DEFINICIÓ
DEL COMPANY MANUEL BUENACASA L’ANY 1937.
La
Junta Directiva de l’Escola de Militants CNT-FAI de Catalunya va
editar l’octubre de 1937, amb motiu del primer aniversari d’aquest
taller d’estudi la síntesi de les trenta lliçons del curs
juny-setembre de 1937, un singular llibre, MANUAL DEL MILITANTE. EL
LIBRO DE LA ORGANIZACIÓN PARA LA ORGANIZACIÓN. REDACTADO POR LA
ESCUELA DE MILITANTES DE CATALUÑA, redactat pel company Manuel
Buenacasa Tomeo (*), aleshores delegat responsable per la CNT i la
FAI de la direcció d’aquesta escola.
[06/11/2015]
La
Junta Directiva de l’Escola de Militants CNT-FAI de Catalunya va
editar l’octubre de 1937, amb motiu del primer aniversari d’aquest
taller d’estudi la síntesi de les trenta lliçons del curs
juny-setembre de 1937, un singular llibre, MANUAL DEL MILITANTE. EL
LIBRO DE LA ORGANIZACIÓN PARA LA ORGANIZACIÓN. REDACTADO POR LA
ESCUELA DE MILITANTES DE CATALUÑA, redactat pel company Manuel
Buenacasa Tomeo (*), aleshores delegat responsable per la CNT i la
FAI de la direcció d’aquesta escola. ,
Llegim
a la revista SÀPIENS (novembre de 2015) un article del periodista
Antoni Batista (“Els enemics de Franco”, pàgines 50-55 de la
revista) referent als atemptats preparats contra el dictador des de
juliol de 1936, quasi tots des de l’anarquisme, on l’autor afirma
que “un dels problemes atàvics dels grups llibertaris és que són
molt porosos i fàcils d’infiltrar (pàgina 53), cosa tendenciosa
ja que tots els col·lectius socials, partits i sindicats pateixen
infiltracions d’agents dels serveis de l’Estat. En aquest sentit,
sense caure en una cacera de bruixes en els medis llibertaris i
anarcosindicalistes, potser seria necessari utilitzar la definició
de la militància llibertària que fa el company Buenacasa Romeo en
el llibre de 1937, que es la d’un militant molt bregat i amb una
gran experiència, detencions i exilis.
Segons
Buenacasa, consideracions en que s’hauria de coincidir per intentar
esquivar infiltracions, qui milita en el moviment llibertari haurà
de ser digne de si mateix; si no podrà saber tot --mai ho sabrem
tot-- s’haurà de procurar saber el que sigui possible; es
obligació seva adaptar les seves facultats i les seves condicions
personals, de la manera més precisa, a les tasques que li siguin
encomanades; cal que sigui una persona forta, conscient, cordial i
molt humana, igual que la millor gent, sense actituds de superioritat
ni pensar que altres persones són humils. Els éssers millors
preparats i més conscients són aquells que es comporten d’una
manera més senzilla, que treballen més per la seva emancipació i
la de les altres persones, que ajusten la seva conducta personal i
col·lectiva a les idees i a la causa que hauran de defensar amb
sacrifici i tots els seu esforços possibles, cosa que vol dir esforç
i tots els sacrificis. Seria desitjable que cada persona que milita
pugui actuar en totes les activitats pròpies de l’Organització,
però com això és difícil i pràcticament impossible, que almenys
realitzi aquella tasca amb que estigui més d’acord amb les seves
aficions i aptituds, com ara organitzar, escriure, propagar, fer
conferències, secretariat, ensenyar i altres actituds militants.
Caldria
afegir, especialment en relació a l’afirmació polèmica i
tendenciosa del periodista Antoni Batista, que caldria estudiar
orgànicament el comportament intrigant o busca raons, de paula o per
escrit, que dins els grups, ateneus o sindicats mostren gent
afiliada, però tenint en compte que a vegades poden ser
comportaments psicològics. També, a vegades, l’element infiltrat
està molt entrenat i format, no busca raons i té alta capacitat
intel·lectual, tècnica i orgànica.
Finalment,
una reflexió constructiva: la formació militant hauria de passar
pel coneixement i estudi d’experiències de companyes i companys en
el seu activisme i obra organitzativa per així una més eficaç
tasca al mateix temps per mantenir el que durant la clandestinitat es
deien ‘mesures de seguretat’.
(*)
Manuel Buenacasa Tomeo, nascut el 7 de juliol de 1886 a Casp
(Saragossa, Aragó, el 6 de novembre de 1964 mor sobtadament a
Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània).
El 1900 fou enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal
(Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a
l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va
ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis
mesos empresonat per les seves activitats polítiques. El 1910 va
dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa,
però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre
de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de
fugir a l’Estat francès, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i
després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta.
Va
retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on
va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però
de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del
Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a
Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev.
De
retorn a la Península va ser empresonat i després de passar per les
presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va
recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la
Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al
Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters
de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser
membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria
nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant
i Andalusia que el portarà a la presó.
Entre
1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT,
amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió
CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias
per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919,
durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i
empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres anarcosindicalistes.
Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de
la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa
en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen
sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la
finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball
d'Espanya és el Comunisme llibertari».
En
1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per
l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir
Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic
d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest
vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i
a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. El 1921
va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà
Cultura y Acción.
Lany 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va
organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar
Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar,
essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso.
Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació
contra Primo de Rivera.
En
1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a l’Estat francès
en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir
de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc, on va
muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat
de la República francesa i va tornar novament a Barcelona. Caiguda
la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment
cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat.
Durant
la Guerra Civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de
Militants CNT-FAI a Barcelona --on s'instruïa sobre
sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última
reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va
fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any
va marxar a l’Exili, on va ser internat als camps de concentració
i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat.
En el1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi
i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va
assistir al Ple de Marsella en representació de Lió.
Amb
l’Alliberament d’Occitània l’agost de 1944 va intervenir en el
primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer
conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La
seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés
parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora,
fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el
congrés d’unificació de la CNT en l'Exili.
Duran
la seva vida va conèixer un bon grapat de personatges coneguts
(Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco
Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la
història del moviment anarquista com a figura organitzativa de
primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de
1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia,
Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en
innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y
Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca,
Revista Única, Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim
Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc.
És
autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y
los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918),
¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920),
Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un
hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925),
Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La
CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del
militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento
obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras
ejemplares que conocí (1966), Tragedia española (inèdit), etc. El
seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir
en un clàssic malgrat les errades.
El
juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo.
Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos,
1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada