Avui
fa 75 anys en un moment en que el Regne d'Espanya pateix una crisi
política, social i econòmica que podria destruir l'Estat capitalista
espanyol per sempre més
[Barcelona, 15/10/2015]
Nascut el 21 de juny de 1882, al Tarròs, en
una família pagesa amb arrels nobiliàries, va ser el segon germà de vuit. El
sePrimers càrrecs polítics u pare era Josep Companys i Fontanet, un terratinent il·lustrat i d'idees
liberals, i la seva mare era Maria Lluïsa de Jover, pubilla i única hereva de
la baronia de Jover. Quan la mare va morir, cap dels seus fills va voler
heretar el títol nobiliari.
Passa els primers anys al seu poble compartint
jocs amb els fills dels pagesos que treballaven pel seu pare, entre els quals
Salvador Seguí, a qui retrobarà més tard a Barcelona. A nou anys va ingressar
al Liceu Poliglot de Barcelona, on va estudiar el batxillerat. Més endavant va
ingressar a la universitat per a estudiar la carrera de notariat, però quan
aquesta va ser suprimida va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on
coneixeria Francesc Layret. Ja atret per
la política, l'any 1900 va fundar a la universitat l'Associació Escolar
Republicana amb Francesc Layret i Foix, Humbert Torres i Barberà, Josep Maria
Espanya i Sirat, entre altres. Segons
testimonis contemporanis, l'Associació Escolar Republicana publicà La Defensa
Escolar, on Companys hauria escrit les seves primeres col·laboracions
periodístiques, si bé no s'ha trobat cap exemplar d'aquest setmanari. També va
ser militant de Joventut de la Unió Republicana de Salmerón.
Companys estava influït per les idees
republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la
Restauració borbònica i optà per la participació en la vida política del país.
Després dels Fets del ¡Cu-Cut!, el 1906 va participar en la creació de
Solidaritat Catalana, seguint Layret i Salmerón. Quan aquest moviment es va
disgregar, Companys s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana i va
arribar a ser el president de la secció política el 1910.
El 1909 va ser detingut i empresonat, per
primera vegada a la seva vida, arran de la repressió posterior a la Setmana
Tràgica. Es va casar amb Mercè Micó el 16 d'octubre de 1910 a l'església de la
Concepció de Barcelona.
Paral·lelament
a la seva activitat professional d'advocat laboralista de sindicalistes,
col·laborà amb diaris republicans com L'Aurora i anys més tard amb La
Barricada, on el 1912 va ser-ne el redactor en cap. Va entrar a formar part del
Partido Reformista de Melquiades Álvarez i va escriure amb Josep Zulueta,
Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas en l'òrgan del partit, La Publicidad,
on va entrar com a reporter entre 1904 i 1905.
Primers càrrecs polítics
El Partido Reformista va perdre les eleccions
municipals del 1913, es va produir la crisi del reformisme i Companys va deixar
La Publicidad. Va tenir una breu militància al Bloc Republicà Autonomista
col·laborant com a redactor dels quatre números de La Barricada, òrgan de
difusió del partit, on va conèixer Andreu Nin i Marcel·lí Domingo.
Després dels mals resultats del Bloc a les
eleccions generals espanyoles de 1916 en les que Marcel·lí Domingo va ser
l'únic diputat del Bloc, alguns dels seus creadors com Francesc Layret,
Marcel·lí Domingo i Josep Mestres decideixen constituir el Partit Republicà
Català (PRC), l'abril del 1917, un projecte al qual es va sumar Companys.[12]
En aquest període col·laborava amb la publicació La Lucha, nascuda en l'òrbita
del Bloc Republicà Autonomista i que va continuar vinculada al PRC. Companys va
ocupar el càrrec de redactor en cap i responsable de la informació política.
Regidor de Barcelona. Primer mandat
El novembre de 1917 es varen convocar
eleccions municipals. Per assegurar un triomf de les esquerres, es va formar
una gran coalició on s'incorporen, fins i tot, els lerrouxistes del Partit
Republicà Radical. Es volia comptar amb una fortalesa política per a exigir
l'indult dels socialistes Besteiro, Saborit, Anguiano i Largo Caballero,
condemnats a cadena perpètua el 29 de setembre de 1917 i empresonats a
Cartagena. Companys va ser l'únic candidat del Partit Republicà Català que va
aconseguir l'acta de regidor de l'Ajuntament de Barcelona pel districte V -el
Raval-, amb el Partit Republicà Radical al capdavant del govern municipal.
Companys es va autoexcloure de la coalició per evitar ser identificat amb els
lerrouxistes i va constituir una minoria unipersonal. Amb tot, va formar part
de la comissió de govern, amb funcions relacionades amb sanitat i beneficència.
Des d'aquesta posició, Companys va proposar i gestionar l'acollida de milers de
nens francesos refugiats de la Primera Guerra Mundial. També es va encarregar
de la reconstrucció d'alguns pobles francesos, un projecte amb un important
pressupost i que el partit del govern va aprofitar per desviar fons cap a un
enriquiment personal d'amagat de Companys.
Va dirigir el setmanari d'esquerres «L'Avenir»
des d'octubre de 1920 quan Francesc Layret el va fundar a Sabadell. Va escriure
nombrosos articles, sovint relacionats amb la seva activitat a les Corts. També
va col·laborar al setmanari «Federal» i al diari de la delegació local
d'Esquerra Republicana de Catalunya «El Poble», ambdós editats a Sabadell.
El 1919, la Mancomunitat de Catalunya va
preparar un projecte d'estatut d'Autonomia de Catalunya, al qual Companys
donava suport. Però les tensions dels sectors obrers, que desemboquen en la
vaga de la Canadenca, varen provocar una crisi generalitzada a l'estat i les
opcions d'aprovació de l'estatut es van esvair. La intermediació de Salvador
Seguí va permetre un acord entre els treballadors i la patronal, al qual es van
oposar les autoritats militars a Catalunya. Companys, amic de Seguí, va
proposar a l'alcalde de Barcelona, Manuel Morales i Pareja, que s'adrecés
formalment al govern espanyol per tal que «obligués els patrons a complir el
que havien pactat». L'ajuntament no va fer cas i Companys va acusar els membres
del govern municipal d'esquirols, un fet que li va suposar la seva detenció
fins a final de la vaga.
La implicació de Companys a favor dels obrers
el va situar en el punt de mira del governador civil Severiano Martínez Anido,
qui va ordenar la seva detenció el 20 de novembre del 1920 juntament amb altres
sindicalistes, com Salvador Seguí i Martí Barrera, fins a un total de
trenta-sis persones. Deportat Companys al castell de la Mola (Maó), quan
Francesc Layret es disposava a assumir-ne la seva defensa com a advocat, aquest
fou assassinat per un pistoler a sou dels Sindicats Lliures.
Diputat per Sabadell
Companys es va presentar a les eleccions
generals espanyoles de 1920 per Sabadell, en representació del Partit Republicà
Català, per optar a l'escó de l'assassinat Francesc Layret, substitució que
confirma la confluència política entre obrerisme i republicanisme. Tot i que la
seva detenció li va impedir d'intervenir en la campanya electoral, va guanyar
l'escó de diputat al Congrés de Madrid i va ser alliberat. D'aquesta manera, el
19 de desembre de 1920 aconseguí l'acta de diputat amb el 45% dels vots, davant
de Manuel Folguera i Duran (38,9%) i Enric Turull i Comadran (13,5%). Hom
justifica aquests resultats perquè es presentava com a continuador de Francesc
Layret, tot i la desmobilització dels sectors populars i l'absència de Companys
en la campanya electoral. L'escó de diputat l'obligà a abandonar el càrrec de
regidor de l'Ajuntament de Barcelona.
Creació de la Unió de Rabassaires i Altres
Cultivadors del Camp de Catalunya
La implicació de Companys amb el món obrer
anarcosindicalista abans de 1920 incorporant aquest sector a la causa
republicana, es va orientar cap al sindicalisme camperol que estava fragmentat
per àmbits locals. Les conferències i mítings que va fer per tota Catalunya a
favor de Solidaritat Catalana el 1906, el suport al candidat Laureà Miró al
Baix Llobregat el 1907 i la campanya per les eleccions generals de 1919 a favor
de Francesc Layret li van proporcionar un contacte directe amb la pagesia de
Sabadell, d'on era diputat des de 1920, però també a tot el Vallès, on havia
guanyat a la majoria de municipis, al Penedès, al Bages i al Maresme. Companys va guanyar en vots a Barberà, Sant
Cugat, Sant Quirze, Castellar i Sentmenat. Va perdre a Polinyà, Ripollet i
Santa Perpètua, on tenia seu la Federació Catòlica Agrària Barcelonesa.
Les organitzacions sindicals existents tenien
exclusivament caràcter local i no eren capaces de sumar forces en les seves
reivindicacions. La Comissió de Rabassaires de la comarca de Sabadell li va
proposar que continués amb la tasca iniciada per Layret. Des de la seva posició
de diputat contacta amb altres agraristes espanyols, com el regeneracionista i
escriptor castellà Julio Senador Gómez, amb el diputat Santiago Alba Bonifaz de
Castella la Vella, o Basílio Alvarez de Galícia. També donava suport a un
parell de projectes de llei de reforma agrària de Filiberto Villalobos del
Partido Reformista i d'Ángel Ossorio y Gallardo del Partit Social Popular.
A partir del 1921, Companys es va dedicar de
ple a l'organització de la futura Unió de Rabassaires, començant per demanar-li
al sector que fessin propostes concretes sobre els projectes de llei presentats
a Madrid. També els demana una major coordinació a través d'una assemblea
provincial de societat rabassaires, organitzada per la delegació sabadellenca.
La Federació de Rabassers de Catalunya, amb
seu a Martorell, es convertí en l'eix de la Unió de Rabassaires que va fer la
seva assemblea constituent el 6 d'agost de 1922 a Barcelona. Companys va
refusar la presidència d'honor i, juntament amb Fèlix Duran Cañameres, Pere
Estartús Eras i Amadeu Aragay i Daví, constituïren la direcció efectiva del
sindicat amb Jaume Martrat, de Martorell com a primer president de la Unió. La
resta del comitè el van formar Josep Ricart, de Sant Pere de Ribes; Astra
Janer, de Sabadell; Josep Raventós, de Sant Sadurní; Josep Buil, de Piera; Pere
Cartró, de Vilafranca i Joan Bonastre, de Masquefa.
El 15 d'octubre de 1922, Lluís Companys passà
a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària, que era l'òrgan de la
Unió. Amadeu Aragay i Daví, persona molt vinculada a la seva trajectòria
política, fou el principal responsable de la comissió organitzadora del primer
congrés dels treballadors del camp de Catalunya, que tingué lloc el 15 de gener
de 1923 i que aplegà 3.000 pagesos.
Iniciació maçònica a la lògia Lealtad
El maig de 1922, Companys s’inicià en la
Francmaçoneria a la lògia Lealtad núm. 6 del Gran Orient Espanyol (G.O.E.), de
Barcelona, on hi consta documentalment en el quadre lògic dels anys 1923, 1924, 1926, 1930 i 1931, segons Pere
Sánchez i Ferrer, LA LÒGIA LEALTAD. UN EXEMPLE DE MAÇONERIA CATALANA (1869-1939),
Editorial Altafulla (Barcelona, 1985). Segons s’explica, davant la creença d’una
propera victòria militar franquista Companys va ser aconsellat per trobar
suports maçònics durant un probable exili passar de Mestre Maçó, 3er Grau de
les lògies blaves, per ser ascendit als graus filosòfics, aconseguint d’aquesta
manera, a principis de 1939, un passaport de Grau 33.
Dictadura de Primo de Rivera
A les eleccions generals de 1923, el Partit
Republicà Català aconseguí tres escons, amb Lluís Companys com a líder. Les
Corts varen ser dissoltes amb el cop d'estat del general Miguel Primo de
Rivera.
Durant la dictadura de Primo de Rivera,
Companys es concentrà en l'activitat d'advocat assessor de la Unió de
Rabassaires i, des de 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que
dirigiren l'oposició política. La seva vinculació política i personal amb la
ciutat de Sabadell era tan forta que finalment es va fer construir en aquesta
població vallesana una casa d'estiueig en el que havia de ser la ciutat jardí
de Can Rull, l'any 1928. Entre 1928 i 1929, s'implicà en la conspiració per
enderrocar la dictadura de l'expresident del Govern espanyol, Sánchez Guerra,
que fou un rotund fracàs i que li representà un nou empresonament.[10]
L'octubre del 1930 fou de nou empresonat per denunciar el maltractament a
Macià, exiliat per la dictadura de Primo de Rivera.
Pel març del 1931 participà en la Conferència
d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.
Activitat de Companys durant la República:
Eleccions municipals de 1931
Elegit el 12 d'abril de 1931 regidor de
l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya, va entrar a
l'Ajuntament el 14 d'abril acompanyat d'Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i
d'altres. Deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué
possessió i des del balcó proclamà la república a Catalunya. Va ser nomenat
provisionalment governador civil de Barcelona.
A les eleccions generals espanyoles de 1931,
el 28 de juny va ser elegit diputat a Corts Constituents de la Segona República
per la província de Barcelona. Pel setembre del 1931, intervingué activament en
les discussions del projecte de constitució de la Segona República
Espanyola.Per l'octubre del 1931, votà a favor del vot femení. Al gener del
1932 va esdevenir vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i president
provisional, en substitució de Jaume Carner. El 20 novembre del 1932 fou elegit
diPresident de la Generalitat de Catalunya (Govern de Catalunya 1934-1939) putat al Parlament de Catalunya, i fou el primer president del Parlament.
De juny a novembre del 1933, fou ministre de
Marina amb el govern Azaña, un cop hagué dimitit de president del Parlament de
Catalunya.
A les eleccions legislatives del novembre del
1933 va ser elegit diputat per la ciutat de Barcelona.
President de la Generalitat de Catalunya (Govern de Catalunya 1934-1939)
El 25 de desembre de 1933, va morir
sobtadament Francesc Macià i Llussà, president de la Generalitat de Catalunya.
L'endemà, segons fixava l'Estatut Interior de Catalunya, el va substituir
interinament el president del Parlament, Joan Casanovas, qui va confirmar en
els seus càrrecs als membres del govern i va prorrogar la llei de pressupost de
1933 per al primer trimestre de 1934.
El 31 de desembre, Companys va ser proposat
per succeir el president Macià i l'1 de gener de 1934 va ser elegit en votació
extraordinària del Parlament, per 56 vots a favor i 6 en blanc -un d'ells, el
seu-,amb l'abstenció de la Lliga Regionalista.[24][3] El 3 de gener de 1934,
Companys formà el seu primer govern. A diferència dels darrers governs, formats
exclusivament per polítics d'ERC, va incorporar Joan Selves del PNRE, Martí
Esteve d'ACR i Joan Comorera de la USC.
El primer període, fins a l'octubre de 1934,
va tenir una alta intensitat legislativa. Es va aprovar la Llei Municipal de
Catalunya, la de Creació del Consell de Cultura de la Generalitat, la Llei de
Mutualitats, la del Patrimoni històric, artístic i científic, la Llei del
Servei de Biblioteques, Arxius i Museus i la d'Habilitació i majoria d'edat.
L'11 d'abril de 1934 va promulgar la Llei de Contractes de Conreu, que tindria
un paper destacat en l'evolució de la seva trajectòria política. En el sector
de l'agricultura també es va crear el Servei de Ramaderia i Veterinària de la
Generalitat.
Sis d'Octubre
Durant l'any 1934, impulsà la polèmica Llei de
contractes de conreu, que l'enfrontà amb els grans propietaris i amb el Govern
espanyol. El 6 d'octubre de 1934 protagonitzà una sublevació contra la
legalitat republicana arran de l'entrada al govern de la República de la
Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l'Estat Català
dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat.
«Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes
que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu
objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i
del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder
a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en
restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general
contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de
la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de
fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i
magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià,
restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i
la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la
llibertat!» (Lluís Companys, 6 d'octubre de 1934).
El Govern català fou detingut en ple per
tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general
Batet. Lluís Companys seria empresonat amb tot el seu govern i l''Estatut
d'autonomia de Catalunya de 1932 fou suspès. Companys fou empresonat primer al
vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona, i després traslladat a Madrid,
on fou jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat, amb tot el
Govern català, a trenta anys de reclusió major. Posteriorment se'l traslladà al
penal d'El Puerto de Santa María (Cadis)[3]. Aquests fets coincidiren amb la
vaga general revolucionària convocada a tot Espanya i amb la insurrecció
asturiana propulsada per la UGT i la CNT a Astúries. Romangueren detinguts i
empresonats fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions de
febrer del 1936.
Restauració de la Generalitat de Catalunya i Guerra
Civil
Companys havia previst i organitzat la
resistència contra la sublevació militar del 18 de juliol, mitjançant mesures
com el nomenament del capità Frederic Escofet com a comissari General d'Ordre
Públic de Catalunya. Durant tota la guerra va presidir la Generalitat, però no
el Consell Executiu o Govern, que entre el setembre de 1936 i el maig de 1937
presidí Josep Tarradellas i Joan , com a Conseller Primer. Va tractar de
mantenir la unitat entre els partits i sindicats que li donaven suport, tot i
que n'exclogué el catalanisme radical representat per Estat Català. Tanmateix,
aquesta unitat va ser molt difícil. Per una banda, hi havia les tensions entre
comunistes i socialistes agrupats en el Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC) i anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), aquests
últims amb el suport dels trotskistes del POUM. Per una altra banda, Estat
Català i alguns membres d'ERC volien treure la CNT-FAI de les posicions de
govern i declarar la independència de Catalunya. Van arribar a conspirar contra
la vida de Companys al complot de novembre de 1936.
El costat humà de Lluís Companys el mostra el
fet que, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la
rereguarda els dies posteriors al fallit cop d'estat, decidís deixar partir del
port de Barcelona en vaixells estrangers unes cinc mil persones sospitoses de
poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat de les quals no podia
garantir. Un dels que se'n van beneficiar va ser el seu familiar Ramón de
Colubí que, anys després, seria el seu advocat defensor al consell de guerra.
A partir d'octubre de 1937 es van succeir els
seus enfrontaments amb el Govern republicà del doctor Juan Negrín, instal·lat a
Barcelona. L'abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, va escriure una
amarga carta al president del Govern espanyol queixant-se de les arbitrarietats
que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català.
Exili i mort
El 23 de gener del 1939, quan les forces
franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, Companys va fugir amb altres
membres del Govern cap al nord del país, passant primer per Olot, després per
Darnius i finalment fent cap a Agullana, al mas Perxés, el 30 de gener de 1939.
En aquest mas també s'hi instal·laren el lehendakari José Antonio Aguirre i
altres membres del Govern basc, així com un contingent de mossos d'esquadra dirigit
per Frederic Escofet. En aquest mateix municipi, en altres masos i en altres
edificis del poble, s'hi acabaren instal·lant, també, el president de la
República espanyola, Juan Negrín (a can Bech de Baix), l'Estat Major de
l'exèrcit espanyol i l'ambaixada de l'URSS. Al mas Perxés també acabaren
coincidint un important nombre de personalitats de la cultura catalana i
familiars, evacuats de diverses poblacions i que hi arribaren amb un Bibliobús
del Departament de Cultura. Entre aquests intel·lectuals hi havia els
sabadellencs Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal i Pau Vila. Després
d'uns bombardejos de l'aviació franquista a la zona, el 5 de febrer de 1939
tots aquests refugiats significats dels governs de la República catalana i
espanyola van acabar travessant la frontera pel Coll de Lli fins a arribar a
Les Illes, ja en terres franceses.
Companys es va exiliar a Perpinyà i després es
va traslladar a París per treballar en la representació de la Generalitat en
l'exili (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar a La Baule-les-Pins
(Bretanya), on s'hi va quedar malgrat el perill que corria, per no perdre el
contacte amb el seu fill Lluís “Lluïset” Companys i Micó (1911-1956), que tenia
una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer
matrimoni, amb Mercè Micó, de la qual es va divorciar per casar-se amb Carme
Ballester, la seva segona i última esposa.
El 13 d'agost de 1940 va ser detingut
–juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la
Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de
l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no
va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir,
la Wehrmacht. Pedro Urraca Rendueles va
ser present a l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar
Baol-Skoubleg, a la Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la
Santé de París i el custodià fins a Madrid.
Sigui com sigui, Companys fou portat primer a
Madrid, on se li van obrir diligències per "ser el President de la
Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a
Catalunya". Després de diversos interrogatoris, el 3 d'octubre va ser
traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra
sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de
forma il·legal. Els consells de guerra
realitzats es basaven en l'aplicació del Codi Militar per rebel·lió contra tots
els que s'oposessin a la revolta dels militars franquistes. Això significava
que els veritables rebels contra l'autoritat legal condemnaven pel delicte de
rebel·lió, adhesió o auxili a la rebel·lió els que havien estat fidels al
govern legal. El mateix Ramón Serrano Suñer ho reconeixia anys després en
afirmar que tota la base jurídica sobre els fets de la guerra civil es
fonamentaven en una "justícia a l'inrevés", i concloïa: va ésser,
doncs, un error configurar delictes de rebel·lió i sedició per a atribuir-los
als defensors del Govern de la República, atès que aquests - jurídicament i
fins i tot metafísica - era impossible que els cometessin.
En el consell de guerra va comptar amb un
advocat defensor militar, en Ramón de Colubí, un jove parent seu que, tot i no
aconseguir la seva exculpació, va empatitzar amb Companys. L'any 2015 es va
descobrir que l'avi de Companys (Ramon Maria de Jover i de Viala) era cosí
germà de l'àvia de Colubí (Maria de l'Assumpció de Viala i Masalles).
El 15 d'octubre de 1940, va ser afusellat per
un piquet militar comandat pel sotsoficial Benjamí Benet a dos quarts de set de
la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys.
L'últim que va cridar va ser: "Per Catalunya!".
Homenatges
Des de l'entrada de les tropes feixistes a
Barcelona, el 26 de gener de 1939, fins el dia del seu afusellament, la
repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, en judicis
sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o
per falses acusacions. Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per
haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la
justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici. El juny de 2013
Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l'Argentina contra l'Estat
espanyol per demanar l'anul·lació del judici.
L'octubre de 1944, quatre anys després de la
seva mort, s'inaugura a Montevideo (Uruguai), la plaça Lluís Companys, on a més
s'erigeix un monument en la seva memòria. L'agrupació catalana de Convergència
a l'Uruguai celebra cada any un acte commemoratiu en homenatge a l'expresident
de la Generalitat de Catalunya.
Molts pobles, viles i ciutats avui dia, tenen
carrers i avingudes en el seu nom. A Barcelona el Passeig Lluís Companys i
l'Estadi Olímpic de Montjuïc porten el nom de «Lluís Companys» en honor seu.
També a Girona, Lleida o Tarragona, entre moltes altres poblacions hi ha places
i avingudes que porten el seu nom.
Al fronterer coll de la Manrella (Agullana,
Alt Empordà) hi ha un monument a Companys i cada any a l’octubre hi ha un aplec
d’homenatge al president afusellat i a tota la gent que s’exilià a causa del
franquisme que organitza una comissió popular, amb seu a la Vajol (Alt Empordà).
Cada 15 d'octubre a trenc d'alba, moltes
seccions locals d'ERC llencen coets en memòria del President, i són habituals
els homenatges florals a molts pobles de Catalunya, amb la recordada frase:
"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer".
Fons personal
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu
Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per
Lluís Companys, Carme Ballester, Maria Lluïsa Gally (néta de Lluís Companys) i
Maria Companys i Micó. En destaca especialment la documentació personal i
familiar, que inclou documents identificatius del polític, fotografies,
correspondència (cartes i notes manuscrites del president) i poemes de Carme
Ballester. Cal remarcar la documentació relacionada amb l'empresonament, el consell
de guerra i l'afusellament de Lluís Companys al castell de Montjuïc: ordre de
processament, correspondència, signatures de condol. I finalment, la
documentació que testimonia diversos actes d'homenatge al polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada