sinó el primer de designat per Franco, que fins llavors havia ocupat aquest càrrec personalment. Com a factòtum del “Caudillo” i dels sectors més ultres de la burgesia i del Movimiento, la seva tasca era “tutelar” la monarquia reinstaurada pel mateix dictador. Recordem que Franco, davant la colla d’assassins del 18 de Juliol (procuradors en Corts, membres dels sindicats feixistes, militars, falangistes i tota mena d’immobilistes) va fer jurar al futur rei Joan Carles I (juliol de 1969) aquests famosos “Principios fundamentales del Movimiento”. Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l’ortodòxia franquista fent creure a l’Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques “associacions polítiques” (que respectessin l’esperit del 18 de Juliol) podien ser l’expressió evident d’una “nova democràcia espanyola”. Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La “successió” no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l’essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació.

Pel juliol de 1973, poc mesos abans de ser executat, Carrero Blanco presentava davant les Corts del règim un projecte ben immobilista (malgrat que alguns diaris oficials el presentassin com el començament de la “liberalització” del sistema) Trenta-nou pàgines tenia el discurs de Carrero Blanco i, com explicàvem una mica més amunt, l’home fort del feixisme no feia més que reafirmar, altra volta, l’esperit de la croada contra la República i les nacions de l’Estat. L’acceptació del “pluralisme polític” (que ressaltaven els mitjans d’informació controlats per la dictadura) no deixava cap dubte quant a les intencions del continuador de la tasca del Caudillo: “legitimidad del pluralismo político dentro del Movimiento” (discurs de Carrero Blanco, juliol de 1973).

Eren dies especials per a l’”España eterna”, enfervorida per l’arribada a Madrid del dictador i assassí bolivià Alfredo Stroessner. Alhora quaranta consellers franquistes (“consejeros nacionales del Movimiento”) trobaven “subversiva” una llei franquista de Règim Local i aconseguien congelar el projecte. Tot rutllava com de costum: repressió, manca de llibertats, manifestants assassinats per les forces de seguretat, brutals tortures a les comissaries fetes pels agents de la Brigada Social. El règim sorgit de la victòria damunt el poble l’any 1939 semblava immutable en la seva dèria antidemocràtica. Arreu de l’Estat, ben al costat dels assassinats constants de la dictadura, els sectors més bestials de la reacció (Iñesta Cano, Blas Piñar, Girón… ), tota l’escòria del sindicalisme vertical, la burocràcia parasitària dels organismes oficials, l’exèrcit i la policia política celebraven els seus “èxits” en la lluita contra la “subversión rojo-separatista”. Grans sopars brindant per l’apallissament de militants d’esquerra, de sindicalistes, la cremada de locals parroquials progressistes, de llibreries de tota mena. Accions salvatges amb benzina i cadenes de bicicleta (i pistoles!) per a atemorir els treballadors i joves que, sovint protegits per sacerdots seguidors del Vaticà II, es reunien per comentar els problemes del moviment obrer i popular. Era prohibit enlairar les banderes nacionals de Catalunya, Euskadi i Galicia. No en parlem de la tricolor republicana!

Però existia una qüestió que els buròcrates del règim no havien tengut gaire en compte. D’ençà les grans vagues d’Astúries dels anys 1962-63, l’organització, l’enfortiment de l’esperit combatiu de la classe obrera i els sectors antifeixistes no havien deixat de créixer, de guanyar amplària i profunditat dins el teixit social de les nacions de l’Estat. I, el que encara era més evident, la bestial política imperialista del feixisme contra les nacions oprimides (especialment contra Euskadi, Catalunya i Galícia) anava creant un poderós moviment nacionalista revolucionari del qual l’organització ETA només era una part, la punta de l’iceberg. La dictadura imaginà erròniament que podria controlar aquesta forta embranzida revolucionària sorgida arreu a conseqüència de les grans vagues de començaments dels seixanta. Potser no tengué en compte la força del nacionalisme basc. L’execució del comissari Melitón Manzanas (un policia feixista, conegut torturador) a l’estiu de 1968 representava una advertència del que podria esdevenir-se si el sistema continuava amb la seva política repressiva contra el poble.

Inexplicablement la burgesia espanyola ho confià tot a la repressió. Imaginà que amb la monarquia reinstaurada pel general Franco (i que havia promès servar per sempre més els principis del Movimiento) tulelada per Carrero Blanco, l’exèrcit i la policia, les coses podrien continuar com sempre. L’atemptat contra el president del Govern, l’almirall Carrero Blanco, en una matinada plujosa de desembre de 1973 va fer constatar a molts franquistes la fragilitat del seu somni de dominació eterna. Els burgesos espanyols, confiats d’ençà del final de la guerra civil exclussivament en les forces repressives s’adonaven (a cops de bomba!) que havien viscut durant dècades sense preparar una autèntica alternativa a la dictadura. Poques hores després que el cotxe del president del Govern arribàs a l’alçada de trenta metres, contemplant el gran clot deixat pels explosius d’ETA (vuit metres d’amplada per tres de profunditat) constataven, amb preocupació, que no hi havia partits polítics burgesos, un pla estratègic per a començar una nova època quan, inexorablement, per llei de vida, Franco deixà d’existir.

Mentre l’esquerra nacionalista i l’anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l’any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la “reconciliación nacional” amb capitalistes i feixistes. Amb l’ordre donada als seus militants obrers d’ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar “sindicalment” el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d’aqueixa crisi del sistema agreujada amb l’execució de Carrero Blanco. 

El problema de la manca d’alternatives polítiques amb el qual s’enfrontava la burgesia espanyola després de l’execució de Carrero Blanco era analitzat molt encertadament per “Izquierda Comunista”, la revista teòrica dels Cercles d’Obrers Comunistes (COC, organització que mitjançant un procés d’unitat amb altres forces marxistes donaria lloc a l’OEC). Deia la nostra publicació: “La burguesía no fue capaz de construir partidos de masas, pero a cambio intentó construir hombres capaces de seguir ejerciendo ese papel de aglutinadores de voluntades y tareas represivas. Este hombre era, sin lugar a dudas, Carrero Blanco. Durante años el capitalismo procuró que Carrero fuera forjando su propia personalidad carismática, reflejo de la de Franco. Le mantuvo alejado de las disputas políticas entre las familias burguesas, le creó una aureola de ‘hombre por encima de los grupos políticos’” (“Izquierda Comunista”, número 4, febrer de 1974).

És el que havia dit l’almirall en el discurs de juliol de 1973: “Soy un hombre del Movimiento Nacional. Y si entre los hombres del Movimiento… se admite la posible existencia de matices, sectores, grupos o lo que se ha dado en llamar ‘familias políticas’, quede bien claro igualmente que estoy con todos en general y con ninguno en particular”.

Però els plans de la burgesia s’ensorraven aquell dijous 20 de desembre de 1973. A les nou i vint-i-cinc minuts del matí, en el cèntric carrer de Claudio Coello de Madrid i després d’haver sortit de missa i de combregar, just davant de l’edifici amb el número 104, l’almirall i president del Govern espanyol acabava de forma violenta una sangonosa carrera d’enemic del poble i de la democràcia. ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la transició espanyola. A partir d’aquell moment tot varen ser corregudes per provar de bastir, en un espai de temps rècord, els partits i organitzacions que poguessin ajudar a mantenir el sistema capitalista i la “sagrada unidad de España”. ¿Com bastir ara el que no s’havia fet en quaranta anys de dictadura? De cop i volta, mort Carrero Blanco, la burgesia es trobava desvalguda. Com deia el citat número 4 de “Izquierda Comunista”: “El ‘juancarlismo’ [tutelat per Carrero Blanco i els sectors més ultres del feixisme] era la cobertura ‘institucional’ necesaria. Era una orientación política inteligente: institucionalizar un régimen político altamente represivo a base de darle el carácter legal y físico de monarquía, asegurando al mismo tiempo que esa monarquía no perdería ninguna de las posibilidades represivas de la ‘era de Franco’.

‘Dicha garantía la representava la presencia de un Canciller de Hierro [Carrero Blanco] junto al rey”.

Una mica més avall la revista precisava com, a conseqüència de l’atemptat, els burgesos entenien que “no tienen asegurados los mecanismos políticos que garanticen su continuidad política de una forma satisfactoria”.

Amb l’atemptat d’ETA tot el projecte de simple continuisme repressiu capitalista s’ensorrava. Calia trobar una resposta amb urgència, abans que l’organització dels sectors revolucionaris antifeixistes anassin avançant envers la República, l’autodeterminació o, vés a saber!, cap al socialisme i el poder dels treballadors.

Era difícil, la papereta que tenia al davant el sistema en aquell final de 1973. No existia cap partit de dretes que tingués un cert arrelament social. El PSOE, fantasmal en la seva existència vegetativa, tampoc havia aconseguit arrelar-se entre el poble treballador (mancaven encara un parell d’anys perquè el capitalisme espanyol i internacional entengués que era una “bona inversió” donar suport al grupet de Felipe González). 

Només els partits revolucionaris i el PCE eren actius entre la classe obrera i professionals antifranquistes. Mentre l’esquerra nacionalista i l’anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l’any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la “reconciliación nacional” amb capitalistes i feixistes. Amb l’ordre donada als seus militants obrers d’ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar “sindicalment” el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d’aqueixa crisi del sistema agreujada amb l’execució de Carrero Blanco. Com deia “Izquierda Comunista” (número 4, febrer de 1974, pàg. 2) tot analitzant els claudicants oferiments del PCE: “Los motivos de los reformistes… están en demostrar al conjunto de la burguesía ‘opositora’ que ellos [principalment el PCE] están en contra de esos métodos [l'atemptat contra Carrero Blanco] y de cualquier otro que implique violencia revolucionaria. Para los reformistas era fundamental que quedase muy claro que ellos jamás apoyarán sus proposiciones democráticas con metódos violentos, dado que la puesta en marcha de estos métodos podría desbordar los límites de la democracia burguesa y del pacto político con la supuesta burguesía democrática en la lucha contra el franquismo. El reformismo teme más que al propio diablo que la burguesía no crea sus profesiones de fe democrática y pacifista, y por ello, en estas ocasiones más que nunca, tiene que repetir por enésima vez que ellos no quieren hacer la revolución”.

El 4 de gener de 1974 Franco formava un nou govern presidit pel carnisser de Màlaga, Carlos Arias Navarro. Un govern eminentment continuista en la línia de Carrero Blanco. Recordem que el dictador ja l’havia nomenat ministre de Governació (és a dir, el policia major del feixisme) pel juny de 1973 (jurava el càrrec el dotze del mateix mes). El capitalisme volia donar-se un respir (assegurant-se l’esquena amb la repressió) mentre trobava solucions urgents davant el futur que s’endevinava obscur (les lluites populars augmentaven arreu de l’estat malgrat els esforços de la Brigada Social, Guàrdia Civil, Policia Armada i grups incontrolats per aturar-les). Els esdeveniments es precipitaven. L’any 1975 va ser especialment combatiu i el govern Arias Navarro, malgrat la repressió i els assassinats; entre aquests destaquen els del 25 de setembre de 1975, amb cinc joves antifeixistes afusellats: tres del PCE(ml)-FRAP; dos d’ETA). Com explica el llibre FRAP: 27 de Septiembre de 1975 (Equip Adelve, Editorial Vanguardia Obrera, 1985): “El jefe del Gobierno fascista Arias Navarro, podía presentar el siguiente balance represivo entre octubre de 1974 y febrero del 75: seis antifascistas asesinados y muchos más heridos por los disparos de la policía; 3.500 detenidos (la mayoría de los cuales fueron salvajemente torturados); 300 condenados por el Tribunal de Orden Público (TOP); varias decenas de miles de trabajadores sancionados y despedidos; cierre general de las universidades; multitud de actos culturales prohibidos; 25 artistas detenidos… Pero todo ello se revelaba insuficiente para contener la lucha contra la dictadura fascista. El Gobierno de Arias Navarro había decretado el 25 de abril el estado de excepción en Guipúzcoa y Vizcaya por tres meses, durante los cuales el pueblo vasco fue sometido a un auténtico estado de guerra con más de 2.000 detenciones…”.

Començava la transició espanyola.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)