L'any 1942 va ser detingut a Perpinyà, després d’evadir-se dels camps de Sant Cebrià i d’Argelers, i enviat a Bordeus enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). L'octubre d'aquell any arribà amb tren a Baden-Baden, d'on va ser enviat a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) per a treballar en una fàbrica de municions.
José Iglesias Paz:
El 26 d'agost
de 1916 neix a Lobios (Ourense, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José
Iglesias Paz. D'infant, ajudà al seu pare, sastre, en la seva segona activitat de
carter del poble.
Quan
tenia 18 anys emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) per treballar a les mines de
potassa, on el seu germà ja treballava. En 1el 935 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT-AIT) i a les Joventuts Llibertàries de Sallent, de
les quals arriba a ser secretari.
El
juliol de 1936, quan esclatà el cop militar feixista, feia classes nocturnes
per fer oposicions de carter a l'administració de correus.
Integrat
com a repartidor sanitari en la Columna «Tierra y Libertad», que s'havia creat
a la conca minera de l'Alt Llobregat, i després d'algunes setmanes d'instrucció
a Barcelona, marxà a lluitar al front del Centre, participant en diversos
combats (Talavera de la Reina, Toledo, San Martín de Valdeiglesias, Avila,
etc.). A començaments de 1937, després que la seva columna fos militaritzada en
el Segon Batalló de la 153 Brigada Mixta, lluità al front d'Aragó, on participà
en la presa de Belchite.
Arran
dels fets de «Maig de 1937», s'enfrontà en diverses ocasions als stalinistes
que el van intentar assassinar i, amb les armes a la mà, alliberà el seu germà,
també militant confederal, empresonat en una txeca per la reacció stalinista.
Durant
una temporada va ser destinat, a desgrat seu, al Servei de Censura Militar, on
hagué de bregar amb el responsable del mateix, el stalinista Santiago Carrillo.
El
febrer de 1939, en plena Retirada, creuà el Pirineu i fou internat al camp de
concentració de Sant Cebrià, al Rosselló, d'on aconseguí fugir 18 mesos
després.
Durant
dos mesos treballà en una mina a la zona de Lorda (Bigorra, Gascunya,
Aquitània, Occitània), però, després de passar dos mesos hospitalitzat a causa
de la intoxicació minaire, acabà internat al camp d'Argelers (Rosselló). Dos
mesos després aconseguí fugir i trobà una feina de llenyataire.
El
1942 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló) i enviat a Bordeus (Gironda, Aquitània)
enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). L'octubre d'aquell any
arribà amb tren a Baden-Baden, d'on va ser enviat a Karlsruhe
(Baden-Württemberg, Alemanya) per a treballar en una fàbrica de municions. Quan
fou alliberat, hagué de restar tres mesos hospitalitzar on es recuperà de la
desnutrició.
En
acabar la Segona Guerra Mundial s'instal·là a París (Illa de França) i després
a Lió (Roine Alps), on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili
i féu costat els grups d'acció anarquistes que s'internaven a l'Espanya
franquista. El juliol de 1948, com a delegat de la Secció Jurídica de la CNT,
entrà clandestinament a la Península per Roncesvalls, amb la missió d'assistir
(trobar advocats, subornar jutges, etc.) els companys presos a València,
Barcelona, Saragossa i Madrid, establint-se a Terrassa (Vallès Occidental). El
3 de maig de 1950, després de ser denunciat per la mare d'una de les seves
col·laboradores, va ser detingut, juntament amb altres membres de grups d'acció
llibertaris (Silvio Aiguaviva Vila, Pedro Meca López, Ginés Urrea Piña i
Santiago Amir Gruañas), i torturat durant 17 dies a les masmorres de la
Direcció de Policia. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra,
amb una trentena de membres i col·laboradors dels grups d'acció llibertaris, i
condemnat a mort, juntament amb altres vuit companys. Cinc d'aquests (Santiago
Amir Gruañas, Pere Adrover Font, Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero i Ginés
Urrea Piña) van ser afusellats el 14 de març d'aquell any i la resta va veure
commutada la sentència per 30 anys de presó. Durant dos anys restà tancat a la
presó Model de Barcelona, on fou el responsable de la biblioteca, i després va
ser traslladat al penal del Dueso (Santoña). L'any 1961, a resultes d'una
amnistia, va ser posat en llibertat vigilada i marxà a Galícia, on treballà en
serveis municipals de diverses localitats (Ponferrada, Lugo, Vilalba,
Vilagarcía, etc.), però sempre resultava acomiadat a causa de les pressions
policíaques.
En
el 1968 es casà amb Pilar Rodríguez. Davant la impossibilitat de trobar una feina
estable, en 1972 s'exilià amb la seva companya i el seu fill Jorge a Suïssa,
establint-se primer a Locarno i després a Lugano, on en 1973 aconseguí
l'estatut d'exiliat polític. Treballà de paleta i de magatzemer i participà en
les activitats del moviment anarquista local, sempre en contacte amb la CNT i
militant alhora en la Lliga dels Drets de l'Home de la Suïssa Italiana. En
morir el dictador Francisco Franco recuperà el passaport espanyol i el juliol
de 2003 retornà definitivament a Galícia amb sa companya, establint-se a San
Bieito (Ourense) i reprenent els contactes amb la CNT galaica.
El
17 d'abril de 2004 participà en les II Xornadas «Cangas pola Memoria Común» i
el novembre de 2005, amb Joaquina Dorado Pita i altres, en les Jornades
Llibertàries de Compostel·la. També va fer xerrades, participà en diverses
trobades locals i, el 5 gener de 2006, en les II Jornades Antifeixistes de
Lalín.
José
Iglesias Paz va morir el 10 de juny de 2006 a l'hospital d'Ourense (Galícia) i
fou enterrat dos dies després al seu poble natal davant nombrosos companys i
després d'un discurs d'homenatge retut per Rosa Bassave, secretaria de la CNT
de Compostel·la.
Deixà inèdites unes notes autobiogràfiques que en part van ser
recollides en l'edició italiana del llibre d'Albert Minnig Diario di un
voluntario svizzero nella guerra di Spagna (1986).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada