Dissabte
5 de setembre, recordem Jaume Rivera, tot un valent
Ha
mort Jaume Rivera i Panella (Santa Eugènia de Ter, 10 de setembre de 1955-Alacant,
29 de maig de 2015), cofundador del periòdic El Dimoni de paper, bomber,
solidari, amic i eugenial per moltíssims motius.
Com
envejava les seves corbates! Aquelles brodades amb el personatge del Piolindo o
la de la llengua vermella dels Rolling eren realment impactants; o les seves
gorres de mariner de Kronstadt i els seus elàstics virolats per damunt la
camisa (i la seva gavardina, em recorda la Piti Pérez)… de fet, el que envejava
amicalment era la seva potent personalitat, que li permetia això i més, la seva
valentia i els seus ferms principis. El somriure, la seva principal arma; la
ironia, un permanent joc amb les paraules; el fet de saber de tot, un pou sense
fons on beure amb ell (fins i tot el bon vi, malgrat que jo el barregés amb
aigua per poder rebre l’esbroncada d’un Jaume sibarita, que també ho era).
“No
m’agraden els burgesos, no perquè sigui un proletari, sinó perquè sóc un
aristòcrata”, engegava l’àcrata Jaume, i tots rèiem feliços, rememorava Rafael
Mas… Llicenciat en història, era bomber. Primera destinació, a Sant Feliu de
Guíxols, després, a Girona. Li encantava ser bomber. Fruïa de ser membre del
cos de bombers. Allò que els nens d’abans volíem ser de grans, en Jaume ho va
aconseguir: era feliç amb la seva feina, era un professional, i els que no ho
som apreníem d’ell, de les històries que ens explicava, dels consells que ens
donava com aquell que imparteix una classe magistral als seus alumnes
bocabadats; en Jaume enamorava. Acabo de llegir una piulada on Lluís Muntada li
diu a Carme Renedo: “El vaig conèixer somrient i amable entre les flames d’un
incendi.”
Els
estudis universitaris els va realitzar a Barcelona i allà va participar de
l’incipient moviment llibertari, de tornada a Girona --que tant estimava-- va
participar de la reconstrucció de la CNT i en les primeres candidatures
municipals, i al Parlament de Catalunya, per Nacionalistes d’Esquerra; més
endavant, es va incorporar a ERC i va passar a ser militant actiu de CCOO. Amb
Jordi Vilamitjana –a la dècada dels vuitanta– va crear la publicació 35 hores,
que encara és el butlletí del sindicat a les comarques gironines. Els articles
de Jaume Rivera són de lectura obligada i més actuals que mai, avui mateix.
El
1981 vàrem crear, des del rovell de l’ou eugenienc que era el carrer Montseny,
el primer número d’El Dimoni de Santa Eugènia de Ter. Mantenia una columna
intitulada “La Caldera d’en Pere Boter”. Les primeres fotos –ja històriques– en
blanc i negre de les pedres del Pont del Dimoni, al Cementiri de Santa Eugènia,
són d’en Jaume. Allà les vàrem descobrir –ens hi vàrem colar–, amagades però
ben endreçades. En Jaume era un tècnic amateur de la fotografia. No ens perdíem
cap Festa del Pedal, també era un amateur de la bicicleta… i del Tour de França
no se’n perdia cap etapa, coneixia la vida i miracles del pelotón i de tots els
Tormalets. Quan em va acollir a casa seva (milions de gràcies!) una temporada,
a tocar del veïnat de la Rodona, tot i que s’hi esforçava, no va aconseguir que
m’aprengués cap més nom que el de l’Indurain.
Quan
la malaltia genètica hereditària va començar a fer acte de presència, en Jaume
es va comprar una motoreta de tres rodes. Ja sé que pot sonar poc congruent la
frase així redactada, però en Jaume era un valent i no va aturar-se: el 2003 va
denunciar públicament i va demanar “la dimissió del cap regional d’ERC”, a qui
feia “responsable de la monumental matusseria que significa, avui dia,
atrevir-se a obrir un local sense la deguda adaptació” amb barreres
arquitectòniques.
El
2004, en Jaume es va casar amb la Chari. La boda més sorollosa que mai ha
viscut l’Ajuntament gironí. Els bombers varen ocupar la plaça del Vi. Les
sirenes omplien d’alegria el cor del Barri Vell i els nostres, també! Sabíem
que en Jaume sumava a la seva germana Esther i als seus incondicionals companys
de tour tota la família Inglada Marcos, la família de la seva dona, l’estimable
Chari.
Aquest
dissabte ens hem congregat (en cos i ànima) amb els nostres parents d’Alacant
amics vinguts de tots els Països Catalans: de Santa Eugènia de Ter, Aiguaviva,
Girona, València, Elx… en una cerimònia laica, com li hauria agradat a en Jaume
–deia la Chari–, amb les flors de la família i del Parc de Bombers de Girona;
vàrem escoltar Angie i La vida és bella, ens vàrem abraçar, plorar, petonejar,
tocar, parlar, vàrem somriure –imitant-lo–… convocats per l’amistat.
Acabo
(perquè no acabaria) amb una frase de Puri Molina: “Ha estat un veritable
supervivent, un exemple de lluitador davant aquesta fatídica loteria que la
vida atorga. Amb molta dignitat, un exemple, un gran regal la seva amistat.”
Gràcies
per tot, amic i germà Jaume (ja veig que rius). Que la terra et sigui lleu!
MANEL
MESQUITA
--
Acte
recordem Jaume Rivera i Panella
(Girona,
10 de setembre de 1955-Alacant, 29 de maig de 2015)
Dissabte
5 de setembre, a les 12 del migdia, al Centre Cívic Sant Narcís.
Plaça
Assumpció del barri de Sant Narcís de Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada