El
26 de gener de 1939 sortí de Barcelona fugint dels franquistes cap
l'exili, amb una credencial de la FAI creuà la frontera i a causa
d'una caiguda al Portús fou hospitalitzat a Perpinyà i setmanes
després fou enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell
hospital ancorat al port.
Després
fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí
fugir.
Jacobo
Maguid:
El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el
propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut com Jacinto
Cimazo i Macizo. Els seus pares, immigrants que havien arribat un any
abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid, ebenista i
fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues
dones i sis homes.
Després
d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936 començà
estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires,
Argentina) i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La
Plata participa en diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària
«Ideas», com ara les de suport a Sacco i Vanzetti i a Simón
Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament anarquista. En
aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del
Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el
Partido Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari
d'Esquerra), dirigint el seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes.
Quan
el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la
impremta clandestina de l'Agrupació «Ideas», on s'imprimia
Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut
durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar
hagué d'interrompre els seus estudis universitaris.
En
1931, durant la vaga general estudiantil contra la dictadura, va ser
detingut i, juntament amb dos germans, va ser portat a la presó de
Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria, juntament amb
altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas,
Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez,
Bartolomé Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés
Anarquista», on de manera assembleària es tractaven temes i
s'acordaven mètodes d'acció.
El
febrer de 1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo,
va ser alliberat i marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys
(Diego Abad de Santillán, Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i
s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán,
Manuel Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932
després de l'aixecament de l'estat de setge. El local de la redacció
de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en
diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat
dues vegades, tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a
membre de la Federación Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a
la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), intervingué en
nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit mesos després de
la seva reaparició, La Protesta va ser clausurada i hagué de sortir
de manera clandestina. Entre setembre i octubre de 1932 participà en
el II Congrés Regional Anarquista, celebrat a Rosario (Santa Fe,
Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest
congrés s'aprovà la creació d'una organització anarquista
específica i col·laborà en la creació del Comitè Regional de
Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres anys fins a
la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA).
En
1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La
Plata i el març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb
les màximes qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà
activament en la Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca
«Emilio Zola» i en l'Agrupació Anarquista. En aquesta època
engegà una correspondència amb Pascual Vuotto, un dels tres presos
de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la seva provada
innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques
organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i
d'impulsar les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado»
(Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre
d'aquell any començà la gira mes ambiciosa, de tres mesos de
durada, arreu les províncies del nord i centre de l'Argentina.
El
3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte de la
FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per
un escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un
obrer, Benjamín Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després,
viatjà a Buenos Aires, on amb Enrique Balbuena, del CRRA, preparà
el congrés constituent de la FACA. En aquesta època publicà el seu
primer llibre, Todos, ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en
un congrés realitzat a La Plata, es constituí la FACA, la qual, en
1954, adoptarà el nom de Federació Llibertària Argentina (FLA).
Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna Suárez Wilson,
realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba
i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya
pels «Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser
nomenat pel Consell Nacional de la FACA, per anar com a delegat a la
República espanyola i col·laborar en la revolució i la lluita
contra el feixisme que s'estaven gestant.
Amb
un vaixell francès arribà a Le Havre (Alta Normandia) i a París
conegué Sébastien Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Amb aquest darrer viatjà a
Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a Barcelona,
integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de
Santillán, el Ple de la FAI el nomenà director del setmanari Tierra
y Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i
col·laborà en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A
Barcelona visqué en un apartament amb altres companys argentins
(Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita Piacenza) i es relacionà amb
Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera, José María
Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista
«Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per
al setmanari recollí informació a fàbriques, tallers,
col·lectivitats, centres de salut i d'ensenyament, etc., i
s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo Berneri,
Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o
Emma Goldman. A la seu de Tierra y Libertad, ajudà Aldo Aguzzi a
realitzar el periòdic Guerra di Classe, després de l'assassinat de
Berneri el maig de 1937.
A
començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà
visitar València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI
que se celebrà a Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la
direcció de Tierra y Libertad. En els últims mesos de 1938
s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials
d'arxiu sobre la revolució, materials que posteriorment van ser
publicats a Buenos Aires per la FACA.
El
26 de gener de 1939, dia de la caiguda de Barcelona a mans dels
feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad
Obrera cap a l'exili. Amb una credencial de la FAI creuà la
frontera. Després d'una caiguda, al Portús (Vallespir) va ser
hospitalitzat a Perpinyà (Rosselló) i setmanes després fou enviat
amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port.
Després fou internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló),
d'on aconseguí fugir.
A
Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà
en la redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a
l'Argentina i, després de dos viatges a París per realitzar els
tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta Normandia) en un transatlàntic
anglès.
En
arribar a Buenos Aires, va ser detingut per dos policies al port i
posteriorment interrogat per Morano, cap d'Ordre Social, sortint
aviat en llibertat.
Després
de realitzar diversos informes per a la FACA i de visitar sa família
a Santa Fe, s'instal·là a Buenos Aires, on treballà conjuntament
amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta col·laboració, s'edità
el llibre Definición de la guerra.
A
finals de 1939 començà la gira propagandística més important de
la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el
que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà
en més de 20 localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En
1940 realitzà tres noves gires de continuació, visitant nombroses
localitats del nord-est de la província de Buenos Aires, de Bahía
Blanca i de la província d'Entre Ríos.
En
1941 reinicià l'exercici de la seva professió a Santa Fe i
posteriorment a Buenos Aires, sempre sense cap feina estable. En
aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries i
anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de América,
Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà parella amb Juana
Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la resta
dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per
commutació de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de
presó.
A
partir de 1943 participà activament en el moviment llibertari,
integrant-se en agrupacions, assistint a plens i congressos,
col·laborant en la premsa llibertària i parlant en diferents actes.
En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir publicà
successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants
morts: Fernando Quesada, un trozo de historia libertaria (1979), Luis
Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1981, amb José
Grunfeld) i Una voz anarquista en la Argentina. Vida y pensamiento de
Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre
Escritos libertarios, recull d'articles publicats entre 1941 i 1988.
A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA.
L'abril
de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre
Anarquisme», celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat de Buenos Aires. Entre el 27 de setembre i el 10
d'octubre de 1993, participà, amb sa companya Juana Quesada, en
l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona. En
1994 publicà La revolución libertaria española (1936-1939) i l'any
següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un
libertario. Setenta relatos de la militancia.
Jacobo
Maguid va morir en 1997 a l'Argentina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada