TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 26/11/2015
Girona (Gironès).-
Presentació a l’Ateneu
Popular Salvadora Catà, a Girona, demà divendres, 27 de novembre, a
les 19:00h, a cura de LOGOFÒBIA i DESCONTROL del nou llibre
d’Agustín Guillamón LA REPRESIÓN CONTRA LA CNT Y LOS
REVOLUCIONARIOS. Descontrol, Barcelona, 2015, 484 pàgines, 15 euros.
Porta el subtítol ‘Hambre y violencia en la Barcelona
revolucionaria’, subtítol que comparteix amb el llibre del mateix
autor LA REVOLUCIÓN DE LOS COMITÉS y LA GUERRA DEL PAN, amb els
qual conforma una trilogia.
LA
REPRESIÓN CONTRA LA CNT Y LOS REVOLUCIONARIOS explica que a nivell
de la CNT hi havia “el comitè de comitès i la seva renovació com
Comissió Assessora Política”; el fet que “la FAI es va
convertir en un partit antifeixista, amb carnet i fitxa personal”;
que “els comitès superiors de la CNT solament tenien dues
prioritats: fidelitat absoluta a la unitat antifeixista i evitar el
sorgiment d’una oposició revolucionaria interna”; que “la CNT
es va plantejar abandonar la AIT per a fundar una nova
Internacional” i que Joan García Oliver “va repetir el paper
d’apagafocs que ja havia fet durant les jornades de maig de 1937”.
Després de maig del 37, els comitès superiores --nom que utilitzava
aleshores per igual la CNT i la FAI-- les tocava: enterrar
els companys assassinats; reflexionar sobre els Fets de
Maig i buscar un cap de turc; establir una estratègia de
futur per accedir novament al Govern i enfrontar-se als insults de
les organitzacions cenetistes de les barriades i impedir una escissió
revolucionària en la CNT. Des
d’un primer moment es va decidir que el POUM seria el cap de turc
dels Fets de Maig. Tant ERC com el PSUC apuntaven clarament contra el
POUM. La CNT era encara aleshores massa poderosa i era necessari
aplicar-li (com va proposar Gero) una repressió selectiva i
intel·ligent, la qual hauria de fer possibles al mateix temps
integrar els seus dirigents en l’aparell de l’Estat i poder
repressaliar a la minoria revolucionària cenetista. Els comitès de
defensa dels Barris i de les Comarques de la CNT se rebel·laven
airada i irrefrenables contra els seus comitès superiors. Existia,
en realitat, una escissió latent entre la base militant, de
barriades i comarques, y els seus dirigents, que si no collava en una
ruptura organitzativa formal es devia al domini burocràtic que els
responsables de los comitès superiors exercien autoritàriament
sobre uns militants i afiliats de base, incapaços d’enfrontar-se
als seus líders i abandonar les seves organitzacions. D’aquí
sortia l’odi dels comitès superiors cap a l’Agrupació Los
Amigos de Durruti. Existia la possibilitat de que aquesta base
militant, en els barris barcelonesos i a comarques,
trobés en l’Agrupació Los Amigos de Durruti una alternativa,
ideològica i organitzativa a la dels ineptes comitès superiores de
la CNT i de la FAI.
DESPRÉS
DE MAIG 37 la CNT va desaparèixer en algunes comarques i poblacions
catalanes, disminuint arreu la seva influència. El retorn de les
antigues forces de l’orde (guàrdies d’assalt i Guàrdia Civil),
acompanyades moltes vegades d’exiliats dretans que tornaren, fou
una reconquesta que exigia el càstig dels components dels comitès
revolucionaris de Juliol de 1936, considerats alhora com uns
“usurpadors” i uns “incontrolats”, quan la seva intervenció
enfront el feixisme havia estat imprescindible per a la supervivència
de la República.
Aquesta
repressió dels militants de base fou acompanyada per una actitud
passiva dels comitès superiors, que optaren per una defensa
individual i jurídica dels presos, en comptes d’una defensa
col·lectiva i política. Els milers de presos anarcosindicalistes
van exigir als comitès superiors un major compromís i solidaritat,
que solament va aconseguir una campanya en la premsa clandestina
llibertària en favor dels presos, sense renunciar en cap moment al
col·laboracionisme republicà burgès. De la violència
revolucionària dels comitès contra la burgesia i els feixistes,
característica de juliol del 36, s’estava passant a la violència
repressiva de les forces burgeses de l’orde capitalista contra la
CNT i els revolucionaris. Dins la CNT aquesta repressió contra
l’oposició revolucionària interna era simultània a la integració
dels comitès superiors en l’aparell estatal.
No
es tractà de cap “traïció” dels dirigents de la CNT i de la
FAI, sinó dels dos costats necessaris i complementaris d’un mateix
procés contrarevolucionari: persecució dels revolucionaris i
institucionalització dels comitès superiors. L’orde públic
burgès es fonamentava en la unitat antifeixista de totes les
organitzacions, amb l’objectiu únic de guanyar la guerra, un
objectiu que suposava la plena submissió de la CNT a un Estado fort,
així com també l’extensió de la militarització al treball, a
l’economia i a totes les relacions socials i polítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada