va
ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de
Portbou (Alt Empordà) els voluntaris italians i estrangers i de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i
Domenico Ludovici.
Enzo
Fantozzi:
El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'antimilitarista, francmaçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo
Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Els seus pares es
deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti.
Després
d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els
ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a
ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En
1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia
com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10
de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona
i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de
Ferroviaris de Florència.
El
12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de
Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja».
Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta,
d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914,
amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i
socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional
contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització,
un pla d'aïllament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les
línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts,
confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità,
amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número
del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència.
El
22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar
la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les
línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a
files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en
va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de
munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada
i reenviat a l'exèrcit.
El
5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a
Roma, dirigí un enèrgic discurs de suport a la Revolució russa
dels soviets. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de
1920 participà en el Segon Congrés de la Unió Anarquista Italiana
(USI).
El
febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser
acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga
general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la
seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a
veure oli de ricí.
En
1924 emigrà clandestinament a l’Estat francès i s'instal·là a
la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en
l'Exili, en 1925 participà a París (Illa de França), amb altres
companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la
fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925
va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga
renovable que li va permetre viure a l’Estat francès, establint-se
a Sartrouville.
A
començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió
i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra
la dictadura feixista italiana, tot criticant els «anarquistes
intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces
antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda
Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver
projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament
amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que
vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon,
on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys
col·laborà en Il Martello.
En
1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats
feixistes italianes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril
de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto
Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni
al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Durant
el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'
Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França,
va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu
Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU
celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la
detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica.
Iniciat
a la Francmaçoneria, fou l’Orador de la Lògia «Italia Nuova»
núm. 609 del Gran Orient d’Itàlia, fundada el 28 maig de 1930 a
París, exponent de la resistència antifeixista italiana a l’Exili.
Nou membres d’aquest lògia van participar en la Guerra Civil
espanyola, com ara el destacat republicà Randolfo Pacciardi
(01/01/1899-14/04/1991), el cofundador de Giustizia e
Libertà Francesco Fausto Nitti (02/09/1899-28/05/1974) i
el mateix Enzo Fantaozzi.
Entre
el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de
Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà
les protestes dels stalinistes presents.
Entre
l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini,
Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al
congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville, que
arreplegà una cinquantena de militants exiliats a l’Estat francès,
Suïssa i Bèlgica, on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR).
El
juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians
(Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que
passaren a Catalunya per Perpinyà (Rosselló) per combatre en la
Guerra Civil. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de
1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó.
Després
va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de
Portbou (Alt Empordà) els voluntaris italians i estrangers i de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i
Domenico Ludovici.
L'abril
de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de
l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri,
Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents
stalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en
dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de
detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de
l'organització francmaçònica de socors Comitè Central de
Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya
Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia
de França.
El
juliol de 1937 retornà a l’Estat francès on dimití de la LIDU
per protestar contra la influència stalinista. En aquesta època
treballà en una cooperativa de construcció.
En
1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits
terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General
francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de
la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys
perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA
després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En
1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants
a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit
alemany.
Durant
l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del
maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament
s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància.
En
1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo
Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista
Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà
dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27
d'octubre de 1960 a Liorna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada