Desertor
i resident a Barcelona, el 23 de maig de 1918 caigué en un parany
ordit per uns agents francesos infiltrats i, durant una excursió a
l’Albera empordanesa, fou detingut ja en territori francès, a
Sureda.
La
premsa convencional francesa el presentà com a director de la
publicació antimitarista contra la guerra
interimperialista editada a Barcelona La Vérité i el va implicar en
l'«Afer de Le Bonnet Rouge».
El
26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10
anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb
l'enemic», que fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat i
el 1923 deportat com a pres a la Guaiana a l’ultramar francès.
Éliacin
Vézian:
El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i destacat antimilitarista Éliacin Gaston
Vézian. Era fill d'un empleat dels ferrocarrils.
En
1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès
(Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el
certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix
any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta
Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja
estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de
Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les
obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la
Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània»
(PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb el
seu pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge.
En
1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc,
Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA).
Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre
Pensée que se celebrà a París (Illa de França). Aquest mateix any
el seu pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control
d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a
Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat
poc després. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida
errant per Itàlia, el Marroc i la península Ibèrica. Retornà a
l’hexàgon francès poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest
mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat
de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els
terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als
Vosges, dels quals en va sortir viu per poc. Per això, en 1916,
durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a
Barcelona, col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb
articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que
es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. El Govern
francès va acusar aquesta publicació de germanòfila i d'estar
subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher
Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona.
Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià
una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y
O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava
La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes
de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent
favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya».
Solidardad Obrera, òrgan de la Confederació de Catalunya de la CNT,
també era acusada de ser subvencionada pel Deutscher
Nachrichtendienst igualment que el partit bolxevic de V. I. Lenin.
El
23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns agents
francesos infiltrats i, durant una excursió a l’Albera empordanesa
(Pirineu Oriental), fou detingut ja en territori francès, a Sureda
(Rosselló). La premsa convencional francesa el presentà com a
director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet
Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) pel Tribunal Militar de la 16 Regió i
condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per
«intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport
dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar
de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de
premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda
posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a
la Guaiana francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et
la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar
mesures repressives a la colònia penitenciària de la Guaiana.
El
23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació
de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues
(Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual
fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie
Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern
del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la
residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne
300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista
Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les
(Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el
seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le
Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a
Saint-Laurent-du-Maroni.
Trobant-se
en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il
faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció
popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs.
L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de
salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària.
Éliacin
Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
francesa).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada