Crida de la CNT-AIT pel 20 de desembre

Davant les eleccions ni votar ni quedar-se a casa: ABSTENCIÓ ACTIVA.

“PODEM, en cas de governar, seguirà inevitablement el mateix camí que el seu equivalent grec SYRIZA, el qual ha aplicat mesures d’austeritat i retallades comparables a les de la dreta, i que ja ha obligat als treballadors grecs a convocar diverses vagues generals”. 

 

“L’abstenció activa no vol dir simplement no anar a votar” 

Les properes eleccions del 20-D acaparen portades i minuts a la televisió. Segons els mitjans, es tracta d’unes eleccions històriques, ja que per primera vegada des de la transició són més de dos els partits amb opcions de govern. Malgrat tot, des de la CNT-AIT de Barcelona seguirem fent una crida a l’ABSTENCIÓ ACTIVA, i a continuació us expliquem el per què.

El vot és una representació simbòlica de la voluntat política d’un individu. No obstant això, mitjançant el vot, aquesta voluntat es delega a un partit polític, a través d’uns representants, que són els qui finalment tenen la capacitat de prendre decisions. A la pràctica, el vot no és més que escollir un grup de persones perquè facin i desfacin lliurement comptant amb que, suposadament, la majoria de la població confia en les seves decisions. Mitjançant el vot renunciem a la nostra capacitat d’influir en la política que ens afectarà durant els anys de legislatura, ja que legitimem les decisions que es prendran en nom nostre.

Votant no només recolzes l’opció política que has escollit, també acceptes que l’opció majoritària sigui la que governi, sigui quin sigui el seu programa polític, ja que acceptes el sistema parlamentari i les eleccions com un mètode vàlid de representació de societat. Per aquí se sol dir: si no votes, no et queixis. Però basant-nos en el funcionament del nostre sistema parlamentari, la lògica d’aquesta afirmació és la contrària: si votes, no et queixis, ja que has atorgat legitimitat a les decisions que els governants han pres per tu.

L’aparició de nous partits polítics no canvia ni tan sols superficialment el model de societat cap al qual avancem. Tot el contrari. Les idees suposadament positives que algun d’aquests partits pogués tenir són neutralitzades fins a la seva desaparició quan augmenten les possibilitats que aquest partit governi. Un exemple és PODEM i el seu canvi de discurs des de la seva aparició fins a les eleccions. Van començar proposant un model de partit descentralitzat i assembleari, basat en uns “cercles” que suposadament capacitaven la població per decidir sobre qualsevol assumpte que els afectés. A més dirigien el seu discurs a les “classes populars”, fent picades d’ullet a l’anticapitalisme i avançant per l’esquerra a d’altres formacions polítiques com IU. Actualment, són un partit tradicional i jeràrquic que no es qüestiona per res l’estructura de l’Estat. Parlen d’enfortir l’exèrcit, fan picades d’ullet a la “unitat d’Espanya” i asseguren que són les petites i mitjanes empreses les que generen riquesa en “aquest” país. En definitiva PODEM, en cas de governar, seguirà inevitablement el mateix camí que el seu equivalent grec SYRIZA, el qual ha aplicat mesures d’austeritat i retallades comparables a les de la dreta, i que ja ha obligat als treballadors grecs a convocar diverses vagues generals.

A més a més, l’aparició de nous partits amb opcions de govern ha suposat un fre a les mobilitzacions de carrer, que són realment el camí per canviar la societat. Fins fa 2 anys la contestació social, les vagues i els conflictes de barri anaven en augment. Amb l’aparició dels primers comicis electorals d’aquell moment, -les eleccions europees, les autonòmiques en algunes parts del país, així com les municipals i finalment les generals-, el nivell de mobilització social ha anat decreixent fins a trobar-nos en l’actual clima de derrota i desmobilització. La ràbia va ser canalitzada cap al vot a les formacions polítiques “del canvi”. I ja podem veure el resultat. Abans esmentàvem el cas grec. Ara recordarem la política municipal d’Ada Colau de pallisses als venedors ambulants, la cessió davant el xantatge del lobby turístic en casos com el de la torre AGBAR, la il·luminació nadalenca imposada per El Corte Inglés o les promeses incomplertes als treballadors de MOVISTAR. L’única cosa que ha canviat a “les ciutats del canvi” és que abans la gent estava realitzant protestes al carrer, i ara estan entretinguts en campanyes electorals d’il·lusions i mentides.  

Nosaltres no proposem l’abstenció activa perquè pensem que votar no serveixi per res, sinó perquè sabem que serveix precisament per afermar i legitimar un model social que és injust. I és que tots els partits polítics comparteixen una cosa: accepten unes regles del joc en les quals el model social, això que de vegades anomenem “el sistema”, no es qüestiona. No es qüestiona l’exèrcit. No es qüestiona la divisió de la societat en classes. No es qüestiona la propietat privada. No es qüestiona el patriarcat. No es qüestiona el propi sistema de representativitat.

Finalment, aclarir que la nostra opció davant les eleccions, l’abstenció activa, no vol dir simplement no anar a votar.

Vol dir prendre partit en les qüestions polítiques cada dia, mitjançant la participació directa, sense representants.

Vol dir lluitar per aconseguir majors quotes de llibertat i per dignificar les nostres condicions de vida.

Vol dir renunciar als governants perquè ens considerem capaços de governar-nos a nosaltres mateixos.

Vol dir donar la cara a la feina i al barri. Vol dir ser conscients que la unió entre iguals és l’única eina que ens enforteix i ens permet fer passes cap endavant. I és que no hem d’oblidar que les majors conquestes laborals i socials es van donar en episodis de lluita i d’enfrontament.

Cap govern, cap partit ens va regalar mai gens. I no començaran a fer-ho ara.