La
comèdia climàtica de Paris
NECREVERD
S'està
celebrant a Paris la COP21 (conferència de les parts) de les NU
(UNFCCC). Això vol dir que abans d’aquesta n’hi ha hagut unes
altres 20!! i això sense comptar totes les cimeres, convencions
regionals (mediterrànies, del pacífic...) i sectorials...
Des
de Rio 1992, la COP1 de Berlín el 1995, el Protocol de Kioto el 1997
(COP3), Johanesburg 2002, la Ruta de Bali el 2007 (COP13), Cancún el
2010 (COP16), Durban 2011(COP17), Rio+20 2012, Copenhaguen 2012 (COP
15), Lima 2014(COP20)... ja son reunions!!!... ja son COPS!!.
El
mon del sostenibilisme, del que formen part les cimeres climàtiques,
és cada cop més una mena de faràndula, una mena de farsa, on uns
“negociadors”, unes “parts”, una constel•lació
d’organitzacions, cada cop més professionalitzades representen
papers preestablerts i que son un fi en si mateixos, les ONG’s
(molt abundants al sector) fan el paper de bons, les organitzacions
governamentals el de responsables i els estats (inclosos el Vaticà)
el de profunds reflexionadors sobre la via més correcte.... i les
corporacions?... les corporacions van a la seva (com sempre) amb el
suport incondicional de tots els actors anteriors.
Totes
aquestes conferències utilitzen un catàleg de sigles i de termes
d’argot totalment inintel·ligibles per les “persones normals”...
United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC),
Subsidiary Body for Scientific and Technological Advice (SBSTA),
Subsidiary Body for Implementation (SBI), Nationally-Determined
Mitigation Contributions (NDMCs), New Market Mechanism (NMM), Global
Public-Private Partnerships (PPPs), Framework of Various Approaches
(FVA), Nationally Determined Contributions (INDCs), Measuring
Reporting and Verification (MRV) CMP 11, NDDPs, NDCs, SDSN, IDDRI,
RDD&D, els CCS, els RED o els CDM ... i així centenars de sigles
i acrònims (sense contar les sigles de les organitzacions).
Hi
ha tota una capa de buròcrates, separats de tota realitat, que tenen
com finalitat auto reproduir-se dins del teatre de la organització
“contra” el canvi climàtic (caldria potser deixar la cosa com
orgaitzacions contra el clima), tant és que siguin membres de
Greenpeace, com de FOH o del WWF. Els dos grans sector del
“climatisme” institucional son el moderat, l’antic Climate
Action Network (Greenpace, Oxfam i centenars de mitjanes i petites
organitzacions) i el “radical”, el Climate Justice Network
(Attac, Amics de la Terra...). Encara que ara van tots dos plegats.
Una
mostra de la impotència d’aquestes xarxes professionalitzades han
estat les manifestacions del darrer cap de setmana d’enguany a
centenars de ciutats del mon i amb centenars de milers de
participants, entre batucades, maquillatges i disfresses d’animals
de pelutx. A Barcelona diuen que eren 5.000 persones, al final als
parlaments van participar una important representació eclesial,
l’inefable Arcadi Oliveres de Justicia i Pau i el representant a
Barcelona de la teocràcia tibetana Thubten Wangchen... malgrat que
això no ho arregla ni Deu!.
Tant
és que siguin representants dels estats, com de les regions o de les
ciutats tots viuen de crear discurs especialitzat, els resultats
d’aquest discurs poc importen ja que son exclusivament simulacre,
simulacre per amagar altres prioritats, altres agendes o altres
accions.
Al
llarg de la setmana la «societat civil», el «moviments socials» i
les corporacions crearan miratges i simulacres d'acció … i durant
uns pocs dies els estats pactaran el que interessa a les
corporacions.
Deixant
al marge tot el soroll al voltant dels objectius nacionals de
reducció (els INDC) el que realment es tracta de fer a la reunió de
Paris és donar una volta (un altra cop) al tema del mercat del
carboni:
El
mercat de carboni no acaba de funcionar, tot el disseny girava al
voltant de preus més alts dels que ara es paguen (uns 6€ per tona,
el valor d'una canya i unes olives), amb aquest valor no hi ha cap
mena d'especulador (fons voltors, rates capitalistes diverses…) que
vulgui «arriscar» quan els beneficis son tan escassos. Així que
els fons capitalistes (i molts estats, com la xina) es dediquen a
invertir en d'altres aspectes del canvi del clima, inverteixen en
terres conreables (milions d'hectàrees acaparades a l'Àfrica i a
Àsia), en boscos (i plantacions com les de la palma d’oli) i de
recursos hídrics, hi ha mils de milions d'euros en fons financers
«climàtics».
El
que ara desitja el petrocapitalisme és acabar d'amortitzar les seves
infraestructures i esgotar els jaciments Tot això, com fins ara, amb
la subvenció dels fons públics evidentment.
Hi
ha diversos mecanismes per aconseguir això, però el que ara està
mes de moda és el segrest de carboni i la geoenginyeria. El segrest,
ja sigui en la vegetació, en el foment de la bioenergia o en plantes
de bombament del diòxid de carboni vers dipòsits subterranis. Els
més citats en quant a la geoenginyeria, son la «gestió de la
radiació solar»: alterar l'atmosfera per reflectir part de la
radiació solar escampant productes químics i la “fertilització”
amb ferro del mar per augmentar la productivitat biològica i fixar
el CO2 : alterar més el que ja està alterat!!.
Un
altra bon negoci “contra el canvi climàtic” seria “l’agricultura
intel•ligent”, que no és altra cosa que la agricultura
industrialitzada reciclada a hòsties: llavors patentades,
transgènics, fertilització massiva i us indiscriminat d’agratòxics,
foragitant els camperols per deixar lloc a la agroindustria.
També
es tracta de posar en valor (i comerciar amb ells) els “serveis
ecosistèmics” convertint la biodiversitat i els ecosistemes en
nous recursos a explotar (crèdits de carboni).
Tot
plegat amb la finalitat de mercantilitzar i monetaritzar el poc que
quedava sense estar a les urpes del capital (al menys no totalment),
l’aire i el que és natural.
Els
estats i les corporacions capitalistes son els qui destrueixen el
clima, i sols acabant amb ells hi ha alguna possibilitat de
redreçar-lo, els governs, les ONG’s, l’Aliança per la Justícia
Climàtica l’únic que fan és aprofundir la crisi, donar
justificacions als perpetradors i promoure nous productes financers
climàtics.
Un
1% de la població acapara/consumeix un 50% de la riquesa, si
prescindim d’aquest 1% ens quedarem igual i reduirem en un 50% les
emissions de GEH, segurament un 5% de la població mundial acapara el
75% de la riquesa, si prescindim d’aquest 5% reduirem en un 75%, el
25% que ens queda pot bastar per mantenir-nos a tots, el problema no
son el 95%, el problema son el 5% acaparador.
Fins
ara sempre havien estat llençats per la borda de la nau terra els
pobres, ja van sent hora de que llencem als rics.
PER
UN PLANETA LLIURE I SALVATGE!!
Més
informació i enllaços a documents a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada