El
febrer de 1939 es refugià durant la Retirada al Rosselló, on fou
internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià de
Rosselló, el Vernet i Noé.
Morí
el 24 d'abril de 2001 en una residència d'Er (Alta Cerdanya), on
vivia des del 1997.
 |
Ramon Casals Orriols:
El 6 de novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà)
l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Casals Orriols, més conegut
com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment
llibertari del Berguedà. Fou el fill més gran de tres germans d'una
família obrera: el seu pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la
fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos) i la seva
mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili. Quan tenia
11 anys la seva mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i
posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent
encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare.
Obrer
del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), fruit
dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica
Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un
anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que
caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional,
es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions
anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb
qui travà una gran amistat.
El
27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de
l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada
laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional
del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil
de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en
resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou
readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho
acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més
gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats
de la CNT-AIT, després del parèntesi de la dictadura de Primo de
Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat
Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari
fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar
als fronts.
Durant
els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal
per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la
insurrecció proletària a diversos indrets catalans on es proclamà
efímerament el Comunisme llibertari el gener d'aquell any, fou
tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En
aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al
Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va
participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga,
encara que oficialment no es fundaren fins al 1936.
El
18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre
l'aixecament franquista al Marroc i en tornar a Berga el dia 19 va
ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències.
També col·laborà en la creació el mateix 19 de juliol de la
«Unión de Hermanos Proletarios» en record de la revolució obrera
d'Astúries d’octubre de 1934, i encapçalà el Comitè de Milícies
Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes
en patrimoni artístic, impedí la crema de les esglésies
berguedanes.
El
25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de
Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de
les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A
causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries
fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per
aquest fet se li prohibí el pas per Sallent.
El
novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra
i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al
març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid
(Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València,
amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la
Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització;
encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts.
El
22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde del
Consell Municipal fins al març de 1938, on també formà part de la
Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i
entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques
d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de
Governació de la Generalitat de Catalunya, el 17 de febrer de 1938,
per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar
els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al
front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Popular de la República
espanyola, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep
Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà
com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat
d'enllaços.
El
febrer de 1939 es refugià durant la Retirada al Rosselló, on fou
internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià de
Rosselló, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de
treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys
Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de
Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme.
Durant
la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son
gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins els últims anys.
Sempre
militant en la CNT-AIT, ocupà diversos càrrecs orgànics:
responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de
l'Arieja en comicis de l'exili --assistí al Congrés de París de
maig de 1945 i al Ple del Segon Congrés del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa de Llenguadoc l'octubre de 1947--,
etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries
d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on
col·laborà assíduament en el seu butlletí. A causa de la seva
popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el sindicat
verticalista del franquisme en aquesta ciutat, cosa que rebutjà
sense contemplacions.
En
el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el
Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir
el 24 d'abril de 2001 en una residència d'Er (Alta Cerdanya), on
vivia des del 1997.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada